de pujada

Sovint, quan surto de comprar de La botifarreria, entro a Santa Maria del Mar per compensar amb un instant de contemplació i misticisme la meua golafreria. No es pot dir que l'ambient sigui el més adequat a entotsolar-se, però és una pausa que sempre em ve de gust. Entro per la porta lateral i surto per la principal; l'entremig, depèn.

Ahir, en sortir, vaig anar pujant fins arribar al Reial Cercle Artístic amb la intenció de fer una mirada a l'exposició -va començar el 13 i s'acaba el 29- sobre les tertúlies de La punyalada. És una mostra petita, modesta, aviat vista, però suggeridora, en què es troben a faltar materials sobretot de les primeres èpoques, ni que sigui un Rusiñol, i també una mica de material escrit, una mica d'història, que no siguin només retalls de premsa en una vitrina. Potser algú en un altre moment farà una cosa més completa, tot i que precisament la manca d'ortodòxia, la barreja, és la gracia de l'exposició... i també ser l'únic visitant en hora intempestiva (tanquen a les 10). Desconec el funcionament del Cercle Artístic, però he llegit que es volen modernitzar, que volen fer més socis -36 euros al mes amb múltiples drets-, que volen recuperar les parts de l'edifici que ara tenen llogades. De moment sembla que funciona força bé el bar i el restaurant; la noia del vestíbul em va assegurar que el menjar és molt bo -ens va interrompre un grupet de japonesos que s'interessen per una paella- i que, en tot cas, sempre puc fer un cafè o una cervesa amb vistes al Portal de l'Àngel, un dels carrers més cosmopolites i ja més avorrits de la ciutat.

Ja lliure d'obligacions autoimposades, vaig anar fent via cap a casa. Tota l'estona a la meua esquerra i tirant cap a l'horitzó oest, em quedava la lluna, que ara va creixent. No sé per què la lluna resulta fascinant a tanta gent; en el meu cas, crec que perquè malgrat estar tan lluny i ser inabastable, sempre és canviant i present, fins i tot quan s'amaga. I sobretot, la lluna és ecumènica: la compartim tots des del principi dels segles, només cal mirar el cel.

 

 

llunes d'hivern

A causa de la publicitat dels mitjans, tothom sabia per Nadal que la lluna plena no tornaria a coincidir en 25 de desembre fins al cap de 19 anys. La veritat és que era la lluna rodona que es repeteix cada 28 dies i no em va semblar que presentés cap novetat. Vaig sentir una senyora que em consta que no és especialment amant de l'astronomia ni de les influències poètiques de la lluna que s'exclamava amb veu trista: Ai, potser no la tornaré a veure... Qui sap si a partir d'ara contemplarà la lluna amb uns altres ulls. La veritat és que els dies de lluna plena són molt bonics vistos des de la terra, però quan es mira el cel es pot comprovar que han desaparegut la majoria d'estrelles. Jo potser prefereixo els primers dies de creixement, quan la lluna no amaga els estels. Per cert, la lluna avui ha sortit a Barcelona a les 22,57 i es pondrà a les 11,18. Res, una curiositat.

Anem al cinema, prop de casa. Arribem just a l'hora de començar la pel·lícula, seiem a la fila 6. Passen 5 minuts i res; al cap de 10 minuts, la pantalla encara en blanc. Comentem la manca de puntualitat del país. De sobte, apareix un home que se situa en les primeres files i ens dius que sembla que hi ha hagut un embús a Travessera que fa que uns espectadors arribin tard. Insòlit. Mai no hagués dit que les sales de cinema tinguessin tant control sobre els seus espectadors ni que esperessin a començar fins que tots haguessin arribat. Mentre esperem, el director de la pel·lícula, Jaume Fargas, ens explica quatre detalls temàtics. En acabar, breu col·loqui. Hi ha qui veu influències del neorealisme italià, semblances amb Tati -un diu: Mon oncle!-, un protagonista (els altres personatges també) hieràtic com Buster Keaton... El director -primer llargmetratge, set anys el guió enllestit, dos anys intermitents de rodatge- assenteix, tot li sembla bé, a mi també, però no obro boca, que una cosa són les semblances i l'altra la realitat. M'he quedat amb les ganes de preguntar-li si realment es veuen dos llunes en les escenes finals, rodades a Tunísia, al desert. Ah, sí, el títol. Lluc Sky Walker. Ja em direu.

