Visito la planta baixa on descansen la
mare, la tia, la iaia, el pare... Xarrem una estoneta, no gaire, que
poc o mot ja ens parlem cada dia. Fa un dia esplèndid amb sol ja
ponent i ombres allargades. Vaig a veure altres parents i mantenim
converses breus, lleugeres, velles, intemporals. La sensació de
calma és extrema i allargo el passeig. Parlo una estoneta alguns de
tanta gent com conec, ja molta més que la que viu uns centenars de
metres més amunt, al poble. Fa pocs dies que s'ha traslladat el
propietari del restaurant de la carretera; ocupa, també, una planta
baixa plena de flors, ha deixat el negoci en mans dels seus fills: ja
s'ho faran. En un segon pis -no m'hi havia fixat abans- hi ha la
mare, el pare i la filla de la botigueta on anava a intercanviar
llibres de jovenet: un llibre, més una pesseta; fa anys que el
negoci està tancat, no quedava ningú més de la família per
mantenir-lo quan van decidir canviar de casa. Al costat, un amic del
pare amb el cotxe del qual havíem anat una vegada al poble castellà
on havia nascut, el pare. Es fa fosc, escurço el passeig. Em fixo
que aquest any hi ha unes quantes banderes catalanes, amb estel o
sense, algunes fetes amb flors trenades. Ja hi devien ser, però veig
per primer cop unes quantes inscripcions arran de terra de forasters
que sense voler-ho es van quedar aquí, alguns són joveníssims. Em
commou que per fi tinguin un lloc en la memòria, encara que la seua
cara i els seus fets siguin desconeguts. Penso que un d'ells potser
era parent nostre; ja li ho preguntaré un altre dia a la mare, o
potser la iaia m'ho sabrà dir.
