Som tretze al grup petit. Tenen catorze anys, potser algun quinze. Tres són de l’Equador, dos de Bolívia (seuen l’un al costat de l’altre), una és de Perú, un altre de Colòmbia, la paquistaní –la seva roba m’enamora- només ve quan no té aula d’acollida, la resta som autòctons, encara que potser en algun moment voldríem ser de Madagascar, de Mongòlia...
Llegeixen una estona el diari de la Raquel, que és una mica més grans que ells, segons el recull Isabel-Clara Simó. Parlem dels personatges i de la història, concretem paraules i en busquem d’altres que les puguin substituir, corregim les que han escrit malament...
M’agrada aquest clos en la tarda benigna i crec que ells, al menys avui, també es troben bé en aquest fer una mica monòton, una mica previsible, una mica sorprenent, una mica nou, una mica d’alcohol però també de cotó fluix...
Per un moment penso en l’exterior, en demà, en anys a venir, en diàspores... No sé si hi puc fer gran cosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
la felicitat i gratificació de les coses petites sovint és molt a prop.
el futur està a les mans de cadascú.
el que tu fas ara pel seu futur és molt encara no et sembli gaire.
Per un moment m´has fet venir ganes d´agafar una cadira i asseurem entre aquests nois i noies, i en silenci , escoltar i observar.
Segur que en el seu futur el pòsit d´aquesta tarda benigna els farà bé. Com a tu el moment precís del present.
Sí hi pots fer, i molt, mentre els segueixis mirant amb aquesta mirada benigna, perquè és la teva intenció i cura i no la de la tarda, la que resulta terapèutica.
M'agrada saber que en algun lloc hi ha una aula amb uns alumnes i un mestre així, només aquesta idea, aquesta imatge vostra llegint en la tarda... fan que el món sigui un lloc una mica més amable per viure.
la meva experiència com a mestra de català per a nens nouvinguts va tenir moments Mastercard, aquells que no tenen preu. una abraçada :)
Si no la trobem en les coses petiets i passatgeres, Francesc, on l'aconseguirem?
Em temo, kika, que en la meva professió sóc més aviat mediocre (algunes vegades dolent i rarament bo)i que en la meva feina, com molts altres, sovint el que faig és mostrar una part ínfima del món. Em sap greu. Però gràcies per la confiança i els ànims.
Segurament, A., que els moments també comptem, també sumen, però sempre tinc la impressió que la suma és tant petita, només com un parèntesi d'un camí que qui sap on va.
Ei, i no et voldria silenciosa, sinó activa i moderadament rebel ;-)
Potser tens raó, arati i el que compta a vegades són les mirades, els gestos, però, em repeteixo, és tan poca cosa... I després, i l'endemà, i tots els dies que vindran... La vida és diversa i dura.
És així, anna, encara que no tots els dies, però, i torno a repetir-me, em dol que siguin moments i temo que siguin una mica un engany, tot i que la mentida de vegades suavitza altres mentides, altres realitats.
Una abraçada.
No sé si aconseguim grans coses amb les nostres feines, però algunes de petites segur, i m'esforço a creure que val la pena....
Fas molt, fas tot, fas el que cal, i segur que amb l'encert de saber que et necessiten, dónes el cor...
Potser sí, Albert, que aconseguim coses petites i això ja val, però en el meu cas em sento cada dia més rutinari, i això és dolent.
No zel, faig poc i sóc còmode (no em costa gaire triar algun isntant satisfactori i escriure'l) i això, quan ho penso, em dol. Donar una mica de cor no és el problema, de vegades hauria de donar una mica de cap. En fi, gràcies, Zel.
Tu rutinari, i jo emprenyat; però les petites coses....
si no fos per les petites coses, Albert...
Publica un comentari a l'entrada