 

cosmologia

Hi ha qui diu que el cel nocturn de Barcelona és un desert. Paraules dels qui no miren el cel o quan alcen la vista esperen trobar tots els astres del firmament -al menys fins a la magnitud 12- , si pot ser amb lletres de neó que identifiquin cada estel i amb lletres més petites un resum de la mitologia que els ha donat nom.

De fet, la gent, tant és que sigui Barcelona o els pobles més petits del nostre país petit, ja mira poc el cel, altres feines tenim. La gent ja no recorda que la lluna surt aproximadament una hora més tard cada dia i que segueix el mateix trajecte -se'n diu òrbita- que el sol i que els planetes, travessant les constel·lacions que encara tothom coneix perquè continuem recordant que hem nascut sota el signe de sagitari o altres signes menors. El cel, el cel... Mirar el cel. Per què? Quan em fan una pregunta, callo i, si convé, somric.

He mirat el cel d'avui, ja a la posta. La Lluna, Júpiter, Venus. Horitzó oest, per sobre de les cases del meu petit clos de l'Eixample. Demà els dos planetes -recordeu que és fàcil identificat els planetes perquè, a diferència dels estels no titil·len?-, Venus i Júpiter, la deessa i el déu, espectacularment brillants quan el sol s'amagui, seran encara més prop -la Lluna, més llunyana- i el dia 30 gairebé es fondran: ara no recordo què diu la mitologia sobre el tema.

Des de casa, des del petit clos barceloní de cada dia, aniré mirant l'acostament. Per què? Sisplau, una altra vegada no. Només una confessió: miro tan poc el cel!

calendaris

Que curiós aquest temps en què el meu temps és cada cop més lent i més accelerat. Passen els dies de sol encara baix i de llunes que moltes nits em perdo com si fossin un buf impossible d'abastar. Només, de tant en tant, una paraula, una conversa, una imatge, una olor, una melodia... que la meua memòria fixa, provisionalment, ho sé.

Dies gairebé sense calendaris més enllà dels que marquen, amb tots els seus matisos -amb els que jo puc percebre-, la llum i la foscor, el fred i la calor...

A casa, cada vegada hi ha menys calendaris de paper. Conservo encara el darrer full del vell calendari, que tant m'agradava rebre, dels Germans de Sant Joan de Déu; ja han passat dos anys i uns dies. Al seu costat, el novembre i el desembre de 2011del calendari allargat de Bromera que ja no m'enviaran més, ni l'agenda, ni el bolígraf, ni algun llibre... Despús-ahir vaig penjar a la cuina el calendari de La Caixa. Me'l van passar, després de petites vacil·lacions, en una d'aquelles cabines envidriades de la meua oficina: “Amagui'l, només ens n'han donat 150. Més valdria que no n'haguessin fet cap.” A la llibreria del menjador hi ha un calendari tipus punt de llibre que em van donar a la llibreria El Cucut quan vaig demanar un llibre que no tenien però que podien encarregar, a portar en tres o quatre dies. Aquí, on abans preparava les classes, vaig obrir ahir un calendari de sobretaula dedicat a la lluna que vaig comprar el mes de desembre a la Catalònia. Em diu que demà serà lluna nova i a l'altra pàgina em presenta el cel de gener abans i després del sol. En pàgines anteriors, fotografies amb llunes diverses i fragments de poemes:

Contempla i oblida,
no temis la nit.
Espera el nou dia
amb un cant no dit.

Joan Vinyoli

P.S. Encara no he comprat el Calendari dels Pagesos. A veure si demà, si me'n recordo, encara en trobo.

la lluna i la primavera

Abans d'ahir de matinada, la lluna que ja es ponia darrere dels edificis de l'oest va entrar per la finestra i em va desvetllar d'un son encara no encetat. Ahir, lluna plena que ens deien que no havíem vist tan brillant i tan propera des de feia 18 anys -on serem d'aquí a 18 anys?-, em va fer l'efecte de ser més o menys com sempre que és plena -una mica més brillant?-, al menys en aquesta illa de l'Eixample. El que restaven desperts -poques finestres en deixaven constància- continuaven fent la seva via interior i no vaig veure ningú mentre mirava la lluna i anava aclarint, a base de segons, l'espai que compartim. Avui, a les 00:21, just en el moment que apareixerà aquest post, comença la primavera. Diu Jofre Janué:
La propera mitjanit comença la primavera, concretament a les 00:21h. Aquesta primavera serà la segona estació més llarga de l’any amb una durada de 92 dies, 17 hores i 56 minuts, pràcticament un dia de diferència amb l’estació més llarga, que a l’hemisferi nord és l’estiu. L’arribada de l’equinocci de primavera com, ja sabeu, implica que la durada de la nit sigui la mateixa que la del dia i que a partir d’ara el dia es vagi fent més llarg que no pas les nit. De moment els pronòstics climàtics indiquen una primavera amb poques alteracions respecte els valors de promig, potser amb una tendència a ser més aviat humida.

