Hi ha qui diu que el cel nocturn de
Barcelona és un desert. Paraules dels qui no miren el cel o quan
alcen la vista esperen trobar tots els astres del firmament -al menys
fins a la magnitud 12- , si pot ser amb lletres de neó que
identifiquin cada estel i amb lletres més petites un resum de la
mitologia que els ha donat nom.
De fet, la gent, tant és que sigui
Barcelona o els pobles més petits del nostre país petit, ja mira
poc el cel, altres feines tenim. La gent ja no recorda que la lluna surt aproximadament
una hora més tard cada dia i que segueix el mateix trajecte -se'n
diu òrbita- que el sol i que els planetes, travessant les
constel·lacions que encara tothom coneix perquè continuem
recordant que hem nascut sota el signe de sagitari o altres signes
menors. El cel, el cel... Mirar el cel. Per què? Quan em fan una
pregunta, callo i, si convé, somric.
He mirat el cel d'avui, ja a la posta.
La Lluna, Júpiter, Venus. Horitzó oest, per sobre de les cases del
meu petit clos de l'Eixample. Demà els dos planetes -recordeu que és
fàcil identificat els planetes perquè, a diferència dels estels no
titil·len?-, Venus i Júpiter, la deessa i el déu, espectacularment
brillants quan el sol s'amagui, seran encara més prop -la Lluna,
més llunyana- i el dia 30 gairebé es fondran: ara no recordo què
diu la mitologia sobre el tema.
Des de casa, des del petit clos
barceloní de cada dia, aniré mirant l'acostament. Per què?
Sisplau, una altra vegada no. Només una confessió: miro tan poc el
cel!
