patologies

Avui he vist per la televisió una escena que m'ha deixat espaordit. El ministre Margalló, responent unes paraules que ara no vénen al cas del diputat Xuclà, de Convergència,li ha dit que hauria d'anar al psiquiatre. Xuclà s'ha sentit ofès, el portaveu del grup parlamentari català s'ha sentit ofès, fins i tot el president del Congrés, Jesús Posadas, tan acostumat a escoltar improperis fora de mida, ha trobat altament improcedents aquestes paraules i ha demanat al seu coreligionari que les retires sense permetre-li justificar-les. Margallo, de mala gana, que ja s'ha vist que no ho feia de cor, les ha retirades, cosa que suposo que significa que no constaran en acta, però sí a tots els mitjans de comunicació.

Acostumat com estic a les pel·lícules americanes en general i a les de Woody Allen en particular, no m'ha semblat gens impropi que algú enviés un altre al psiquiatre (i cal recordar que Margallo és el ministre més cosmopolita, com a mínim per raó del càrrec), ans al contrari, fins i tot pot mostrar una mena d'afecte, ben rar públicament entre els polítics en l'exercici públic de la seua professió. El que, a cop calent, realment m'ha sorprès és que el president del Congrés considerés la necessitat de retractació. Per què ha actuat de forma tan taxativa, fins i tot irada? Després ho he comprés: en un país en què una de les figures més glorificades, sacralitzades, unànimement lloada, és el Quijote -jo en sóc també admirador-, enviar algú al psiquiatre és atemptar contra l'esperit de la raça, contra segles de bogeria rarament atenuada per Sanchos Panza ocasionals, seguidors, per altra banda, gairebé incondicionals del bojos per múltiples raons. En resum, Posadas, amb el seu gest, ha considerat Xuclà un dels seus i Margallo un descastat; i si m'equivoco que cadascú ho interpreti com li sembli.