recança de futur

S'acaba el trimestre acadèmic. Acabo de corregir els exàmens de 4t. Vaig tenir la majoria d'alumnes del grup quan tenien 12 anys; després, una pausa fins als 15 o 16. Els conec tan poc... Els conec morfològicament, fonèticament, sintàcticament, lèxicament (alguns parlen més que d'altres), però a penes sé qui són, amb prou feines sé els gustos d'alguns, els seus projectes embrionaris, les seues il·lusions -les que expliquen o les que no diuen a ningú-, les seues desil·lusions, les seues solituds, les seues multituds -els qui en tenen-, les tardes a casa o al carrer...

De tant en tant, fora de la monotonia de l'aula que els constreny i que ells procuren trencar, de la rigidesa que intentem que es faci suportable més enllà de les repeticions amb petites complicitats i amb noves descobertes, ens trobem en territoris exteriors, en algun somni sorprenent de veu (somriure trist de qui espera) i piano (concentració total) que em regalen encara que no sigui només per a mi. Conservaran el somnis? Els trobaré a faltar. Avui tinc recança de futur, malgrat que jo sé el meu futur més que ells el seu.

jazz, i una mica de blues

Ha anat plovent amb totes les intensitats possibles. A l'aula, petita, irregular, cortines verdes i vistes al carrer, avui falten dues alumnes; una, perquè falta sovint, i ho deixarem així; l'altra, perquè -ningú no sap els motius precisos- ha tornat a l'Equador, encara que la seva mare, el seu padrastre i la seva germana s'han quedat aquí. A la reixeta de la seua cadira queda el llibre d'una llengua que encara no havia fet seva.

Malgrat la pluja, o potser per la pluja, tots estan excessivament tranquils. Parlem, ves quines coses, de verbs i de subjectes, d'homografies i homofonies, del lèxic de la Raquel i de la seva inventora... Només ens distreu un moment el remor creixent de l'aigua que copeja els vidres, però que ja no és cap novetat. No parlem del Japó ni del nord d'Àfrica ni dels fets més propers: dels que vénen, dels que es queden, dels que marxen i dels que mai no s'han mogut. Parlem de la llengua catalana i mig oblidem que la llengua és un mitjà per poder parlar, com a mínim parlar, del Japó, de l'Àfrica, d'aquí, dels que es queden i dels que marxen, i de tot els altres, del passat, del present i del futur.

Les variacions de la pluja, les seues veus i la meva, van improvisant una melodia que no és la del grup que aquest any celebra el quarantè aniversari, però m'hi fa pensar.

punts suspensius

Som tretze al grup petit. Tenen catorze anys, potser algun quinze. Tres són de l’Equador, dos de Bolívia (seuen l’un al costat de l’altre), una és de Perú, un altre de Colòmbia, la paquistaní –la seva roba m’enamora- només ve quan no té aula d’acollida, la resta som autòctons, encara que potser en algun moment voldríem ser de Madagascar, de Mongòlia...

Llegeixen una estona el diari de la Raquel, que és una mica més grans que ells, segons el recull Isabel-Clara Simó. Parlem dels personatges i de la història, concretem paraules i en busquem d’altres que les puguin substituir, corregim les que han escrit malament...

M’agrada aquest clos en la tarda benigna i crec que ells, al menys avui, també es troben bé en aquest fer una mica monòton, una mica previsible, una mica sorprenent, una mica nou, una mica d’alcohol però també de cotó fluix...

Per un moment penso en l’exterior, en demà, en anys a venir, en diàspores... No sé si hi puc fer gran cosa.

el dia abans

Tants anys començant a classe a principis de tardor o a finals de l’estiu, que ja he perdut el compte. Qualsevol intent de recordar la meva primera vegada és totalment inútil. Només espurnes boiroses de la rutina que sóc incapaç d’ordenar cronològicament: pantalons curts, pantalons llargs, una mestra, un mestre, un professor, una professora, un company una companya, una aula, una altra, una altra..., una olor que s’escapa: de llapis, de goma, de tinta, de terra mullada, de fulles cremades, de pols, de llet en pols, de gasolina. Sorolls: de les campanades de l’església, del taller del ferrer, dels cotxes –també de l’avió llunyà- que passen, del guix a la pissarra... Cares, més que noms, d’alumnes i companys; cels blaus, ennuvolats i invisibles...

Tants anys! Tota la vida a classe. I encara ara, a meitat de setembre, els nervis del dia abans, les hores lentes prèvies al desconegut conegut. Tota la vida en la més estricta linealitat.