Demà ens llevarem com sempre -una nova primavera, la lluna que minva-, però sabent que la crisi, una més de les crisis, té solució:

¿Cuándo se acabará la crisis?
Cuando tengamos un crecimiento por encima del 2% y creemos empleo.
¿Alguien sabe lo que hay que hacer para crear empleo?
Yo sí. Que en la negociación colectiva se refuerza la flexibilidad interna de las empresas...




ISO 2000 - 18mm - 1s - F/3,5

 


ISO 2000 -18mm - 3s - F/3,5




















ISO 2000 - 18mm - 4s - F/3,5




















ISO 200 - 270mm - 1/2000s - F/6,3



3+4

el temps que passa

La lluna, blanc, o potser plata, sobre negre, ara que ja minva, s'escola entre la claraboia i la paret: relleus de vidre. Demà -a la matinada mai se sap si som avui o demà-, el sol a peixos. Les orquídies, vermells i grocs, floreixen mirant l'oest. El temps que passa.

Ja tenim senyal, s'ha acabat l'eclipsi. Vilaweb enllaça els blocs de Vilaweb. I avui -demà, despús-demà- , qui, què, com, on, més enllà dels twitters del dia?

La lluna, de minva a penes perceptible, arriba a la façana i ja declina. Als auriculars, un fado. El temps que passa.

Per a l'Aicard

Ei, Aicard!

Estic segur que ara ja saps si la lluna creix o es fa petita aquests dies. No cal passar-se hores i hores observant si fa algun canvi, només cal mirar-la i llegir la inicial que ens ensenya als qui la veiem des d'aquí baix. Però s'ha d'anar en compte, perquè la lluna, que és una mica inconstant (per què canvia tant, si no?) i molt de la broma, a vegades podríem imaginar que ens vol fer equivocar. Per exemple, quan té forma de C sembla que ens vol dir que està creixent, perquè la C és la primera lletra de créixer; doncs no, resulta que està minvant; i quan la mirem i llegim una D, no vol dir que està decreixent, és a dir, disminuint de mida, sinó que és just quan va fent-se més i més gran, fins que queda del tot rodona.

He pensat que els que vivim a la Terra tenim molta sort de tenir el Sol i la Lluna, perquè si no sabem què fer, podem fer una mirada al cel i ens distraiem una mica. És clar que al Sol, que és com una espècie de senyor molt seriós, no li agrada gaire que el mirin i per això ens enlluerna cada vegada que alcem la vista per veure on és. De tota manera, el Sol ens alegra la vida -no trobes que són una mica tristos els dies que els núvols l'amaguen?- i, sobretot ara, a l'hivern, ens dóna una caloreta que és molt d'agrair. I és sempre tan puntual: cada dia surt i es pon amb pocs minuts de diferència d'un dia a l'altre; encara que a l'estiu, com que fa calor, li agrada passar-se més hores al cel; en canvi, a l'hivern, ja et deus haver fixat que marxa més aviat, i això que se suposa que és ell l'amo de la calor.

Jo, ja t'ho dic, Aicard, trobo que la Lluna és més divertida i estimulant que el Sol; i potser ha de ser així, perquè sobretot es veu a la nit, que és quan la gent dorm, i ens ha de cridar l'atenció d'alguna manera. Per començar, al contrari del Sol, és molt poc puntual a l'hora de presentar-se. D'un dia a l'altre pot aparèixer amb una diferència de com a mínim mitja hora, i sovint ve una hora més tard que el dia abans. Ja veus, no li agrada gens la rutina i, a més, vol comprovar si realment tenim paciència per esperar-la, per allò que dèiem, que vol que tothom la contempli. I t'has fixat que a la seua superfície hi ha uns dibuixos que sembla que representin alguna cosa, però que en realitat són les seves muntanyes i els seus cràters? I has vist que algun matí, molt de tant en tant, sent enveja del sol i se li posa davant perquè des de la Terra no el puguem veure? Fa tantes coses la lluna mentre volta pel cel que una vegada al mes desapareix durant una setmana per recuperar forces. Llavors és quan ens deixa veure, millor que mai, tantes estrelles que no som capaços de comptar-les, i alguns planetes, com ara Júpiter i Venus,i, si mirem bé, alguna nebulosa, com la d'Orió.

