el meu cel

Des de la terrassa miro el cel del sud-oest. Fa una nit clara i es veuen moltes estrelles al cel barceloní, cosa que em fa imaginar que en altres llocs el ball de llums deu ser espectacular. Orió, en tota la seua plenitud, domina el meu firmament casolà, gairebé diria que sóc capaç de detectar a simple vista la seua nebulosa central com la devien veure els antics abans de les grans contaminacions lumíniques; a la seua esquerra i una mica més avall, Sírius, majestuosa, la més brillant de totes les estrelles, persegueix la constel·lació i mai no aconsegueix atrapar-la. La seua constància inútil m'aclapara.

El termòmetre de la terrassa marca 14,7 graus, torno a mira el cel. Sens dubte és tracta d'un miratge: Orió és la constel·lació d'hivern per excel·lència.

cosmologia

Hi ha qui diu que el cel nocturn de Barcelona és un desert. Paraules dels qui no miren el cel o quan alcen la vista esperen trobar tots els astres del firmament -al menys fins a la magnitud 12- , si pot ser amb lletres de neó que identifiquin cada estel i amb lletres més petites un resum de la mitologia que els ha donat nom.

De fet, la gent, tant és que sigui Barcelona o els pobles més petits del nostre país petit, ja mira poc el cel, altres feines tenim. La gent ja no recorda que la lluna surt aproximadament una hora més tard cada dia i que segueix el mateix trajecte -se'n diu òrbita- que el sol i que els planetes, travessant les constel·lacions que encara tothom coneix perquè continuem recordant que hem nascut sota el signe de sagitari o altres signes menors. El cel, el cel... Mirar el cel. Per què? Quan em fan una pregunta, callo i, si convé, somric.

He mirat el cel d'avui, ja a la posta. La Lluna, Júpiter, Venus. Horitzó oest, per sobre de les cases del meu petit clos de l'Eixample. Demà els dos planetes -recordeu que és fàcil identificat els planetes perquè, a diferència dels estels no titil·len?-, Venus i Júpiter, la deessa i el déu, espectacularment brillants quan el sol s'amagui, seran encara més prop -la Lluna, més llunyana- i el dia 30 gairebé es fondran: ara no recordo què diu la mitologia sobre el tema.

Des de casa, des del petit clos barceloní de cada dia, aniré mirant l'acostament. Per què? Sisplau, una altra vegada no. Només una confessió: miro tan poc el cel!

els pastorets i la Constitució espanyola de 1978

Crec -faig servir aquest verb perquè la memòria no m'ajuda al record precís- que sóc agnòstic des de ben petit, és a dir, que des de temps immemorial en tinc prou a veure-les venir i a anar decidint a mesura es presenten: mai no se m'acudiria dir, en termes religiosos, que sóc creient o ateu, que trobo que serien signes de supèrbia gratuïts.

Imagino que no hi ha res després de la desaparició del cos, però em fascinen els mons que alguns preveuen, sobre els quals en la meua infantesa i adolescència tenia una informació completíssima i que ara amb prou feines he mig actualitzat. Desapareguts els llimbs, que era un dels meus espais de beatitud preferits, només queden infern, purgatori i cel, tres espais considerats tradicionalment infinits.

Segons les darreres teories, però, aquests espais són enormement grans, d'una amplitud gairebé inimaginable, però finits, d'aquí que en un moment determinat s'acabi el món, que serà quan en aquests indrets ja no hi hagi més cabuda.

Sembla que a l'infern, un dels espais preferits de la humanitat per gaudir de l'existència postmortem, queden poques places, cosa que ja s'intuïa quan Dante va escriure La Divina Comèdia. En els darrers anys, hi ha hagut tanta gent interessada a gaudir de l'ambient infernal que a hores d'ara els mèrits per quedar-s'hi només es troben a l'abast d'uns pocs privilegiats que han de recórrer a una xarxa d'agents demoníacs amb la qual és pràcticament impossible de contactar si no es tenen influències de primer ordre que queden lluny de la majoria dels mortals.

Del purgatori no cal dir-ne gaire res. A la fi es tracta simplement d'un lloc o un estat de pas per fer sojorns d'uns quants milers, milions o eons d'anys; en tot cas, una bagatel·la comparada amb la infinitud de les existències postterràqüies.

