les causes de la longevitat a Catalunya

Malgrat la crisi, continua augmentant l'esperança de vida a Espanya en general i a Catalunya en particular. La gent no es vol morir i procura fer el que calgui per resistir un any i un altre, i els que calgui, fins que diu, prou!

Jo, així en fred -una altra cosa és quan em puja la febre-, no tinc un interès especial a perpetuar-me. Penso que una vegada has vist el que dóna de si la vida i hi has fet quatre passejos, cal deixar pas al tast dels que vénen enrere. Entenc, però, que cadascú tingui unes perspectives i unes expectatives en funció de múltiples variables totalment dignes o, si convé, enormement indignes.

Diuen que un dels factors de la longevitat en aquestes terres és la dieta mediterrània, sigui en la seua versió més estricta o en la modalitat de greixos amb mesura. Ja pot ser, però tots sabem que fent dietes similars hi ha qui passa dels cent i d'altres que no arriben als cinquanta. Jo tinc la teoria que un dels elements que allarguen la vida, la seua qualitat és una altra història, és el tarannà, la forma d'enfocar-la, una mena d'optimisme vital que va més enllà del fet de fumar-se un havà o no cada dia o de veure un litre d'aigua o dos gots de priorat.

Estic segur, per altra banda, que sovint la vida s'aguanta amb un únic fil, en una creença, en un desig concret que fa vèncer les adversitats. Em fixava per exemple, en les darreres estadístiques que conec sobre els centenaris espanyols. Quants centenaris creieu que hi ha a Espanya? En la meua darrera consulta eren 11.200, que no és poc; al meu poble, d'especulació immobiliària limitada, no hi cabrien. El grup més nombrós de centenaris peninsulars es troba a Catalunya: 1.651 persones. Per què tenim més centenaris a Catalunya? Jo, encara que no el puc provar, n'estic segur del motiu. Si hi ha tants catalans, i sobretot catalanes, que aguanten, és perquè tenen l'esperança que arribaran a veure el dia que el país serà independent. Auguro, a més, que tal com van les coses, en els propers anys el nombre de centenaris es multiplicarà exponencialment. No vull ni pensar la quantitat de morts de noranta en amunt que hi haurà els dies posteriors a la proclamació de la independència, però la vida, dieta mediterrània inclosa, és així.

patrimoni immaterial de la humanitat

Espanya, Itàlia, Grècia i el Marroc demanen a la UNESCO que la dieta mediterrània sigui reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (fa gràcia això d’immaterial). La petició deu significar que aquesta dieta es troba en perill de desaparició i es tracta d’un intent de preservar-ne la memòria. Qui consumeix avui l’anomenada dieta mediterrània? Bé, si em baso en el que llegeixo a l’”Avui”: blat, oli d’oliva i vi, encara hi deu haver força gent que fa servir aquests tres productes, però n’hi deu haver més, i sobretot el que importa és la seva distribució en els àpats que es fan al llarg de la vida.

Sembla que un dels principals estudiosos i difusors dels beneficis de la dieta mediterrània va ser el doctor Ancel Keys; el divertit del cas és que el seu estudi el va realitzar a Nàpols l’any 1950, en què el racionament de la postguerra era determinant en el tipus i la quantitat d'aliments que menjaven els napolitans (excepte els de la Camorra) i li va sortir una cosa més aviat vegetariana. Aquí i aquí podeu veure un resum dels aliments que apareixen a l’estudi o en l'actualitat (curiós el cava). Em sembla que en l’actualitat s’ha fet una tria a partir dels aspectes beneficiosos de cada aliment i se n’han negligit alguns que eren bàsics a tota la mediterrània i que ara només es conserven en alguns territoris, per exemple, la carn. La carn mediterrània per excel·lència era la de corder o la de cabra. Ara, en canvi, hi ha una sobreabundància de vedella, pollastre i porc, amb tots els seus derivats. La llet que es prenia era, evidentment, la de cabra –jo en vaig beure en exclusivitat fins als 10 anys- , ara pràcticament desapareguda, i els seus derivats. En fi, no cal continuar amb els orígens perquè, com en tot, si entenem per dieta mediterrània el que es menjava fa cent anys –per no anar massa lluny- i la manera com es menjava, hauríem d’admetre que el que ara considerem com a tal és una evolució adaptada als temps, que conserva alguns dels seus principis.

A Espanya hi ha la Fundació Dieta Mediterrània , presidida per Lluís Serra-Majem, que té entre els seus membres institucionals el Ministerio de Agricultura, el Departament d’Agricultura i l’Ajuntament de Barcelona , a més de La Asociación para el Desarrollo de la Dieta Mediterránea (ADDM), de la qual formen part, i això em crida l’atenció, Gallina Blanca i Kellogg’s, dues empreses amb productes que estic segur que no sabíeu que eren propis de la dieta d’aquestes costes i que alguns de vosaltres consumiu de tant en tant, en el primer cas, potser, per donar una mica més de gust als vostres plats de mar o muntanya, i, en el segon, per donar-los un toc d’un cert exotisme.

Suposant que tenim clar que és la dieta mediterrània, és possible que encara quedi algú que la faci realment? No dic que no siguin millors altres dietes, compte, sinó si té seguidors estrictes la nostra. És possible que amb la vida laboral i familiar actual es pugui fer estrictament aquesta dieta? Els productes que trobem al mercat i el seu tractament la permeten? I no em digueu que feu dieta mediterrània perquè entre setmana teniu tendència a menjar un plat d’amanida i un bistec o un peixet a la planxa. Vosaltres mateixos sabeu que això és per treure el greix que us sobra i és contrari a la varietat de la dieta que ens ocupa. A més, amics i amigues, sigui quins siguin els productes que mengem, la dieta mediterrània és sobretot una cultura, una manera de viure i d’aquesta forma de viure només en queden vestigis. O no?

P. S. Merda, se m'ha passat l'aniversari de la Carmen Chacón. Felicitats Carmeta, en el teu 37è any de vida, encara que fos ahir!