Així, en fred, no tinc
un interès especial a viure molts o menys anys, de moment he superat
els del pare i me'n queden una trentena per arribar als de la mare o
altres membres de la família, la materna sobretot. Ara l'aspiració
és mirar de viure amb un cert confort físic i mental, i de
moment..., bé, deixem-ho estar.
Qui sembla que porta
una vida satisfactòria, sempre tenint en compte l'edat, és la
considerada oficialment -segur que algunes sense papers la
sobrepassen- dona més vella del món, una italiana de 116 anys que
es diu Emma Morano. Quan es parla d'aquestes longevitats, la primera
pregunta obligatòria és sobre la dieta. Aparentment la senyora,
continua menjant-se tres ous als dia, dos de crus i un de cuit; a
més, diu que no fa fàstics a una copeta de grappa de tant en tant;
aquesta dieta, la dels ous, li ve des que de joveneta el metge li va
aconsellar per combatre l'anèmia. L'anterior dona més vella -els
homes no ocupen lloc de privilegi en el rànquing-, una americana que
va morir als 116, també diuen que era força aficionada als ous, en
el seu cas amb bacon, menjar molt habitual entre els nord-americans
segons he sentit dir.
En resum, i deixant de
banda altres consideracions hipotèticament allargadores de la vida,
a partir d'aquesta nit he decidit que un element bàsic dels meus
àpats seran els ous, malgrat la mala premsa que encara cueja. Quants
i amb quina periodicitat? Encara no ho tinc decidit. De moment em
queda una desena d'ous de les gallines del meu cunyat, que són
absolutament omnívores i ponen uns ous petits que, fets en truita,
agafen un color groc canari que seria l'enveja de Pla en aquesta
època de grocs aigualits potenciats a posteriori amb colorants.
Aquesta nit, truita, però en menjaré també de crus? En la meua
infantesa la mare me'n va preparar uns quants -potser molts- en dejú,
segurament preveient una anèmia que, esclar, mai no va arribar.
El que és
inqüestionable és que m'abstindré de comentar la novetat dietètica
amb el meu metge de capçalera que deu fer dos anys que no veig. Em
temo que, com passa sempre, la majoria dels metges encara van uns
anys endarrerits en qüestions d'ous i els seus beneficis, com ho
estaven en peixos blaus, olis d'oliva... Massa literatura mèdica i
poc treball personal de camp. Ho entenc, no ho critico, més o menys tots funcionem
d'oïdes.
P. S.: Quin hauria de ser el meu equivalent autòcton a la grappa de les ocasions especials? Ho pensaré, les possibilitats són múltiples.