Ostres, Aicard, ja sé que m'he allargat massa -i encara podria escriure molt més-, però és que la Lluna i el Sol i les estrelles m'agraden molt, i a vegades penso que com viuríem si no tinguéssim el cel i tot el que hi ha. Ja sé que t'havia de respondre la pregunta de l'altre dia, la que no sabia perquè hi ha moltes coses que no sé o que no recordo. Potser en aquest moment ja saps la resposta, però per si de cas et diré el que m'ha explicat un amic que sap com van aquestes coses. No sé si per casualitat hi haurà algú més que llegirà el que et diré i pensarà que tot això ho hauríem de parlar entre nosaltres, però com que no ho sabrem mai, tant me fa.

Anem al gra. Sembla que és molt fàcil d'entendre que els aliments sòlids i líquids que prenem per la boca fan cap a l'estómac i allí, després d'un tractament que anomenem digestió, van baixant pels budells fins que finalment deixen sortir les restes, allò que el cos no necessita, a l'exterior. I la pregunta que em vas fer tu era que molt bé, però a més de l'anus, també tenim el penis, que és per on surten els líquids; què passa amb els líquids? Doncs resulta que els líquids que bevem directament o els que porten els diversos aliments que mengem també ens baixen cap a l'estómac, però uns conductes molt menuts i molt abundants, que no sé si podríem veure a simple vista, els van recollint i els porten a la sang, que ja saps que no para de córrer per tot el cos. En un moment determinat, aquesta sang va a parar als ronyons, que s'encarreguen del procés de depuració, és a dir, de selecció, i el líquid que el cos no necessita l'envien a la bufeta , finalment, quan la bufeta comença a trobar-se plena és quan ens agafen ganes de fer pipí, i, apa, tot a fora. Més o menys va així, no sé si m'he explicat prou bé, per això et deixo aquest enllaç que espero que et vagi bé.

Ja acabo, Aicard, que quan començo a escriure, com que m'agrada, mai no trobo el moment de parar. Espero que algun altre dia, quan ens veiem, continuem amb més calma les nostres xerrades, que fins ara sempre han estat anant d'un lloc a un altre, com si fóssim la lluna o el sol o les estrelles.

Bona nit, Aicard i companyia.

posta de lluna

Havia pensat d’anar uns dies a Islàndia, però l’assumpte dels controladors em va ben fotre, encara que, ben pensat, el fred i jo som enemics irreconciliables i ja m’ha anat bé fer uns quants quilòmetres menys. Total, la intenció era fer vida contemplativa, o més aviat badoquejar sense cap pla preestablert, seguint l’atzar del curs dels dies. Cap llibre llegit, més que unes pàgines del que, no sé per què, intento inútilment continuar des de fa més d’un any, menjar i fer el menjar, passejar vora el riu i vora el mar, fotografiar, xerrar de tant en tant, patir pels conflictes dels altres que des de fora semblen fàcils de resoldre i ja són massa llargs, no saber què és internet, deixar el diari sense llegir, dormir, llevar-se tard, observar com el sol de la tarda canvia les ombres del gerani i el seu color fins que es confon amb la foscor, veure com es pon la lluna que a penes comença a ser i que per Nadal ja minvarà... Escriure no res:

Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se

I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.

pseudodesvetllament

No sé a quina hora de la matinada em desperto. A través de la finestra la lluna es mostra com un esclat de llum: immensa, enlluernadora, hipnòtica, desconcertant. En la penombra de l’habitació busco els perfils coneguts de cada nit, els trobo. A penes un instant i em torno a adormir. Tot de pensaments que ja no recordo es difuminen en un son sense somnis.

de retorn a la terra

La lluna ha crescut una mica, però no serà plena fins l’octubre. Llucià ha explicat la batalla entre els selenites i els exèrcits de Faetont, fill d’Hèlios. Les tropes lunars han estat derrotades, Llucià ha estat fet presoner. Continua escrivint en les seves memòries la pau i els tractats. Descriu els habitants de la Lluna:

