Quan era petit (i jovenet) la telefonia
no era un misteri, però exigia una litúrgia llarga. Al poble, que
devia tenir entre dos i tres mil habitants, no hi havia més de
cinquanta cases amb telèfon, i potser exagero. Tenir telèfon a
casa, negre, baquelita, no implicava una comunicació immediata amb
altres posseïdors, calia fer ús de l'intermediari. S'alçava
l'auricular, es feia servir la maneta (tothom en deia la manivela) i
una veu de la centraleta telefònica et preguntava què volies. A
vegades es tractava d'una trucada local, cosa ràpida, i d'altres de
fora de la localitat; en aquest cas, el telefonista o la telefonista
de la centraleta feia la petició a una central més gran, en el meu
poble a Amposta, i a partir d'aquest moment s'entrava en un compàs
d'espera de més o menys durada segons la població demanada i
l'estat de les línies. La telefonista (més dones q ue homes operant
a les centraletes) et solia advertir del temps d'espera (de demora):
mitja hora, una, dues... Mentrestant el demandant podia anar fent les
seues coses perquè en el moment oportú ja rebria l'avís que la
comunicació estava a punt, s'havia establert.
I si un no tenia telèfon a casa?
Aleshores anava a la seu de la centraleta i demanava que li posessin
determinat número d'una població. Els passos eren els mateixos que
en el cas anterior, amb la diferència que el demandant s'havia
d'esperar a la saleta habilitada per a tal fi. Si la demora es
preveia llarga, podia anar al bar a fer un cafè, una cervesa, fins i
tot a dinar, cosa perillosa perquè les previsions d'espera no eren
gaire científiques i podia donar-se el cas d'establir comunicació
mentre un, frívolament, havia tocat momentàniament el dos.
També podia passar que ni emissor ni
receptor tinguessin telèfon propi. Quan s'esdevenia això es podia
recórrer a l'avís de conferència. El demandant, posem que
s'anomenava X, volia parlar amb Z; aleshores anava a la centraleta
del poble i manifestava el seu desig. La telefonista trucava -segons
com amb intermediació- a la centraleta del poble en què es trobava
el receptor i comunicava una hora acordada pel procés comunicatiu.
Des d'aquest centre operatiu s'escrivien les condicions: X vol parlar
amb Z a tal hora. Un missatger, habitualment un nen o nena de la
casa, s'encarregava de portar el missatge en paper de color groc a
casa de Z; si el trobava, a l'hora acordada és produïa el miracle
de la comunicació a distància.
A mi, que durant un temps vaig fer de
missatger, m'agradava anar a portar avisos de conferència. El meu
paper de missatger em feia sentir important, intuïa, encara que no
ho desenvolupés mentalment d'una manera estructurada, que la meua
funció de mitjancer era ben rebuda, cosa que a vegades confirmaven
les petites propines que rebia. A més, a vegades em feien preguntes
sobre detalls de la funció comunicativa que jo, com a expert en la
matèria, responia amb gran seguretat, un altre plus afegit a la meua
autosatisfacció.
També m'agradava...
Continuarà...
