Avui he vist per la
televisió una escena que m'ha deixat espaordit. El ministre
Margalló, responent unes paraules que ara no vénen al cas del
diputat Xuclà, de Convergència,li ha dit que hauria d'anar al
psiquiatre. Xuclà s'ha sentit ofès, el portaveu del grup
parlamentari català s'ha sentit ofès, fins i tot el president del
Congrés, Jesús Posadas, tan acostumat a escoltar improperis fora de
mida, ha trobat altament improcedents aquestes paraules i ha demanat
al seu coreligionari que les retires sense permetre-li
justificar-les. Margallo, de mala gana, que ja s'ha vist que no ho
feia de cor, les ha retirades, cosa que suposo que significa que no
constaran en acta, però sí a tots els mitjans de comunicació.
Acostumat com estic a
les pel·lícules americanes en general i a les de Woody Allen en
particular, no m'ha semblat gens impropi que algú enviés un altre
al psiquiatre (i cal recordar que Margallo és el ministre més
cosmopolita, com a mínim per raó del càrrec), ans al contrari,
fins i tot pot mostrar una mena d'afecte, ben rar públicament entre
els polítics en l'exercici públic de la seua professió. El que, a
cop calent, realment m'ha sorprès és que el president del Congrés
considerés la necessitat de retractació. Per què ha actuat de
forma tan taxativa, fins i tot irada? Després ho he comprés: en un
país en què una de les figures més glorificades, sacralitzades,
unànimement lloada, és el Quijote -jo en sóc també admirador-,
enviar algú al psiquiatre és atemptar contra l'esperit de la raça,
contra segles de bogeria rarament atenuada per Sanchos Panza
ocasionals, seguidors, per altra banda, gairebé incondicionals del
bojos per múltiples raons. En resum, Posadas, amb el seu gest, ha
considerat Xuclà un dels seus i Margallo un descastat; i si
m'equivoco que cadascú ho interpreti com li sembli.
