Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Llull. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Llull. Mostrar tots els missatges

2.7.16

equilibri


Queda entès que els governants del temps de Llull havien de ser cavallers, de l'emperador cap avall. Avui el concepte de cavaller és una cosa obsoleta i difusa que et poden aplicar amb total impunitat a la cua d'un supermercat, per posar un cas absolutament inapropiat. De governants, però, en continuen havent, molts dels quals provenen d'un dels oficis que Llull blasma amb més contundència, els advocats, o similars.

Anem al gra, encara que bona part dels governats es trobin a les antípodes dels ideals de Llull, és bo recordar que els segles fan evolucionar els conceptes i algunes de les qualitats abans imprescindibles per a un líder ara són cosa de riure, no passa res; per exemple, l'equilibri entre cos i esperit, entre l'exercici físic i les qualitats morals. Il·lustro amb un fragment del capítol segon del Llibre de l'Orde de Cavalleria:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria. On, menysprear la costuma e la usança de ço per què cavaller és pus aparellat a usar de son ofici, és menysprear l'orde de cavalleria.

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima; e per ço lo cavaller qui usa d'aquestes coses que pertanyen a l'orde de cavalleria quant al cors, e no usa quant a l'ànima d'aquelles virtuts qui pertanyen a cavalleria, no és amic de l'orde de cavalleria; car si ho era, seguir s'hia que lo cors e cavalleria fossen ensems contraris a l'ànima e a ses virtuts, e açó no és ver.

Penso en Rajoy mentre repasso el text i només tinc present la cursa lenta i ridícula però triomfant del personatge. Al menys el rei caçava elefants i el del bigotet jugava a pàdel... Quant a l'ànima, cap coincidència. Les propostes de Llull són arqueologia i actualment tothom s'especialitza.

10.6.16

remembrament


Llegia les consideracions de Llull sobre el planeta Mercuri i gairebé al final, quan parla de la influència de l'astre sobre les persones diu: membren i desmembren. M'ha cridat l'atenció el verb membrar, del llatí memorare, que ja fa segles que no deu dir, ni tampoc escriuré, ningú. Com és que aquest mot va desaparèixer de la parla i l'escriptura en benefici de recordar -o del remembrar, que suposo exclusivament literari? Hi va haver una lluita entre els dos fins a la mort del primer conservat com a relíquia al diccionari normatiu? Com? Per què? M'agrada membrar i, jo que sóc discret en la parla, em plantejo si l'hauria de recuperar fins a tornar-lo a posar de moda. M'agrada també el seu contrari: desmembrar; en el sentit, evidentment, d'oblidar, no en el de partir un cos a trossos. Imagineu els possibles equívocs, com per exemple, i que sigui tard: Potser hi haurà un temps que, a poc a poc, desmembraré tots els meus amics. Ai... Ei!

I així, sense motiu, o potser perquè sonava una musica suau que tot just calla i els desmenteix, o no, -qui posa I Remembre You de matinada?-, uns versos de la Quima Jaume:

Enmig de tanta freda gosadia,
deixeu les claus que tancaran per sempre
aquest dolç clos de somnis compartits.
Amb glaç nocturn remembrareu els mots
que com llampecs varen eixir d’un núvol.

3.5.16

a la cerca de l'essència


Ignoro si el llibre de Pere Villalba sobre Ramon Llull que es venia a un preu competitiu -més tenint en compte les excel·lents il·lustracions en color- amb “La Vanguardia” de fa dos caps de setmana va gaudir de molts compradors i és impossible saber els lectors que va tenir o tindrà. El títol (Ramon Llull essencial), es miri com es miri, en el seu suggeriment d'elementalitat o bé el d'anar al moll de l'os, és interessant, abasta tots els possible lectors. Més agosarat, per discutible, em sembla el subtítol: Retrat d'un pare d'Europa; esclar que potser parteixo d'una premissa subjectiva i el fet que la majoria de fills i filles hagin oblidat el pare no invalida la paternitat.

No cal que m'allargui innecessàriament. La conclusió, amb el llibre només fullejat, és que el conjunt fa de molt bon llegir, és amè, barreja vida i obra amb gran destresa, presenta claus d'una i de l'altra, parla de l'essencial i mostra l'essència... En definitiva, no només el pot llegir tothom – tothom que llegeix- sinó que pot agradar a tothom. La tipografia, negre sobre blanc, de vegades es converteix en unes petites pauses: vermell sobre blanc; es tracta de textos monogràfics breus, variats, complementaris. D'entre aquests, el que pot tenir més seguidors és el que estableix una comparativa molt ben trobada entre Llull i Cruyff (any de la mort inclòs), que jo aconsellaria que es repartís, no sé si el dia de l'Espanyol o el del Granada, a tots els culers; la cotització popular de Llull tindria una pujada estratosfèrica, sempre que el Barça guanyés la Lliga. Per cert, m'atreveixo a fer una esmena, o més aviat un prec: caldria afegir una figura també molt lul·liana: el cercle, el famós rondo que, segons alguns, era la mare dels èxits del Barça i també un element essencial de la combinatòria de Llull.
 

