el bluf del canvi

Em sembla molt bé que els polítics facin els discursos, sobretot els importants, a partir d'una lectura fluïda del que tenen escrit en un paper. El cas de Mariano, però, és excepcional, sempre necessita papers, i si no els té divaga o es repeteix a base d'una simplicitat aclaparadora. Més enllà d'aquestes constatacions, Mariano, a l'hora d'argumentar, també necessita recórrer a les autoritats, sigui l'autoritat dubtosa de les estadístiques, sigui la de la llei o, avui, la del diccionari, quan ha tractat Sánchez de bluf. Mariano és incorregible: realment necessitava l'ús del diccionari per donar autoritat a una paraula que tothom coneix, sobretot els polítics, tan acostumats a les catxes?

És veritat, de tota manera, que el coneixement semàntic dels polítics és escàs o, en tot cas, ens volen colar significats marginals o tergiversats. Canvi, repeteix Sánchez i el socialisme en general, i tants d'altres. Quina gràcia, quina màgia té aquesta paraula tan corrent i utilitzada a l'hora d'atreure voluntats i votants? No la veig enlloc. Poso dos exemples de cada dia: Necessito una moneda d'euro per desbloquejar el carro de la compra del supermercat i tinc un bitllet de cinc euros; vaig a la caixera i li pregunto si em pot donar cinc monedes a canvi del seu bitllet; ni ella ni jo guanyem, però quedem els dos satisfets (jo més). Un altre exemple, la compra em costa 16 euros, dono un bitllet de 20 i una moneda d'1 euro i em tornen 5 euros, en moneda -prefereixo que no- o en un bitllet. Tothom, però tothom, canvia des dels principis dels temps. Repeteixo, no veig quina atracció o quina novetat suposa Sánchez, i tants altres, que té el mot canvi. L'única incògnita no desvetllada és si es refereix al primer exemple, tot queda igual- o al segon. En aquest darrer cas, amb els polítics, el ciutadà rarament sap el que compra, sovint és un premi sorpresa de menys valor que el que s'ha gastat.

prejudicis

Començo llegint l'entrada escrita en primera persona en què es presenta l'entrevistat seguint l'esquema habitual del diari: edat, lloc de naixement, lloc de residència. A continuació, en negreta negra que alterna amb la roja anterior i amb la que vindrà després, diu: Estic casat amb una psicòloga. M'aturo, no vaig més enllà. La gent es casa amb un home o una dona, no amb un o una professional. Què vol dir que està casat amb una psicòloga? Segurament, si, després d'aquest rampell injustificat,  hagués continuat la lectura, hagués descobert que l'esment de la professió de la seua dona és important en el context del que diu, potser capital, però jo m´he aturat aquí, les coses són així.

Avui, en les portades de tots els diaris deu sortir una foto de Rajoy amb un text breu o llarg, segons l'estil del diari. Entenc que els diaris dediquin algun espai interior a les declaracions de Rajoy sobre el tema de Catalunya, però la portada! Entenc que a les portades de la premsa han d'aparèixer noticies que siguin novetats o coses originals o d'interès general, però, ¿és que el president de l'Estat va explicar alguna cosa que no hagués dit abans, no una, sinó moltes vegades? No les va dir, a més, amb el mateix estil de sempre? Que potser no ho va llegir? Dos o tres detalls nous i previsibles? Ah! I els periodistes o tertulians que li donaran les voltes que ja han donat mil vegades, assabentats, seriosos, transcendents... I jo que ho tornaré a llegir o a escoltar, almenys entre línies o una estona. Trist.

temps a la taula de pòquer

Habitualment, els moviments polítics, tant de persones, de fets, com d'idees, són lents. Els mesos, els anys, els lustres, les dècades -no m'atreveixo a anar més enllà en les consideracions temporals-..., ofereixen poques novetats. Ara puja un i baixa un o altre; ara evolucionem i adés involucionem... Iceta puja, Navarro baixa, el partit inamovible i Ros ...

Les darreres europees han portant una mica de vida al panorama polític; res que no quedi de moment equilibrat en el panorama general, i amb uns esforços sorprenentment desmesurats per enfonsar Pablo Iglesias i el seu verb col·lectiu...