Ara vull explicar les coses tan estranyes i extraordinàries que vaig tenir ocasió de veure durant la meva estada a la Lluna. En primer lloc hi ha el fet que no neixen de dones sinó de mascles. Els matrimonis es fan entre mascles i ni tan sols coneixen la paraula “dona”. Fins als vint-i-cinc anys fan d’esposa, a partir d’aquesta edat fan de marit. Els embarassos no es desenvolupen al ventre sinó al tou de la cama. Cada vegada que és concebut un embrió, la cama s’engreixa; passat un temps hi fan un tall i en trauen uns cossos sense vida; els exposen al vent amb la boca oberta i els cadàvers recuperen la vida. Tinc la impressió que d’aquí ve el nom grec de ventre de la cama (efectivament, aquesta part de la cama s’anomena en grec gastrocnemía), dels fet que aquests desenvolupen el fetus a la cama com si fos el ventre.
A continuació, però, explicaré una cosa encara més gruixuda: hi ha entre ells una raça d’homes, els anomenats arboris, que naixen de la manera següent: tallen a algú el testicle dret i el planten a terra, del testicle brota un arbre enorme, fet de carn, semblant a un fal·lus. És un arbre amb branques i fulles, i el seu fruit són glans de la llargada d’un colze. Quan els glans són madurs, els recullen, els obren i n’extreuen homes. Les vergonyes, tanmateix, se les posen postisses, els un d’ivori i els més pobres de fusta.
[...]
D’altra banda, no orinen ni defequen, ni tan sols tenen els forats al mateix lloc que nosaltres, per la qual cosa els joves no ofereixen el cul en les relacions sexuals, sinó el plec que fa el genoll al capdamunt del tou de la cama, ja que és aquí on tenen el forat.
Entre aquesta gent, si un és calb i no té un sol pèl, se’l considera atractiu; els peluts, per contra, inspiren repugnància. Pel que fa als estels, pensen el contrari, és a dir, que els més bells són els que tenen cabellera, és a dir, els cometes (recordeu que en grec “cometa” (kométes) vol dir pelut). Això ens ho va comentar un estranger. A més, els creix una mica de barba per damunt del genoll. Als peus no hi tenen ungles sinó una peülla. Més a munt de les natges a tots els creix una gran col semblant a una cua, que sempre està ufanosa i no es fa malbé quan cauen d’esquena.
[...]
Quan a les característiques dels seus ulls, no sé si parlar-ne, per por que algú pugui pensar que menteixo, de tan estranya que en resultaria la descripció. Tot i això, en diré alguna cosa: tenen els ulls desmuntables i tothom se’ls pot treure i els pot tenir guardats fins que necessita veure-hi, llavors se’ls posen i miren. Fins i tot n’hi ha molts que, havent perdut els seus ulls, utilitzen els dels altres per mirar.
Com a orelles tenen fulles de plàtan, excepte els nascuts dels glans: aquests –i només aquests- les tenen de fusta.

He seguit amb atenció les seves paraules. Alguns aspectes de la descripció em desconcerten. Hi ha tant material a comentar i tantes comparacions a fer amb els humans! Sobre els testicles de fusta dels arboris, em ve a la memòria una entrevista amb un famós cirurgia estètic que afirmava que havia implantat unes quantes boletes de fusta als seus pacients més pobres, les quals, a més d’un soroll un pèl desagradable en caminar el pacient, tenien tendència a corcar-se, cosa que aconsellava una altra intervenció; i és que, com tothom sap, el barat sovint resulta car. Em pregunto on deuen parar ara els selenites, què se n’ha fet de la seva civilització, per què no van envair la Terra. Tenen res a veure els americans o els russos amb la seva desaparició.
La lluna ja s’amaga. He de tornar a la màquina si no vull quedar-me aquí eternament, cosa que potser no m’importaria gaire. Treballar de retòric? Tinc l’esperança que al segle XXI encara es conservin els escrits de Llucià. Aquesta setmana, si tinc temps, els buscaré en alguna llibreria de Barcelona.

llunàtic

Baixem del metro, pugem les escales, i entre l’est i el sud es mostra la lluna del dissabte que busca l’horitzó del diumenge. Ha anat creixent i creixent, vermella, blanca i vermella. M’arriba una veu i li responc.

-Si ha de ser plena,
què val creixent la lluna?
-L’has vista ara,
quan el canvi prepara
pel goig incert d’un dia?

No em preocupa tant sentir veus desconegudes, ni el fet de respondre-les, com que veus i respostes s’estructurin en cinc i set síl·labes. M’ho faria mirar si no fos que tinc la certesa que el metge, amb bon criteri, em prendria per un llunàtic i em derivaria a la medicina privada.