Definitivament, el futur de la majoria dels mortals actuals és, sí o sí, el cel. Arribats a aquesta conclusió provisional, però prou factible segons les informacions més consistents, un és pregunta com s'hi està, al cel. Al nostre país, sembla que un dels més ben informats és Jaume Sisa, però les seues respostes són generals, amb excessius matisos místics, poc satisfactòries i, fins i tot, segons diuen alguns, de dubtosa credibilitat, fruit d'una nit més o menys inspirada.

Es diu que la felicitat infinita durant un període infinit de temps que s'aconsegueix al cel es basa essencialment en la contemplació divina, en la comunió amb Déu, en una mena d'èxtasi permanent. És possible, però des d'aquí costa d'entendre una beatitud basada més en la contemplació que en una mica d'acció. A mi, per exemple, em preocupen -insisteixo en el meu agnosticisme, però...- moltes incògnites sobre les quals ningú ha concretat res. Si t'ha de passar l'eternitat com un badoc, no hi ha res a dir, però si tens una mica de voluntat... Com que el conjunt de dubtes sobre els misteris celestials són inacabables, començaré només per un, pel principi.

Bé, arribes al cel. On et col·loquen? De quin espai eteri disposes? Tens uns espai més o menys gran segons els mèrits anteriors? Van situant-te per ordre d'arribada, és a dir, pot ser que el teu veí sigui una alienígena de Rigil Kentaurus? Ei, cap indici de xenofòbia, però si ja em costa relacionar-me amb els humans... Suposem que no, que et situen per origen geogràfic. Deuen barrejar tots els peninsulars sense cap distinció específica? Tots els catalans junts? Distingeixen si has estat del Barça o de l'Espanyol? Barregen indiscriminadament els simpatitzants, ja no dic votants, de Navarro, Junqueras, Rivera? ...? És possible fer una instància per permutar el lloc que t'ha tocat?

Suposem que et deixen triar i et decideixes per una caseta amb hortet a cinc minuts de la platja. Clima moderat, sense escalfament progressiu del territori. I si després de tres eons vols canviar, com està la cosa? Perquè ara es parla que aquí tenim lliure albir, afirmació molt agosarada, però, i allà?

I deixo moltes preguntes pendents relacionades només amb l'arribada que suposo que preocupen a molta gent, però en definitiva, no hi hauria d'haver una mica d'informació més precisa sobre un lloc del qual els catòlics coneixen l'existència des de fa tant temps? No comença a ser hora de precisar una mica? Potser no, potser la gràcia de ser humans -o habitants de Rigil Kentaurus- és tenir sempre preguntes sense resposta o amb respostes vagues. Els nostres polítics ja ens hi tenen acostumats.

Una vegada més m'he desviat del tema que volia desenvolupar. Preocupant.

contemplació dels cels

Divendres em vaig entretenir una bona estona mirant la posta: els núvols, el vol de les gavines en retirada, els paisatges canviants a mesura que s'acostava la fosca. Em va semblar que les postes dels dies curts de final de la tardor són molt més breus que les de les interminables clarors vespertines de l'estiu, però deu ser mentida. Com que fullejava dos llibres de Pla -El meu país i Els pagesos-, vaig voler trobar a l'atzar alguna al·lusió al tema en les seues pàgines, no ho vaig aconseguir; el mètode tampoc no em va portar a cap descripció dels símptomes en el cel precursors de la tramuntana.


A la nit, a les primeres hores de la matinada, amb les ulleres posades, al cel, encara sense la llum de la lluna minvant que ja gairebé ha desaparegut, els estels d'hivern eren incomptables -potser el fred no m'hi va deixar entretenir prou- i començava a bufar un principi de tramuntana que l'endemà va arribar a 40 o 50 per hora, o més. El cel diürn és d'una intensitat de blau aclaparadora certs dies de tramuntana, però també d'una monotonia total que encomana la seua uniformitat a l'aigua del riu i que no es presta a gaire estona contemplativa; la tramuntana és un fenomen que, més enllà de l'estat d'ànim, afecta sobretot els sentits de l'oïda i del tacte i només secundàriament el de la vista, sempre que els ulls que no es capfiquin a voler esbrinar els misteris d'un cel que no en té.

Com és obvi, he trobat material sobre la tramuntana en els dos llibres al·ludits; tanta cosa que no em veig capaç de triar un fragment curt i decisiu que serveixi per il·lustrar les meues impressions; potser si m'hi fixés més...

la calidesa del fred

Ahir, -tants anuncis, advertiments, seguretats, protestes- em van escamotejar la neu, desig infantil d'un tacte suau i fred. Només em van deixar el fred, però no em queixo, que de la mateixa manera que encongeix, el fred també dilata.


