torrenegra

Els qui heu vist Fill de Caín segur que recordeu la magnífica escola d'escacs que ocupa la rebotiga d'un lloc indeterminat (?) de Barcelona i que a mi em va suggerir remotament el cementiri dels llibres de La sombra del viento. Segurament les escenes en aquesta escola han estat les que avui, finalment, m'han estimulat a obrir la porta d'un club d'escacs del barri que feia anys que volia investigar però que mai no havia gosat visitar.

Torrenegra! Quin nom tan adient i tan misteriós, quina promesa d'aventures! Què hi ha darrere d'aquest nom? Bé, l'interior no se sembla gaire al de la pel·lícula, però és un lloc acollidor, una mica ancorat en un altre temps, en procés de remodelació. Ha estat interessant entrar-hi i parlar una estona amb el seu president. Què fan en els clubs d'escacs? Quins són els socis que els freqüenten? Quin és el seu futur? S'han de fer esforços per mantenir aquests llocs singulars? Em faran rebaixa en el carnet de soci -o classes gratis- si els faig una mica de publicitat? En Lluís Mercader, el president actual del club, ha tingut l'amabilitat de respondre una petita entrevista improvisada. De tota manera, si teniu interès pels escacs o alguna tarda no teniu una ruta fixada, deixeu-vos portar per les vostres passes fins al club i completeu la descripció que jo no faig.

Demano disculpes a Lluís per les interferències produïdes per les converses dels membres de la ANC de la Sagrada Família, que tenen muntat tots els dijous un punt d'informació d'una hora, i pel so de l'ordinador del costat, en què un soci desenvolupava, una mica distret, tot s'ha de dir, una partida d'escacs.

de l'elefant i altres bèsties

De tant en tant entro a Matgala, no gaire, perquè és un bloc que posteja especialment sobre escacs i jo mai no he tingut prou paciència ni concentració, potser tampoc intel·ligència, per jugar bé, malgrat que en un passat remot vaig tenir –encara la conservo- una màquina d’aquelles amb diversos nivells de dificultats a la qual no parava de desafiar amb resultats adversos. Matgala també ens parla de matemàtiques – una altra dificultat irresoluble-, d’astronomia –a certs nivells em resulta més assequible-... A Matgala se sol plantejar el problema de la setmana en què els comentaristes han de desxifrar un plantajejament, un enigma, que ens ofereix la seva autora i en què els participants són premiats amb punts que encara no tinc clar si es poden bescanviar per alguna cosa, a part del reconeixement internàutic, però el divertit és el joc en si mateix. Com que un dels darrers problemes anava de llengua i animals, m’he vist capaç de participar i ara espero neguitós el resultat de la prova, que se sabrà el 10 de febrer. En el meu comentari he deixat la paraula CAPSIGRANY. I no dic res més perquè espero que feu una mirada al joc i hi participeu, encara que em desbanqueu de la posició avantatjosa que ocupo en aquest moment.

Hagués pogut deixar la paraula AURIFANY, però no estic segur si les bases del concurs admetien un mot en català antic, que inevitablement em portava a Ramon Llull i al seu Llibre de les bèsties, dins de Fèlix o Llibre de meravelles, una obra sempre actual, com la majoria en què els animals són l’excusa per presentar el món dels humans.

Després d’aquelles paraules, l’elefant digué al rei que el conill i el paó havien estat d’acord en la seua mort. El lleó es va sorprendre molt que la rabosa, a qui tants honors havia concedit, haguera estat capaç de fer aquella maniobra contra ell. Llavors va dir:
-Vaig sentir dir i contar a mon pare, que el meu avi, que fou rei d’un gran país, no volgué concedir als barons l’honor que els corresponia, sinó que va voler exalçar les bèsties més indignes. Entre aquells animals hi havia el simi, a qui concediren molts honors. El simi, com que s’assembla a l’home, va desitjar ser rei i, en lloc de pagar al meu avi amb la gratitud, li va pagar amb la traïció.
-Senyor –digué l’elefant-, en un got petit no pot cabre molt de vi i en persona innoble no pot cabre gratitud ni lleialtat...

Ramon Llull. Llibre de les bèsties. Versió i notes de Francesc Machirant. Edicions Bromera.

(L’editorial Bromera té magnifiques edicions d’obres antigues i actuals dedicades als nens i als joves, però em fa l’efecte que, per la raó que sigui, no tenen a Catalunya la sortida que mereixerien. No ho sé. )

I l’elefant lul·lià em porta a l’elefant de Goya. Un gravat que podeu contemplar a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona, i comprar per la insignificant quantitat de 1.500 euros. Com se li acut al pintor dibuixar aquesta bèstia? Aquí teniu una breu informació sobre l’obra.















P. S. I parlant de Goya, què voleu que us digui, jo a Corbacho des que vaig veure Tapas li tinc un respecte. Ah, els premis segurament els llegirem comentats a Espai Isidor o on sigui.

I quatre "Hurres!" pel Nàstic, però ja podria distribuir millor els gols.