Em sembla molt bé que els polítics
facin els discursos, sobretot els importants, a partir d'una lectura
fluïda del que tenen escrit en un paper. El cas de Mariano, però,
és excepcional, sempre necessita papers, i si no els té divaga o es
repeteix a base d'una simplicitat aclaparadora. Més enllà
d'aquestes constatacions, Mariano, a l'hora d'argumentar, també
necessita recórrer a les autoritats, sigui l'autoritat dubtosa de
les estadístiques, sigui la de la llei o, avui, la del diccionari,
quan ha tractat Sánchez de bluf. Mariano és incorregible: realment
necessitava l'ús del diccionari per donar autoritat a una paraula
que tothom coneix, sobretot els polítics, tan acostumats a les
catxes?
És veritat, de tota manera, que el
coneixement semàntic dels polítics és escàs o, en tot cas, ens
volen colar significats marginals o tergiversats. Canvi, repeteix
Sánchez i el socialisme en general, i tants d'altres. Quina gràcia,
quina màgia té aquesta paraula tan corrent i utilitzada a l'hora
d'atreure voluntats i votants? No la veig enlloc. Poso dos exemples
de cada dia: Necessito una moneda d'euro per desbloquejar el carro de
la compra del supermercat i tinc un bitllet de cinc euros; vaig a la
caixera i li pregunto si em pot donar cinc monedes a canvi del seu
bitllet; ni ella ni jo guanyem, però quedem els dos satisfets (jo
més). Un altre exemple, la compra em costa 16 euros, dono un bitllet
de 20 i una moneda d'1 euro i em tornen 5 euros, en moneda
-prefereixo que no- o en un bitllet. Tothom, però tothom, canvia des
dels principis dels temps. Repeteixo, no veig quina atracció o quina
novetat suposa Sánchez, i tants altres, que té el mot canvi.
L'única incògnita no desvetllada és si es refereix al primer
exemple, tot queda igual- o al segon. En aquest darrer cas, amb els
polítics, el ciutadà rarament sap el que compra, sovint és un
premi sorpresa de menys valor que el que s'ha gastat.