Avui he passejat pel fred benigne de la ciutat. He vist un gos enorme, d'aquells que en els dibuixos porten un barrilet penjat al coll, ajagut davant d'una porta tibetana, que m'ha mirat -els ulls color de mel- displicent i commiseratiu al mateix temps. Més tard, una noia m'ha aturat per fer-me una enquesta; m'ha preguntat en què treballava i quan li he respost que jo no treballava (sic) m'ha somrigut i m'ha dit que jo no li servia. Ja de tornada a casa, no pel fred, sinó perquè era l'hora, he alentit el pas per escoltar la conversa de la noia que em seguia; no ha estat la paraula acotxar que m'ha fet anar més a poc a poc, sinó l'intent d'assegurar-me, a partir de la fonètica, de la procedència: asseguraria que devia trobar-se entre el Perelló i Móra, no més lluny; covard com sóc, no m'he atrevit a demanar-li confirmació. Si ara algú em preguntés de què parlava, no sabria concretar-li cap detall, que és el ritme el que m'atreia.

Ja a la calidesa de casa, m'he sorprès una altra vegada llegint poemes. He pensat que si en el meu passeig hagués sabut d'un acte com el del poema hi hagués entrat, ni que fos per somiar en les coques primaverals de cireres que feia la mare. No hagués escoltat més de dos o tres poemes, que tot té un temps i un ritme, simplement una mica d'escalfor per continuar el camí.


Musa, no ser un púgil és com no ser ningú.
Ens vas escamotejar un públic cridaner.
A la sala hi ha una dotzena de persones,
és el moment de començar.
La meitat ha vingut perquè plou,
els altres són parents. Musa.


Les dones estan disposades a desmaiar-se en aquest vespre d'hivern,
i ho faran, però només en el combat de boxa.
Només allí hi haurà escenes dantesques.
I aconseguiran el cel. Musa.


No ser un púgil, ser un poeta,
amb un veredicte condemnat a durs norwid
i mancat de músculs ensenyar al món
-en el millor del casos-
una futura lliçó escolar.
Oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.


A la primera fila un vellet somia dolçament
que la seva difunta esposa ha sortit de la tomba
per a preparar-li una coca de cireres.
Amb aquest foc -poc, per no cremar la coca-
comencem la lectura- Musa.

Wislawa Szymborska: “Vetllada literària”, a Sal (1962)


Segur que la Júlia, de versos excel·lents,  ha fet una traducció millor que la meua, jo ni tan sols he estat capaç de conservar les prunes de la coca original.

El termòmetre de la terrassa marca 1,4. Al cel, els estels de l'hivern.

juguen els déus abans d'anar a dinar

A un quart de vuit, quan surto de casa, m'espera un cel insòlit: miri on miri, el blau, intens encara, es veu solcats per línies blanques, algunes precises i d'altres com de cotó que es desfà, rectes i corbes. Més tard, cap a les dotze, continua el mateix cel: a l'est, a l'oest, al nord, al sud, tot de ratlles que es busquen o se separen. No hi ha altre cel en la Barcelona que veig anant de la feina a casa. Quin fenomen s'ha produït? Els meteoròlegs potser ens ho explicaran als telenotícies, però, què saben ells del cel?

Desperta el dia
blancs sobre blau celeste:
els déus que juguen.
La lluna és una fitxa
que es mou en retirada.

hedonisme d'hora incerta

Aquesta hora màgica incerta, immòbil, de dinar solitari i tardà i de sol que entra per la finestra i arriba a la taula, i que ara s'amaga perquè l'edifici de davant és massa alt o perquè uns núvols d'aquesta primavera avançada li fan nosa un moment que no se sap si durarà fins a la posta.

Les notícies a penes escoltades que parlen de Gaddafi, que ara ja és definitivament enemic i no sé sap si morirà matant. El pensament sacríleg que aquest any el turisme peninsular, principal font d'ingressos d'un país a la baixa, necessàriament augmentarà i que alguns ja es freguen les mans.

Els records dels estius al mas, amb l'aroma, i algunes vegades el tast, del bacallà esmollat, sucós i ensafranat, del masover, que quan va clavar l'agulla saquera seguint el sagrament sagrat va començar a declinar. El masover, encara jove, que ajagut a l'ombra d'una figuera, prop de la carbonera, amb el barret que li tapava mitja cara, intentava enganyar la calor mentre escoltava Antonio Molina vés a saber en quina emissora. I res no es movia, excepte jo.