Ramon Llull (-1316) 'uersus' Johan Cruyff (-2016): combinatòria geomètrica

Plató afirma que “el déu està fent sempre geometria”, la qual cosa vol dir que tot el món físic respon a un càlcul geomètric, fins al punt que no hi pot existir el buit, car l buit respondria a un posicionament irracional antisistema, quan el món és un sistema i pot ser abordat racionalment. El mateix passa en el món mental, on les coses estan íntimament entrellaçades, car la naturalesa és essencialment participativa.

Les figures lul·lianes es basen en el triangle i el quadrat rectangle, figures que es combinen entre si, doncs, gairebé fins a l'infinit, a fi i efecte d'obtenir resposta a tota qüestió. D'aquesta manera, Ramon Llull crea u sistema de sistemes vàlid per a tota ciència en voler aplicar la racionalitat geomètrica en l'àrea de les idees metafísiques. Aquest punt de vista lul·lià és l'embrió de la matemàtica aplicada a tot el món material, entesa com la seva essència última, la postura que va desenvolupar Descartes.

Johan Cruyff fa un sistema de sistemes en voler executar la racionalitat geomètrica en el camp de les idees físicoesportives. Per a ell el camp de futbol és una pissarra rectangular on cal fer dissenys geomètrics, rectangulars i triangulars, que dibuixen les passades dels jugadors. Es tracta d'obtenir la major quantitat de combinacions possibles, segons el que pretén l'equip en aquell moment. La combinatòria esdevé objectiu estratègic, tot i que, evidentment, la figura geomètrica que finalment es busca és la que posa el vèrtex dins de la porteria.

En tot cas, per la seva obsessió en obrir els espais entre els jugadors entesos com a vèrtexs per a facilitar el màxim nombre possible de figures geomètriques, pel fet de prioritzar l'entrenament amb la pilota (la punta de llapis que ha de traçar les figures) i per haver donat la jerarquia a aquest component intel·lectual per obre el físic (a més del tècnic), Johan Cruyff és el primer futbolista entrenador lul·lista. Per reblar aquestes consideracions, la casualitat ha volgut que el 14 de la seva samarreta a la selecció holandesa correspongui inevitablement a una combinatòria de triangles i quadrats/rectangles (3+3+4+4) en harmonia amb les figures primordials del nostre filòsof.

Pere Villalba: Ramon Llull essencial. Retrat d'un pare d'Europa. La Vanguardia Ediciones,S.L., 2016.

15.4.16

A la cerca de l'essència i l'existència


Llegeixo massa tard que al Palau Recassens, seu de la RABLLB, se celebra un acte sobre Ramon Llull amb la participació de tres primeres espases: el llatinista Pere Villalba, Amador Vega, catedràtic de la UPF, comissari de la futura exposició sobre Llull al CCCB, i Óscar de la Cruz, professor de la UAB. Aquest darrer ha dissertat sobre “Ramon i l'ortodòxia. La causa pia”.

Em sap greu no haver pogut assistir a les xerrades que segurament han congregat un  públic de totes les edats i condicions, centenars d'assistents; al mateix temps, em consola el fet que les cues devien ser immenses, memorables, i no tothom deu haver trobat el lloc escaient per seguir els parlaments; segur que no m'hagués valgut al·legar la sordesa creixent per aconseguir un seient a les primeres files. En fi, avui els diaris ho explicaran. De tota manera, modestament, suggereixo que els actes sobre el mestre, sobre el doctor il·luminat, sobre Ramon el boig o el fantàstic, es facin en espais més grans, amb apoteosi final al Camp Nou o un indret similar.

Ben mirat, potser avui no s'hagués pogut omplir el Camp, però a partir de dissabte i diumenge (22 i 23 d'abril), després que milers de catalans hagin rebut amb “La Vanguardia” la biografia -no us la perdeu- Llull essencial, de Pere Villalba, qualsevol espai serà ridícul. Ho anirem veient.

31.3.16

els convertidors


Escriu Josep Maria Ruiz Simon sobre la idealització de Ramon Llull convertit per alguns en model de diàleg interreligiós. L'article (el podeu llegir aquí) em sembla molt interessant i només veig un inconvenient en la proposta final: llegir Llull amb sentit històric. Quanta gent té els coneixements històrics necessaris, prou precisos -potser no cal excessiva precisió, és veritat-, per fer aquest exercici de lectura? Sigui com sigui, com a mínim cal no oblidar que Llull no és una autor d'ahir sinó, com a mínim, d'abans d'ahir. Esclar que els lectors de Llull, són i seran, no ens enganyem, escassos, amb Any o sense, amb proximitat o amb distanciament.