El panorama polític a Catalunya -ai si entrés ERC al govern! Una altra cosa seria, i tants vots nous com recollirien- em sembla absolutament avorrit. Com una partida de pòquer allargassada encara als inicis en què els jugadors van fent apostes i n'accepten dels espectadors- sovint més interessats en el joc que els jugadors-, però no queda clar si tenen una bona mà o els seus moviments són una catxa, ni tan sols si saben si és una o altra cosa. La fi de la primera mà, diuen, al novembre; després, el joc continuarà.

Darrerament, però, comencen a aparèixer unes veus que diuen que potser el mes de novembre és una data optimista. Diuen que és possible que Rajoy avanci les eleccions generals perquè encara en aquest moment podria obtenir un resultat acceptable; els raonaments per justificar el moviment serien diversos. Si fos així, la consulta catalana, suposant que s'hagués arribat a un sistema més o menys legal de celebrar-la, s'hauria d'endarrerir per llei. Aquesta treva és possible que fos interessant no només per Rajoy, sinó també per Mas, que imagino que no promouria protestes gaire convincents. Els altres jugadors, compten menys a l'hora de la veritat.

Ja ho anirem veient. Mentrestant, continuarà l'excitació d'uns espectadors que ja voldríem veure acabada la primera mà, sigui amb guanys o amb pèrdues, i estaríem disposats a pagar per continuar la partida i, més endavant, a veure quins nous jugadors s'asseuen a la taula.

panem nostrum quotidianum da nobis hodie

He passat cap a les nou pel costat de la seu de la Delegación del Gobierno del carrer Mallorca, que té unes pintures notables a la façana del carrer Llúria. La policia havia tallat la circulació de vehicles als carrers adjacents perquè una quantitat indeterminada de gent havia ocupat la calçada de Mallorca i demanava la dimissió de Rajoy o feia propostes semblants. No sé si hi havia algú a l'edifici que escoltés les demandes; tant és, el que importa és que se'n parli, que aparegui als mitjans, fins i tot en blogs modestos com aquest. El moviment tonifica, encara que canviï ben poc la salut malmesa.

Avui he escoltat en directe les respostes de Rajoy a les preguntes dels periodistes relacionades amb Barcenas. Diria que no ha dit res, però segur que els diaris interpretaran i reinterpretaran qui sap què. Perquè els periodistes, com passava abans amb els catalans, de les pedres en fan pans.

Quina pena aquesta aparent confusió d'enrocament amb estabilitat. Quina pena que els governs peninsulars pensin més en els seus propis partits, en els seus membres, que en el poble al qual haurien de servir. Quina pena que els partits en els governs hagin estat, per acció o per omissió, el focus més important de la ruïna material -no diré de la moral- dels seus administrats. Quina pena que hagi de donar la raó al meu veí francès quan diu que una de les desgràcies dels països del sud -ell inclou França- és que els qui governen ho fan creient que són reis medievals. Quina pena que qualsevol canvi que hagi d'afavorir els ciutadans hagi de passar, encara que alguns no s'ho creguin, per aquests governs i per aquests polítics. Uns més que els altres? D'acord, d'acord.

toros, torets i venusians

Tinc una certa tirada a l'astronomia i molt poca a l'astrologia, tot i que hi havia un temps que tot era un, com queda constància en l'obra del meu admirat Llull. Potser per aquesta admiració lul·liana, algunes vegades em miro els horòscops, ni que sigui per preguntar-me el motiu de la insistència a assegurar-me darrerament una oportunitat laboral que entenc que abans hauria de partir d'una vida laboral remunerada que no tinc, però vés a saber.

És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.

Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:




(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)

perversions endormiscades

Em miro, perquè m'ajuda a regular l'ensopiment de la sobretaula i perquè algú ho ha de fer, el debat de la nació, que aquí diríem de l'estat. És el torn de Rajoy de després de la intervenció al matí de Zapatero. Escolto la resposta de Zapatero i plego en el segon torn de Rajoy. Si no coneguéssim la situació real podríem pensar que un i altre tenen raó en les seves raons, però es tracta d'un joc dialèctic, retòric, repetit fins a la sacietat, cada cop més allunyat de la realitat i les necessitats socials i reproduït pels mitjans i per polítics de tots colors amb les variacions adients. Cap dels dos concreta -com ho podrien fer?- el que interessa o hauria d'interessar tot el territori, els passos que cal fer per crear llocs de treball -molts llocs de treball- i previsions temporals en aquest aspecte. No ho poden fer. A curt termini no hi ha cap solució i poquíssimes perspectives. I quan comenci a disminuir l'atur serà fonamentalment, no ens enganyem, a partir de feines escombraries en el sector serveis. Aquí, i també em refereixo a Catalunya, es fabrica ben poca cosa, es produeix ben poc; i aquesta productivitat encara minvarà en termes absoluts els propers mesos. I tenim sort que el nord d'Àfrica s'estigui reestructurant i no ens prengui el turisme, una de les fonts de “riquesa” que encara ens permet anar fent la viu-viu. En fi, què puc dir que no sàpiga tothom?

