patologies

Avui he vist per la televisió una escena que m'ha deixat espaordit. El ministre Margalló, responent unes paraules que ara no vénen al cas del diputat Xuclà, de Convergència,li ha dit que hauria d'anar al psiquiatre. Xuclà s'ha sentit ofès, el portaveu del grup parlamentari català s'ha sentit ofès, fins i tot el president del Congrés, Jesús Posadas, tan acostumat a escoltar improperis fora de mida, ha trobat altament improcedents aquestes paraules i ha demanat al seu coreligionari que les retires sense permetre-li justificar-les. Margallo, de mala gana, que ja s'ha vist que no ho feia de cor, les ha retirades, cosa que suposo que significa que no constaran en acta, però sí a tots els mitjans de comunicació.

Acostumat com estic a les pel·lícules americanes en general i a les de Woody Allen en particular, no m'ha semblat gens impropi que algú enviés un altre al psiquiatre (i cal recordar que Margallo és el ministre més cosmopolita, com a mínim per raó del càrrec), ans al contrari, fins i tot pot mostrar una mena d'afecte, ben rar públicament entre els polítics en l'exercici públic de la seua professió. El que, a cop calent, realment m'ha sorprès és que el president del Congrés considerés la necessitat de retractació. Per què ha actuat de forma tan taxativa, fins i tot irada? Després ho he comprés: en un país en què una de les figures més glorificades, sacralitzades, unànimement lloada, és el Quijote -jo en sóc també admirador-, enviar algú al psiquiatre és atemptar contra l'esperit de la raça, contra segles de bogeria rarament atenuada per Sanchos Panza ocasionals, seguidors, per altra banda, gairebé incondicionals del bojos per múltiples raons. En resum, Posadas, amb el seu gest, ha considerat Xuclà un dels seus i Margallo un descastat; i si m'equivoco que cadascú ho interpreti com li sembli.

telepolítica

Suposo que han explicat la notícia a mitges i demà hi haurà una rectificació o ampliació. Copio: La senadora socialista de la Entesa Iolanda Pineda ha acudido este martes al Senado con su hijo Narcís, de tan solo ocho semanas, para solicitar que la Cámara alta implante un sistema de voto telemático que facilite que los parlamentarios de baja por enfermedad grave o maternidad puedan cumplir con sus obligaciones y, al mismo tiempo, permanecer en sus casas. L'article continua aquí amb foto de la senadora i el fill, inclosa.

En llegir la informació, així, en primera instància, se m'han acudit dues consideracions que segurament són conseqüència de la meua darrera feina i que segur que tenen poc recorregut. En primer lloc he pensat que si algú està de baixa, el que cal es cobrir el seu lloc de treball; sempre que la feina que feia la persona absent tingui importància per a la bona marxa de l'empresa, és clar, i hi hagi substituts qualificats. En segon lloc, m'he vist a mi mateix a casa rebent una trucada de la directora del centre per preguntar-me, per exemple, si voto a favor o en contra de la jornada intensiva, que és l'única proposta a decidir en el Claustre que s'ha convocat. Bé, segur que jo tinc una opinió, però no tinc tan clar que la meua opinió no es pugui modificar després d'escoltar els arguments a favor i en contra de la resta de companys; o potser no, potser les meus conviccions són inamovibles, uf!; però en tot cas continuaria considerant que el meu deure és escoltar i actuar posteriorment. I si no és així, ja podem plegar de fer reunions.

Evidentment, el meu coneixement sobre el funcionament del Senat és molt vague... I sobre el Congrés, on diuen que ja es pot fer el que demana la senadora.