Quant als objectius de Llull després de la seua conversió, queden molt clars, sovint reiterats i fàcils de resumir: convertir infidels, és a dir, tots els qui no són cristians.

Un exemple il·lustratiu i inequívoc -on, a més, s'especifica el paper de l'església i de la noblesa en l'assumpte- es pot llegir al principi del capítol segon del Llibre de l'orde de cavalleria:

Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica, per la qual Déu lo pare tramès son Fill pendre carn en la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria, e per la fe a honrar e a muntiplicar soferí en est món molts treballs e moltes hontes e greu mort. On enaixí con nostro senyor Déus ha elets clergues per mantenir la sancta fe ab escriptures e ab provacions necessàries, preïcant aquella als infeels ab tan gran caritat que la mort sia a ells desirable, enaixí lo Déu de glòria ha elets cavallers qui per força d'armes vencen e apoderen los infeels qui cada dia punyen en lo destruïment de la Sancta Esgleia. On, per açó Déus té honrats en est món e en l'altre aitals cavallers qui són mantenidors e defenedors de l'ofici de Déu e de la fe per la qual nos havem a salvar.

12.1.16

sota el signe de capricorn


En els altres èpoques -no cal dir en temps antics-, de seguida que una persona agafava certa rellevància -en temps ben antics quan naixia qualsevol persona-, alguns mitjans de comunicació s'apressaven a comprovar la seua data de naixement i a esbrinar la seua personalitat i trajectòria segons el seu signe zodiacal, la seua ascendència i tots els altres detalls pertinents. Ara això ja no és fa, o no es publica, o jo no en tinc constància, però com sigui que a mi em diverteix l'assumpte, en aquest moment no tinc altra feina i estic fent petites lectures de Llull, m'atreveixo a copiar el que diu el savi referent al signe de Capricorn, que és el que correspon a aquestes dates. No ho faria si no fos que Carles Puigdemont Casamajó (sense erra final) va nàixer un 29 de desembre i per tant ha estat elegit president just quan al cel domina la seua constel·lació (consulteu mapes celestes i mireu el firmament).

De fet, com que Llull dedica un espai brevíssim a Capricorn (ho podeu consultar aquí) prefereixo triar alguns fragments dedicats al planeta dominant de la constel·lació, és a dir, Saturn. Diu Llull:

Saturnus és de la complexió de la terra, significada per .C., e és masculí, diürnal e mal e és seu lo plom e lo dissabte e és senyor de Capricorn e Acari e fa son cors en .XXV. Anys axí com lo Sol en un any.

Los astronomians apropien a Saturnus moltes propietats segons sa complexió e segons la speriència que han hagudes d'elles, mas no les proven. E jo, Ramon, vull parlar d'algunes d'elles segons l'encercament que fas ab los principis de la mia Art, e parlaré d'aquelles propietats que ells dien e qui'm paren veres. De les altres qui no han semblança de veritat segons les condecions que li donen, no vull parlar. E aquest procés propòs tenir en les altres planetes.

[...]

E los hòmens qui neixen en la sua costil·lació són malencòlics i pelsants, per la ponderositat qui han de la terra e per l'aiga, qui naturalment són greus; e per la natura de la ponderositat són constants e ferms en llurs apetits i prepòsits e naturalment gorden envés la terra. E han bona memòria per ço car l'aigua és restretiva i cóbesa e impressiva e ama les spècies fantàstiques e matemàtiques, e la terra és espès subject en què dóna la impressió de les spècies membrades; e per aiçò los hòmens malencòlics són disposts a haver grans scièncias per montiplicació de molstes spècies, e per natura los hòmens malencòlics són sospitosos e preveuen de lluny per imaginació qui ab malencolia ha major concordança ab imaginació e és per ço car imaginació consira demesures e lleges figures e colors, qui poden esser mills imprenses en l'aiguo e la terra, per ço con han pus spessa matèria q ue han lo foc e l'aire...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.


No continuo, la mostra ja em sembla prou clara i definitiva i no crec que ningú dubti del seu rigor. Consti que Llull indica un punt de partida, després, el temps i les circumstàncies s'encarreguen, com tothom sap, de fer les modificacions que calgui. 


                                             Nit de la investidura

3.12.15

una modesta proposició


La interacció blogaire (bloguera) en una empresa comuna fa temps que no dóna alegries, o potser sí, però jo no sé on. La veritat és que era divertit participar en aquelles iniciatives sobretot literàries que recordaven i reivindicaven un escriptor i la seua obra i que des de la perspectiva dels blogs fa mil anys, és a dir, quatre dies, que no es repeteixen.