Del debat, a part de les conclusions d'anar per casa de mes amunt, m'ha cridat l'atenció la dèria reiterada i irredenta dels líders dels dos partits majoritaris d'autoerigir-se en portaveus de “tots els espanyols”. Si no m'equivoco, i no consulto dades, els dos partits junts no representen la voluntat, a les urnes i fora, de la majoria dels habitants de la península, ni tan sols del 50 %. També m'he fixat, jo que no sóc conegut precisament per tenir cura de la meva indumentària, en el vestit de Rajoy que, per la raó que sigui, semblava a punt d'esclatar, com si fos del seu germà gran o d'un gripau sobtadament inflat. De fet, aquest és un punt a favor del candidat i proper president d'Espanya: indica que el vestit no li ha tallat el sastre de Camps.

qui no et conegui que et compri

Per no perdre el costum miro Àgora. Els periodistes especulen fums, com sol passar sovint en parlar de política. Antich –recordeu el nom i al seva imatge- director de “La Vanguardia” diu que la imatge dels candidats, generalitzant, però referint-se especialment a Zapatero i Rajoy en el seu debat d’ahir, és un element important i conclou que l’actual president dóna una imatge moderna i que Rajoy sembla del segle passat, igual que Campo Vidal, el moderador (vestit de gris perquè li ho va aconsellar la seva dona, trobo que amb molt bon criteri). Continua recordant que Nixon va perdre les eleccions a causa de la manca de competitivitat de la seva imatge davant de la de Kennedy, i que els demòcrates van editar un cartell on es veia Nixon i una inscripció que posava: Li compraria un cotxe a aquest senyor (cita no textual).

Segurament Antich té raó i una part dels vots dels electors aniran a parar a mans d’un o altre candidat a partir d’una externalitat més o menys jove, més o menys a la moda, més o menys còmplice. Serà així i no hi ha res a fer, i serà més així a mesura que passi el temps. Llàstima. Argumentar el contrari, demanar una anàlisi dels fets passats i de la credibilitat de cara al futur és anar contra corrent i no ho faré. Només afegiré que jo encara prefereixo informar-me abans de comprar un cotxe i anar al concessionari a prendre una decisió quan ja em sembla que tinc prou clares les meves prioritats automobilístiques; després, em fa gràcia veure que em diu un o altre venedor i, si s’escau, posar-los algun parany, només per diversió. És clar que en política som molts compradors per un sol cotxe, no es pot tenir una conversa directa amb el venedor i cal plegar-se a la decisió de la majoria.

Quant a Campo Vidal, fa més temps que el conec que a Antich i em sembla d’una honradesa professional important, cosa que alguns poden considerar una característica una mica antiquada. No ho dubto.

jo, jo, jo... i els altres

A la tarda, una trucada per demanar-me la meva valoració dels partits, del govern i la meva intenció de vot. Vaig respondre assenyadament, només amb les mentides necessàries, més insignificants que les dels polítics. A la nit em vaig mirar una estona l’entrevista de la Terribas a Rajoy. No us molestaré amb un resum que tampoc no sabria com fer. La paraula llibertat va ser un dels lemes més repetits. Espantava en la seva boca. Però encara em van espantar més alguns encapçalaments que potser van passar desapercebuts, com aquest ordre de prioritats: jo, el partit, tots els espanyols... O la repetició que ell no vol per als altres el que no vol per a ell. No se suposa que els polítics estan al servei dels ciutadans? No hauria de quedar el jo en darrer terme?

Em fa angúnia pensar que no només és ell qui pensa així, sinó bona part (tots?) dels altres polítics, sense distincions de partits, per molt que no ho expressin públicament com el tanoca de Rajoy. Però encara trobo més terrible la possibilitat que als ciutadans ja ens estigui bé o ens sigui indiferent aquest pensament, perquè, finalment, nosaltres també tindríem el mateix pensament. I repeteixo la paraula pensament per no canviar a convenciment i a actuació.