De res em valdria esmentar els antecedents:

I si ens arriba
amb gep de Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.

llum de lluna

Surto al balcó i casualment em miro la mà i l’avantbraç a la llum de la lluna. Els veig com sempre i no pujo més amunt ni baixo més avall pel meu cos. La lluna, la memòria i el desig em menteixen. Me’n vaig a dormir sense encendre cap llum.

primera aproximació als efectes de les llunes en alguns humans

No tinc temps de parlar del segon poema perquè se m'acaba el temps i he de sortir corrents al balcó, encara que no sigui lluna plena, abans que toqui la una. Si voleu en parlem més tard, potser demà.


I si ens arribava
amb gep a Ponent,
l’amor cantaria
en quart creixent.

Si la lluna era
rodona i roja,
l’amor cantaria,
l’amor boja.

Mes ai, si ve blanca,
rodona i blanca,
l’amor cantaria
que la porta tanca.

[...]

Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
Entre les dotze i la una!

Lluna, moneda de coure
A l’aire, duu-nos fortuna
Entre les dotze i la una!

Maria-Mercè Marçal: “Corrandes de Lluna”, dins Cau de Llunes


Iambes de Semònides

Diferent va fer un déu el pensament
de la dona, al principi. En va fer una
de la verra de crins gruixudes: tot
a casa seva, en llot, enllaquerat,
sense ordre va, i rodola per terra.
Ella, bruta i amb roba llantiosa,
s’engreixa escarxofada entre deixalles.

Una altra la tragué un déu de l’astuta
guineu, i és una dona que ho sap tot.
Res de bo ni dolent no li escapa.
I, d’una cosa, diu ara que és bona,
ara dolenta. A l’instant l’humor muda.

L’altra ve de la gossa, esparpillada
com sa mare, que tot ho vol sentir
i ho vol saber: fica per tot el nas.
Només barqueja. No lluca ningú
i així i tot borda. No l’atura l’home
amb amenaces, per més que enfurit
d’un cop de roc les dents li faci trossos,
ni el melós li parla, o asseguda
s’està entre estranys. Sinó que s’enderia
a mantenir el seu lladruc inútil.

L’altra els Olímpics pastaren del fang
i feta un nyap la daren al baró.
Res no coneix del bé ni el mal, tal dona.
De feines, només sap la d’endrapar.
I si mal hivernada un déu envia,
tremolosa de fred no li ve al cap
ni posar-se el seient més prop de foc.

L’altra, del mar. Té doble pensament.
Un dia la veureu contenta. L’hoste,
contemplant-la, al casal la lloarà:
“No hi ha dona millor en tot el món
que aquesta, ni més bella.” Un altre dia
no pot sofrir que ningú se la miri
ni que li sigui prop, que s’enrabia
esquerpa com la gossa amb els cadells.
Es torna aspra, amb tots malagradosa,
amb els amics i amb aquells que no ho són.
És com al mar que a voltes amansida,
sense perill, una gran alegrança
duu als marins, a la saó d’estiu.
I d’altres s’enfureix i els arrabassa
amb ones bramejants. Sí, és al mar
a qui més s’assimila en tarannà:
de l’ona té un caient ben inestable.

L’altra d’un ase gris apallissat:
Per força, a penes, i a cop d’amenaces
Accepta res. Fins allò que li plau,
li pesa, tot. Mentrestant, a la cambra
tota la nit i tot el dia menja,
i menja, i menja al costat de la llar.
Pel mateix preu, en el seu llit accepta
un venturer qualsevol per parella.

L’altra, de la geneta, que és espècie
vil i roïna. Res no té de bell
ni desitjable. Res de graciós
ni de plaent. Sols es deleix pel llit
d’Afrodita, i fa basques a tot home
que té a la vora! Amagada, rumia
moltes desgràcies per als veïns
i sovint menja ofrenes rebutjades.

Una euga delicada i de crinera
va parir l’altra, que refusa feines
servils i la misèria. No toca
el molí, ni l’erera no maneja.
No llença fora de casa la brossa
ni vora el forn no s’asseu, perquè evita
el sutge: és clar, encaterina l’home!
Dos cops al dia es renta de greixum,
hi ha dies tres, i s’ungeix amb essències.
La cabellera duu sempre quillada,
llarga, tota guarnida de poncelles.
Bell espectacle és per als de fora
i tanmateix, per aquell que la té
-si no és rei o tirà poderós,
que amb aquests éssers l’ànim es regalen-,
per a aquell que la té, dic, és un mal.