I al fons, el poble, i la mar calma, i les barques que al cap de dues o tres hores portarien el peix i fèiem apostes per si alguna arribava tard, i el tren que passava i deixava anar el fum que s'expandia entre els dos blaus de l'horitzó que a vegades es confonien. I a l'esquena, el verd de l'altre horitzó dels pins. I tots els colors, les olors i els sabors del món.

quan el temps de la foscor s'allarga...

Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo els seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.

I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.

I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.

mar del sud amb vent de ponent

Anem al meu sud. Bufa un ponent cada cop més suau i la mar és calma. A Santa Llúcia es barreja l’olor dels pins amb la salabror de l’aigua. Les olivers descansen. Esfilagarsats, es persegueixen els núvols en el cel: els vigila la lluna. Les orenetes de llom negre, panxa blanca i cua bifurcada se m’apropen curioses, em saluden i fugen en ziga-zagues misterioses d’agilitat extrema. Penso en Sagarra i copio Carner.

Menyspreen els teus xiscles d’alegria
el mot inútil i la vil cançó:
tes ales, afanyant-se tot el dia,
frenètiques esborren la lletjor.

De retorn a casa, m’emporto vent de ponent, olor de pins i de sal, calma de les oliveres, blanc de núvols, lluna creixent i vols i paraules amables i alegres d’orenetes... i la mar del sud.

ball

Darrer dia de l’any, primer dia de l’any. Què ens ha deixat? Què ens portarà? Què volem? Encara demanem les estrelles a les estrelles? Lluna plena esplèndida –la segona del mes- si no la tapen els núvols. Per què els núvols, sempre tan baixos, tenen tendència a amagar les llunes i els sols? Em desapareixeran les boniques imatges del firmament que em proporcionava no sé qui amb l’excusa de l’any de l’astronomia?

Contemplador del cel com sóc –quan puc i me’n recordo-, he pensat que avui estaria bé compartir aquest poema de Pierre Painbéni. No és que sigui un gran poema ni que la meva adaptació sigui gaire reeixida, però avui, com tots els caps d’anys, no puc deixar de sentir-me malenconiós i optimista, perquè, moderadament amant del passat, sé el present i crec, moderadament, en el futur; i crec, que, encara que no ho sembli, aquest és el sentit del poema.

Si sabés col·locar les paraules una darrere l’altra
fins que el pes les fes caure
a l’altra línia,
faria versos.

Si els mots fossin màgics i ben triats,
amb cadències precises de ritme i melodia,
escriuria poemes.

Llavors, només llavors,
parlaria d’astronomia.

Diria dels planetes que es veuen a la nit
i solquen mars de malenconia.
Comptaria estrelles, incloses les fugaces,
i, potser, les classificaria:
del blanc intens al vermell juganer,
també el daurat vell del nostre sol.
Exploraria forats negres, constel·lacions, galàxies...
Orió m’avisaria que ha arribat l’hivern,
les Perseides vindrien a l’estiu...

I arribaria un dia que,
a poc a poc,
m’allunyaria.

A tots, totes, vosaltres, als qui balleu amb sabates negres o vermelles tots just estrenades o recuperades del fons de l’armari, als qui no balleu perquè no sabeu quines sabates us heu de calçar o perquè encara no n’heu après, als qui teniu parella, als qui no en teniu, als qui heu menjat raïm, als qui heu fet l’àpat de sempre, als qui arribeu tard i als qui arribeu d’hora –algú arriba quan cal?-, als visionaris celestials o als amants de la terra... La lletania podria ser interminable. A tots, a totes, vosaltres, que el cel o la terra us porti una mica del que voleu durant aquest any 2010 que ara comença.

Val aquesta cançó com a comiat o benvinguda? Me l’he trobada inesperadament.

cel d'àngels naïfs enfosquit pels fanals

Arribo vint minuts abans de l’hora de tancament. Truco al timbre del primer segona i espero. Potser és massa tard. Potser no m’han sentit. Potser ja no és el temps. No sé si tornaré a veure els angelets innocents, o no tant, ni les verges acolorides d’Ocaña en la seva darrera casa que ja no vaig conèixer.


Quin desig m’ha portat avui fins aquí? Quins reflexos del passat buscava en aquesta inútil peregrinació? Qui queda dels d’abans? Veig alguna vegada Nazario. Què se n’ha fet de Camilo? Els altres...? Pocs.

La Rambla és una ombra d’altres temps amb turistes que mengen Paellador i imitacions dolentes. El somni s’esvaeix en travessar la plaça de Catalunya. Les llums no deixen veure els àngels del cel. És el que toca.