reivindicació dels ous

Així, en fred, no tinc un interès especial a viure molts o menys anys, de moment he superat els del pare i me'n queden una trentena per arribar als de la mare o altres membres de la família, la materna sobretot. Ara l'aspiració és mirar de viure amb un cert confort físic i mental, i de moment..., bé, deixem-ho estar.

Qui sembla que porta una vida satisfactòria, sempre tenint en compte l'edat, és la considerada oficialment -segur que algunes sense papers la sobrepassen- dona més vella del món, una italiana de 116 anys que es diu Emma Morano. Quan es parla d'aquestes longevitats, la primera pregunta obligatòria és sobre la dieta. Aparentment la senyora, continua menjant-se tres ous als dia, dos de crus i un de cuit; a més, diu que no fa fàstics a una copeta de grappa de tant en tant; aquesta dieta, la dels ous, li ve des que de joveneta el metge li va aconsellar per combatre l'anèmia. L'anterior dona més vella -els homes no ocupen lloc de privilegi en el rànquing-, una americana que va morir als 116, també diuen que era força aficionada als ous, en el seu cas amb bacon, menjar molt habitual entre els nord-americans segons he sentit dir.

En resum, i deixant de banda altres consideracions hipotèticament allargadores de la vida, a partir d'aquesta nit he decidit que un element bàsic dels meus àpats seran els ous, malgrat la mala premsa que encara cueja. Quants i amb quina periodicitat? Encara no ho tinc decidit. De moment em queda una desena d'ous de les gallines del meu cunyat, que són absolutament omnívores i ponen uns ous petits que, fets en truita, agafen un color groc canari que seria l'enveja de Pla en aquesta època de grocs aigualits potenciats a posteriori amb colorants. Aquesta nit, truita, però en menjaré també de crus? En la meua infantesa la mare me'n va preparar uns quants -potser molts- en dejú, segurament preveient una anèmia que, esclar, mai no va arribar.

El que és inqüestionable és que m'abstindré de comentar la novetat dietètica amb el meu metge de capçalera que deu fer dos anys que no veig. Em temo que, com passa sempre, la majoria dels metges encara van uns anys endarrerits en qüestions d'ous i els seus beneficis, com ho estaven en peixos blaus, olis d'oliva... Massa literatura mèdica i poc treball personal de camp. Ho entenc, no ho critico, més o menys tots funcionem d'oïdes.

P. S.: Quin hauria de ser el meu equivalent autòcton a la grappa de les ocasions especials? Ho pensaré, les possibilitats són múltiples.

les causes de la longevitat a Catalunya

Malgrat la crisi, continua augmentant l'esperança de vida a Espanya en general i a Catalunya en particular. La gent no es vol morir i procura fer el que calgui per resistir un any i un altre, i els que calgui, fins que diu, prou!

Jo, així en fred -una altra cosa és quan em puja la febre-, no tinc un interès especial a perpetuar-me. Penso que una vegada has vist el que dóna de si la vida i hi has fet quatre passejos, cal deixar pas al tast dels que vénen enrere. Entenc, però, que cadascú tingui unes perspectives i unes expectatives en funció de múltiples variables totalment dignes o, si convé, enormement indignes.

Diuen que un dels factors de la longevitat en aquestes terres és la dieta mediterrània, sigui en la seua versió més estricta o en la modalitat de greixos amb mesura. Ja pot ser, però tots sabem que fent dietes similars hi ha qui passa dels cent i d'altres que no arriben als cinquanta. Jo tinc la teoria que un dels elements que allarguen la vida, la seua qualitat és una altra història, és el tarannà, la forma d'enfocar-la, una mena d'optimisme vital que va més enllà del fet de fumar-se un havà o no cada dia o de veure un litre d'aigua o dos gots de priorat.

Estic segur, per altra banda, que sovint la vida s'aguanta amb un únic fil, en una creença, en un desig concret que fa vèncer les adversitats. Em fixava per exemple, en les darreres estadístiques que conec sobre els centenaris espanyols. Quants centenaris creieu que hi ha a Espanya? En la meua darrera consulta eren 11.200, que no és poc; al meu poble, d'especulació immobiliària limitada, no hi cabrien. El grup més nombrós de centenaris peninsulars es troba a Catalunya: 1.651 persones. Per què tenim més centenaris a Catalunya? Jo, encara que no el puc provar, n'estic segur del motiu. Si hi ha tants catalans, i sobretot catalanes, que aguanten, és perquè tenen l'esperança que arribaran a veure el dia que el país serà independent. Auguro, a més, que tal com van les coses, en els propers anys el nombre de centenaris es multiplicarà exponencialment. No vull ni pensar la quantitat de morts de noranta en amunt que hi haurà els dies posteriors a la proclamació de la independència, però la vida, dieta mediterrània inclosa, és així.