L’altra ve de la mona. I és ben bé
el pitjor dany que Zeus envià als homes.
Lletgíssima de cara, dona així
travessa la ciutat i és la riota
de tots: curta de coll, baixa; amb prou feines
es mou. És prima, tota desnatjada.
Ai qui abraci un mal d’aquesta mena!
Trucs, els sap tots, i tot escarafall.
És com la mona. Tant li fa que riguin!
Res no vol fer de bo per a ningú:
tot el dia només pensa i barrina
Com causarà pitjors estralls als altres.

L’altra, feliç qui l’ha, ve de l’abella.
Sols a aquesta cap blasme no li escau.
Floreix, per ella, i s’allarga la vida.
Estimada envelleix vora el marit
amant després d’engendrar una fillada
bella, de nom gloriós. Distingida
entre totes les dones, una gràcia divina
l’embolcalla. I n li plau
de seure enmig d’altres comares
per remenar-hi històries obscenes.

Doncs així són les millors que Zeus
regalà als homes i les més assenyades.
Totes les altres, per voler de Zeus,
són malvestat que roman vora l’home.
Que el pitjor mal que Zeus va modelar
van ser les dones. Es pensen que ajudeni
i res, de fet: els pitjors infortunis
vénen a aquell que en té una. Cap dia
no pot servar feliç qui s’hi refeixa,
que no farà fora de casa seva
la fam –hoste enemic i déu hostil-.
Un jorn, hom creu que l’alegra la gràcia
d’un déu o bé el favor d’algun mortal,
i ella, trobant un retret, a baralla
l’excita. On hi ha una dona, a aquesta casa,
no és rebut de grat l’hoste que hi posa.
La que sembla que tingui més senderi,
segur que, al capdavall, ofèn molt més:
embadalit l’espòs, tots els veïns
xalen de veure aquest com també cau.
Cadascú, quan l’esmenta, la companya
pròpia lloa, i blasma la del altres.
Tenint sort pariona, no ho veiem.
Zeus la va fer com el pitjor dels mals.
La posà com un nus que no es deslliga
als peus, d’ençà que l’Hades va acollir
els qui lluitaren per mor d’una dona.

Maria-Mercè Marçal: “D’antologia”, dins Cau de llunes.

inanitats (IX)

L'1 de setembre
desapareix la lluna.
I les estrelles?

(Cliqueu per engrandir la imatge)

somni (eclipsi en do menor)

S’obren els núvols inútils per poder veure com la terra s’interposa entre el sol i la lluna. Massa tard, o massa aviat, segons com es miri. Me'n vaig a dormir amb el convenciment que aquest eclipsi no em produirà cap efecte, no aturarà cap batalla, no farà guanyar cap guerra, i que el sol i la lluna es tornaran a mirar des de distàncies canviants però insalvables fins a l’esclat final.


L’endemà a la nit tinc un somni. Estic a Santa Maria del Mar –no sé per què ho sé-, però tinc la sensació que també estic a l’església del Pi, més dura, no tan esvelta. Només aconsegueixo veure bé la part de l’altar; més enllà, un espai boirós sense bancs. Darrere de l’altar, i una mica a la dreta, hi ha el meu llit sense desfer, sense capçal, sense ornaments, sense robes d’abric, només uns llençols blancs, enlluernadors, que destaquen en la penombra. Sé que hi ha algú més, però no sé qui, m'és impossible recordar. Ha passat alguna cosa que no recordo: sensacions agradables barrejades amb neguit. El temps dels somnis és enganyós, tan aviat es dilata com es contreu. Vaig donant voltes sense poder sortir de l’espai que marca l’altar. Un raig de lluna travessa un vitrall sense colors, potser blavós, potser grisós, i va a parar al llit on no he dormit.

La claror de la lluna, tamisada per les cortines, em desperta. Aviat serà l’alba i la lluna desapareixerà definitivament per l’horitzó oest, darrere d’aquestes cases de l’Eixample que m’amaguen les muntanyes i els turons que emmurallen la ciutat:
Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons
[...]
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat...

El sol em pica a l’esquena mentre vaig cap a la feina.

lluna d'estiu

-En eixint –vaig dir- la llum, haveu d’ésser al meu costat.-
Puntual la lluna em troba, i es debades ma fadiga.
Perquè jo visc a la plana, on la lluna fa aviat,
mentre que ell viu a les serres, on la lluna encara triga

Josep Carner. “La cita mal reeixida” (anònim, s. XV), dins Lluna i llanterna.

