escèptics i creients

Inventari:

-el text que em dedica en Lluís, on s'inclou un esment a tots els companys i companyes de llengua i literatura que hem compartit
-el darrer examen de llengua de Selectivitat (uns papers només entre Lluís i jo i que, si tot va bé, no em podrà passar gaires anys més)
-una cartolina amb dedicatòries i firmes dels companys
-un ram amb dues flors blanques, enormes, que no sé com se diuen (les tinc al gerro de la Lina)
-un bolígraf daurat, suís, regal de l'AMPA, que van donar en un sopar al qual no vaig assistir. Em va recordar el casc de Jack Nicholson a Easy Rider
-un corbatí -o corbata de llaç- gris que vestiré en ocasions especials, sobretot gaudinianes
-els Assaigs (més de dos quilos) de Joan Fuster, en la darrera edició de la Universitat de València i Ed. 62


Llegir els assaigs de Fuster és una responsabilitat tremenda, una feina inacabable si es vol fer bé. Els escrits de Fuster són sovint duna densitat tan aclaparadora que exigeixen una lectura no només lenta i reflexiva en termes generals, sinó que porten a múltiples referències que acaben d'arrodonir el seu pensament o els seus suggeriments.

Avui he fullejat els dos volums i, per raons òbvies, m'he aturat en Sagitari. Diu en un moment del text de presentació:

Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua intenció a l'hora d'escriure, i crec que sóc, si alguna cosa sóc, un distret propagandista de la inseguretat intel·lectual. En tot cas, la meua seguretat intel·lectual és mínima: la de la vella família dels “escèptics”, amb un escepticisme acumulatiu...

Fuster pot dir el que vulgui, i cal acceptar el seu escepticisme evident, però és un creient. Fuster creu en el lector -i, per tant, en la humanitat- en la mesura que li fa preguntes que el duran a fer-se altres preguntes en una espiral infinita. A diferència dels creients tradicionals, unidimensionals, el creient Fuster, l'escèptic Fuster, mai no va deixar de buscar i de fer buscar. Aquesta és la seua grandesa, que compartirem, i ens farà humans, en la mesurà que, escèpticament, el creiem o no, continuem interrogant-nos.

avui no escriuré res

Hi ha dies que més que llegir, escriure, o altres coses semblants o dissemblants, tens ganes de deixar córrer el temps, potser de parlar una mica, una mica més d'escoltar, encara més d'anar mirant, veient o sense veure.

Potser després escriuràs de tot plegat i parlaràs de com t'ha agradat que la teua companya de l'esquerra t'hagi dit: “... i què podia fer si em vaig enamorar...?”. Feia tant de temps que ningú no et deia en directe que s'havia enamorat! O parlaràs del dilema que has proposat: “... és possible que la nit de Sant Joan algú es plantegés de triar entre les fogueres i la “roja”?” O diràs alguna cosa sobre la percepció del teu company: “...la trista vida dels turistes que es passen el dia al carrer amb aquest sol que torra perquè és la seua obligació”. O et preguntaràs si val la pena la novel·la de Benoîte Groult, una escriptora francesa de qui no coneixes res, que llegeix la turista holandesa a la vora de la piscina mentre tu vas dinant, xerrant i escoltant. O pensaràs que segurament no diràs res sobre aquest darrer dinar amb tots els companys de català, castellà i llatí, perquè, què pots dir a part del greu que et sap que sigui el darrer dinar? O et proposaràs parlar, encara que no saps si ho faràs, sobre els oasis de la ciutat, com el restaurant El Jardí de l'Àngel, on Carles Arola t'ha envoltat de trompe-l'oeils (enganyatalls?) refrescants...

Avui, però, no diràs res, perquè hi ha dies que prefereix deixar que el temps vagi passant encara que no sigui sota les estrelles i no arribi cap aire suau que mogui els àlbers i et porti olor de mar.

punts suspensius

Som tretze al grup petit. Tenen catorze anys, potser algun quinze. Tres són de l’Equador, dos de Bolívia (seuen l’un al costat de l’altre), una és de Perú, un altre de Colòmbia, la paquistaní –la seva roba m’enamora- només ve quan no té aula d’acollida, la resta som autòctons, encara que potser en algun moment voldríem ser de Madagascar, de Mongòlia...

Llegeixen una estona el diari de la Raquel, que és una mica més grans que ells, segons el recull Isabel-Clara Simó. Parlem dels personatges i de la història, concretem paraules i en busquem d’altres que les puguin substituir, corregim les que han escrit malament...

M’agrada aquest clos en la tarda benigna i crec que ells, al menys avui, també es troben bé en aquest fer una mica monòton, una mica previsible, una mica sorprenent, una mica nou, una mica d’alcohol però també de cotó fluix...

Per un moment penso en l’exterior, en demà, en anys a venir, en diàspores... No sé si hi puc fer gran cosa.

el dia abans

Tants anys començant a classe a principis de tardor o a finals de l’estiu, que ja he perdut el compte. Qualsevol intent de recordar la meva primera vegada és totalment inútil. Només espurnes boiroses de la rutina que sóc incapaç d’ordenar cronològicament: pantalons curts, pantalons llargs, una mestra, un mestre, un professor, una professora, un company una companya, una aula, una altra, una altra..., una olor que s’escapa: de llapis, de goma, de tinta, de terra mullada, de fulles cremades, de pols, de llet en pols, de gasolina. Sorolls: de les campanades de l’església, del taller del ferrer, dels cotxes –també de l’avió llunyà- que passen, del guix a la pissarra... Cares, més que noms, d’alumnes i companys; cels blaus, ennuvolats i invisibles...

Tants anys! Tota la vida a classe. I encara ara, a meitat de setembre, els nervis del dia abans, les hores lentes prèvies al desconegut conegut. Tota la vida en la més estricta linealitat.