Quan era petit (i jovenet) la telefonia
no era un misteri, però exigia una litúrgia llarga. Al poble, que
devia tenir entre dos i tres mil habitants, no hi havia més de
cinquanta cases amb telèfon, i potser exagero. Tenir telèfon a
casa, negre, baquelita, no implicava una comunicació immediata amb
altres posseïdors, calia fer ús de l'intermediari. S'alçava
l'auricular, es feia servir la maneta (tothom en deia la manivela) i
una veu de la centraleta telefònica et preguntava què volies. A
vegades es tractava d'una trucada local, cosa ràpida, i d'altres de
fora de la localitat; en aquest cas, el telefonista o la telefonista
de la centraleta feia la petició a una central més gran, en el meu
poble a Amposta, i a partir d'aquest moment s'entrava en un compàs
d'espera de més o menys durada segons la població demanada i
l'estat de les línies. La telefonista (més dones q ue homes operant
a les centraletes) et solia advertir del temps d'espera (de demora):
mitja hora, una, dues... Mentrestant el demandant podia anar fent les
seues coses perquè en el moment oportú ja rebria l'avís que la
comunicació estava a punt, s'havia establert.
I si un no tenia telèfon a casa?
Aleshores anava a la seu de la centraleta i demanava que li posessin
determinat número d'una població. Els passos eren els mateixos que
en el cas anterior, amb la diferència que el demandant s'havia
d'esperar a la saleta habilitada per a tal fi. Si la demora es
preveia llarga, podia anar al bar a fer un cafè, una cervesa, fins i
tot a dinar, cosa perillosa perquè les previsions d'espera no eren
gaire científiques i podia donar-se el cas d'establir comunicació
mentre un, frívolament, havia tocat momentàniament el dos.
També podia passar que ni emissor ni
receptor tinguessin telèfon propi. Quan s'esdevenia això es podia
recórrer a l'avís de conferència. El demandant, posem que
s'anomenava X, volia parlar amb Z; aleshores anava a la centraleta
del poble i manifestava el seu desig. La telefonista trucava -segons
com amb intermediació- a la centraleta del poble en què es trobava
el receptor i comunicava una hora acordada pel procés comunicatiu.
Des d'aquest centre operatiu s'escrivien les condicions: X vol parlar
amb Z a tal hora. Un missatger, habitualment un nen o nena de la
casa, s'encarregava de portar el missatge en paper de color groc a
casa de Z; si el trobava, a l'hora acordada és produïa el miracle
de la comunicació a distància.
A mi, que durant un temps vaig fer de
missatger, m'agradava anar a portar avisos de conferència. El meu
paper de missatger em feia sentir important, intuïa, encara que no
ho desenvolupés mentalment d'una manera estructurada, que la meua
funció de mitjancer era ben rebuda, cosa que a vegades confirmaven
les petites propines que rebia. A més, a vegades em feien preguntes
sobre detalls de la funció comunicativa que jo, com a expert en la
matèria, responia amb gran seguretat, un altre plus afegit a la meua
autosatisfacció.
També m'agradava...
Continuarà...
6 comentaris:
caram! avui deu ser el dia del telèfon antic, en Miquel tambè en parla a Tot Barcelona i jo estaba sopesant de recuperar un escrit antic 'de demanar conferència'.
salut
Si que ets vell! Això sembla del segle XIX o així
M'encanten aquests records... Que per descomptat els compartim. Bé, no del tot, jo mai he fet de missatgera d'avís de conferència. A vegades sembla que no pugui ser que en 50 o 60 anys (quants en tenies tu quan feies de missatger?) hagin canviat tant les coses.
Però recordo uns amics de Camprodon, que se n'anaven el dissabte a la nit al cinema i deixaven les criatures soles a casa, amb els avis tranquil·lament al pis de sota i si necessitaven alguna cosa alçaven l'auricular del telèfon i deien, vull parlar amb la iaia i la telefonista del poble, amatent, sabia tot el que havia de saber i feia tot el que havia de fer per a fer-ho immediatament possible. Sempre que fos abans de les 12. A les 12 tancaven. I més antigament, crec que era a les 10.
Em sembla que en pons té raó... Som molt vells!
Tinc el record del telèfon de baquelita de casa, de paret, perquè era un restaurant i de tot el barri venint a telefonar o d'haver d'avisar a algun veí o veïna perquè els trucaven del poble, o del metge ... El 369 era el nostre número. Ara tinc un góndola vermell que la gent em diu que és "vintage" i jo enyoro el negre preciós. :)
M'agrada que siguis d'Amposta. Me l'estimo xeic.
Jo tenia, com la Clidice, un telèfon de paret, negre, però envejava els telèfons negres de sobretaula de les pelis. Que tenien un cordó llaaaaaarg, que els usuaris fèien anar per tota la casa.
Els góndola sempre em van semblar lletjos, i després, els de tecles, semblaven vinguts de fora de la galàxia.
Actualment, el fix només sona perquè ens venguin coses... propaganda, propaganda! Comunicar-se amb els fills, es fa des dels mòbils i per whatsapp, ja que cap fill té telèfon fix.Només tenen línia adsl, sense funcionalitat comunicativo-telefònica.
Efectivament: som vells!
Llegiré què diu en Miquel, l'altre. Deu ser alguna desviació de les ones hertzianes que ens ha tocat.
Més que vell, Pons, a vegades em sento immortal, que fa no fa deu ser el mateix.
Sí que han canviat moltíssim les coses de la telefonia, Carme, i tantes altres de la tecnologia. Als pobles petits no calia donar número, només calien noms o relacions familiars, cert, era una relació molt propera.
No recordo a quina hora tancàvem (fixa't que faig servir el nosaltres:-, però crec que no més tard de les 10, jo diria que abans i tot. Vaig començar amb 6 o 7 anys, fins poc abans de la majoria d'edat d'ara.
369! Tu, Clidice, vius -vivies- en un poble molt gran! Aquells telèfons negres... Un góndola vermell ja és una modernitat, un disseny de categoria també.
Xeica, no sóc d'Amposta, sinó de pocs quilòmetres més amunt, però és la mateixa terra, el riu més lluny.
Siií, Montse, sobretot aquells cordons llaaaargs.
Em passa el mateix amb el fix, conservar-lo és un fet inexplicable, potser per si algú em truca des de temps remots.
Montse, ho confesso, a casa quan era petit no teníem telèfon, només teníem la centraleta, que no era nostra.
Publica un comentari a l'entrada