Estic a punt de marxar de la vora de la mar en aquest 30 de juny de 2007, quan veig que la Lluna s’alça enrojolada a l’horitzó. Són, si fa no fa, les deu. I ha acudit puntual a la primera cita de l’estiu, tot i que jo havia deixat el calendari a casa i ja no recordava l’hora de l’encontre. En el passeig, les digitals apunten i la immortalitzen -resultats incerts-, però la Lluna, que és de tots, és nomes meva.

Més tard, ja a casa, el carrer desert en hora d bruixes, surto al balcó –el semicercle de l’esfera celeste li ha canviat la cara i està més pàl·lida-, em contempla distant. No li ho permeto. Agafo el Photoshop i la recordo com fa unes hores. Reiniciem la conversa interrompuda. Viure a la plana o a la serra , avui, no té cap importància: el temps i el lloc és una cosa del passat.

L’estiu és llarg i no en faltaran converses plenes, creixents o minvants, fins i tot noves.

peus

tocar de peus a terra, no tenir ni cap ni peus, a peu pla, poder pujar-hi de peus, peus llatins (ep, Riba!), peus de fang, dorm amb els peus a llevant i el cap a ponent i viuràs llargament, el món als teus peus, ballar és somiar amb els peus, anar amb peus de plom, besar els peus d’algú, peus plans, peus de xinesa, peu de pàgina, estar en peu de guerra, peu del llit, a peu dret, mullar-se els peus, perdre peu, peus freds (no els suporto, els meus), peus calents (no agafen refredats), peus molls, al peu de la lletra, la beata bruixa amaga el peu i mostra cuixa, al peu del canó, peu de rei, peu de gallina (o era pell?) tenir un peu a la tomba (uf!), peu d’impremta, no moure un peu, peu de Crist bord, al peu de la lletra, peus amb peücs, ficar els peus a la galleda, besar els peus, peu que es repeteix...

peus descalços...

ulls estràbics, ulls irats, ulls miops, ulls impacients, ulls mig tancats, ulls orgullosos, ulls escodrinyadors, ulls insensibles, ulls inconstants, ulls mentiders, ulls cobdiciosos, ulls ingrats, ulls, ulls, ulls, i encara més ulls... Prou!

peus descalços...

peus tatuats? peus ferits?

Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. Què voleu que us digui? En aquell moment em van fer molt més efecte, em van interessar molt més, els seus peus, em van suggerir moltes més coses que els seus ulls. Els seus peus reflectien una sinceritat que dubto que mai pugui aparèixer en els seus ulls, tot i que no la coneixia de res.



















Jo, per si de cas, només m’atreveixo a despullar els peus al pic de l’estiu i en moments de provada intimitat.

(avui, a la xurri, per la seva complicitat en aquell moment, i en molts altres, i a la lluna, també per complicitats i perquè un dia mirarà els ulls i sinó ... què? Dues dones intel·ligents, sensibles, creatives i inquietes, que amaguen molt més del que diuen, i tant com diuen! I avui a tota la resta de les dones blocaires a qui m’agrada llegir i amb qui m’agrada parlar o vull escoltar. I no escric més perquè potser acabaria caient en tòpics en aquest dia de la dona (treballadora). No em tingueu en compte el post si us sembla també un tòpic, no ho és, o no era la meva intenció.)

P. S. I si m’hagués de quedar amb paraules de dones sense tòpics -les dones i les paraules, i busco només als blocs-, de les escrites avui, em quedaria amb les de la Violette Moulin que ens diu: “Sempre li he agraït que el seu masclisme, al cap i a la fi només teòric, desaparegués, sense adonar-se’n, quan s’ocupava de la meva educació.
M’agradaria creure que un dia arribarà en què, com jo, les dones del món no hauran de reivindicar res pel fet de ser dones. Mentre no arriba, recordem avui i cada dia, els seus drets com a persones.”

O assentiria amb la Lurdes quan diu als comentaris d’aquest bloc: "El "cop de porta" que fa la Nora -la protagonista de l'obra- és tot un símbol. Amb o sense "cop...", la majoria de dones som com ella: actuem sense esperar que el Destí ens arregli res."

Se m’acut que la Violette i la Lurdes potser es coneixen. Aneu a saber.