Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conferències. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conferències. Mostrar tots els missatges

11.4.16

notes per a una història de la telefonia (capítols primers)


Quan era petit (i jovenet) la telefonia no era un misteri, però exigia una litúrgia llarga. Al poble, que devia tenir entre dos i tres mil habitants, no hi havia més de cinquanta cases amb telèfon, i potser exagero. Tenir telèfon a casa, negre, baquelita, no implicava una comunicació immediata amb altres posseïdors, calia fer ús de l'intermediari. S'alçava l'auricular, es feia servir la maneta (tothom en deia la manivela) i una veu de la centraleta telefònica et preguntava què volies. A vegades es tractava d'una trucada local, cosa ràpida, i d'altres de fora de la localitat; en aquest cas, el telefonista o la telefonista de la centraleta feia la petició a una central més gran, en el meu poble a Amposta, i a partir d'aquest moment s'entrava en un compàs d'espera de més o menys durada segons la població demanada i l'estat de les línies. La telefonista (més dones q ue homes operant a les centraletes) et solia advertir del temps d'espera (de demora): mitja hora, una, dues... Mentrestant el demandant podia anar fent les seues coses perquè en el moment oportú ja rebria l'avís que la comunicació estava a punt, s'havia establert.

I si un no tenia telèfon a casa? Aleshores anava a la seu de la centraleta i demanava que li posessin determinat número d'una població. Els passos eren els mateixos que en el cas anterior, amb la diferència que el demandant s'havia d'esperar a la saleta habilitada per a tal fi. Si la demora es preveia llarga, podia anar al bar a fer un cafè, una cervesa, fins i tot a dinar, cosa perillosa perquè les previsions d'espera no eren gaire científiques i podia donar-se el cas d'establir comunicació mentre un, frívolament, havia tocat momentàniament el dos.

També podia passar que ni emissor ni receptor tinguessin telèfon propi. Quan s'esdevenia això es podia recórrer a l'avís de conferència. El demandant, posem que s'anomenava X, volia parlar amb Z; aleshores anava a la centraleta del poble i manifestava el seu desig. La telefonista trucava -segons com amb intermediació- a la centraleta del poble en què es trobava el receptor i comunicava una hora acordada pel procés comunicatiu. Des d'aquest centre operatiu s'escrivien les condicions: X vol parlar amb Z a tal hora. Un missatger, habitualment un nen o nena de la casa, s'encarregava de portar el missatge en paper de color groc a casa de Z; si el trobava, a l'hora acordada és produïa el miracle de la comunicació a distància.

A mi, que durant un temps vaig fer de missatger, m'agradava anar a portar avisos de conferència. El meu paper de missatger em feia sentir important, intuïa, encara que no ho desenvolupés mentalment d'una manera estructurada, que la meua funció de mitjancer era ben rebuda, cosa que a vegades confirmaven les petites propines que rebia. A més, a vegades em feien preguntes sobre detalls de la funció comunicativa que jo, com a expert en la matèria, responia amb gran seguretat, un altre plus afegit a la meua autosatisfacció.

També m'agradava...

Continuarà...

28.5.13

àngels


Després de dinar miro al diari què fan aquesta tarda a Barcelona: una exposició nova, música d'aquí o d'allà, una pel·lícula comentada, alguna conferència... Vaig baixant columnes de lletres que no m'atreuen fins que arribo als àngels. Ei, els àngels! Els àngels en els relats de la infància de Jesús, per Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia. Els àngels....! Però, no. No m'interessen gaire els àngels de la infància de Jesús. Què se sap d'aquests àngels a part del que queda escrit a la Bíblia? Segurament són àngels excessivament ortodoxos i tranquils per al meu gust. I, sobretot, pagar 5 euros... On anirem a parar si fins i tot les conferències celestials s'han de pagar als conferenciants de la casa. I això que el Seminari Conciliar m'agrada, encara més des que van desaparèixer les parts exteriors substituïdes per un bonic reixat.

En fi, decideixo anar a Gràcia a enregistrar unes quantes imatges per als meus propers videoclips sobre música i lletra de Víctor Bocanegra i, de retruc, de Miquel Pujadó. Filmo breument a l'encreuament dels carrers Siracusa, Mare de Déu dels Desemparats i Fraternitat. Només acabar m'interpel·la una dona encara jove.

-Perdone, que estaba grabando video?

-Sí.
 
-Bueno, pues a lo mejor he salido yo.

-No senyora, sí s'ha fixat tenia la càmera molt enlairada, em fixava en les plaques dels carrers.

-Haurien d'anar als llocs on hi ha gent, no aquí.

-Veurà, a mi ara només m'interessaven els noms dels carrers. S'ha fixat que...

-No cal que m'ho expliqui... Aviat no es podrà sortir de casa sense que et gravin.

-No es preocupi, tingui la seguretat, que no vindré a casa seua.


I tot i així, penso que la dona té àngel, que potser m'interessaria la seua història, però avui només tocaven carrers.

Continuo les gravacions, però vaig pensant fins quin punt pot ser ofensiva aquesta facilitats d'alguns de tenir sempre la càmera a mà. Curiosament la dona acceptava que les càmeres s'ensenyorissin dels llocs turístics. Quins són els llocs turístics? Els no turistes som turistes? I si en lloc de fer una filmació, hagués fet una foto? I si hagués muntat el cavallet per pintar -extraordinàriament malament- els carrers i alguns dels seus personatges? I si el que he vist o imaginat aquesta tarda s'hagués convertit en un poema o una narració plena de detalls subjectius i objectius? La qüestió és veure o bé és compartir la mirada? Tinc moltíssimes més preguntes: una casuística inacabable.

Se saps que els àngels ho veuen tot, fins el que passa dins de les cases, fins i tot quan les cases són a les fosques. Esclar que ja comptem amb la mirada dels àngels i la seua discreció absoluta. O no?