En el meu darrer post sobre Ramon Llull -absolutament innocent, el post i Llull- hi ha ha hagut una munió de comentaris, un veritable clam, que demana tornar a les antigues pràctiques. Em sembla fantàstic. Des d'aquí secundo la iniciativa popular, el clam, i em comprometo a dir la meua on i quan sigui el moment i les vegades que calgui. Així les coses i en ordre aleatori, començo pel que em sembla que haurien de ser els principis:

- Necessitem un logo.

- Necessitem un blog exclusiu lul·lià, encara que a cada blog nostre apareguin les contribucions particulars.

- Hauríem de ser ambiciosos i no limitar-nos a la literatura: Llull és i era molt més.

- Potser necessitem algú que digereixi, coordini, indiqui, sempre dintre de la plena llibertat i individualitat dels bloguers.

- Si convé, traspassarem les fronteres dels blogs.

Escric a raig i entenc que desordenadament, però també que la idea és clara i entusiasta. Endavant lul·lians convençuts i futurs lul·lians.

A mitja escriptura del post he pensat en Sani Girona. Estic segur que alguns sabeu per què.

2.12.15

qui dia passa any empeny


Poc sóc conegut e amat
Ramon Llull


Veig casualment uns fragments de parlaments institucionals amb motiu de la inauguració oficial de l'Any Llull que commemorarà el 700 aniversari de la seua mort (jo sempre he pensat que encara era viu). Ramon Llull és un escriptor -un personatge- que traspassa fronteres, convencionalismes, llengües (recordem que va escriure en àrab, llatí, català i una mica en occità), Llull és un personatge universal que tenim la sort que va nàixer a les Balears i va ser el primer a escriure en un català fluïd de pràcticament tots els temes. Aprofitem-ho. Que l'homenatge de l'any que ve es converteixi en una popularització d'ell i de la seua obra, de les seues idees, i no és suficient que Desclot actualitzi el Llibre de les bèsties amb il·lustracions de Perico Pastor, o coses semblants. Si durant l'any que ve no s'aconsegueix que algun dels meus veïns iniciï una conversa a l'ascensor parlant-me de Llull en lloc de recordar-me les inclemències del temps o els darrers resultats del Barça, l'Any Llull haurà estat un fracàs. Que les meus aspiracions són excessives? I Doncs? Quina és la finalitat dels 365 dies lul·lians?

De moment em sorprèn una inauguració oficial en què no es parli de cap actuació concreta i es remeti a la posterioritat. Una inauguració en què tampoc es deixa entreveure el pressupost real dels governs balear i català (i el valencià, i el francès? Ah, sí, a França ja tenen algun acte previst). La sensació de l'acte inaugural va ser l'habitual dels darrers temps en aquest país: més o menys improvisació i qui dia passa any empeny i al final tot s'arreglarà.

He llegit que el comitè organitzador es va reunir per primera vegada durant el mes de juliol. Quan ens diran alguna cosa? Per cert, m'ha semblat que tots eren, més o menys, experts lul·lians, filòlegs, etc. Aquest és un error freqüent en aquestes celebracions. No, no, si es vol que Llull arribi a tothom cal que a les comissions hi hagi tothom, publicistes, artistes, botiguers, mares i pares, jueus, cristians i musulmans... De moment, i modestament, em permeto uns quants suggeriments elementals de pressupost variable: una sèrie televisiva amb molta acció i efectes especials, pot ser el protagonista Lluís Homar que, a més, segur que pot interpretar altres papers per abaratir costos; 366 pintades -a determinar on- amb tots els versets del Llibre d'amic i amat, que tan serveixen per parlar d'amor com de política; adaptació teatral de Blanquerna, en el paper principal, Baños, de la CUP, per no allargar-me, m'abstinc de suggerir els altres personatges; rutes Llull per la Mediterrània, amb apedregaments de cartó-pedra inclosos (preu especial IMSERSO)... Suggeriu, suggeriu...

12.10.14

aquesta tarda de diumenge, música sense lletres.


Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament...

Ramon Llull: Doctrina pueril


Em va venir al cap una altra vegada el concepte de música que explica Ramon Llull en la Doctrina pueril, segons el qual han de concordar veus i sons i immediatament vaig pensar en un grup mític que gairebé mai va incloure veus: The Shadows. Esclar, dels Shadows vaig passar als músics peninsulars més o menys d'aquella època i el primer nom a recordar va ser el dels Pekenikes, però de seguida los Relámpagos, i sobretot la seua “Nit de llampecs”. Després, entre els qui havien actuat sense lletres, vaig pensar en un personatge que sortia força per la tele, però no recordava el nom fins que... Kurt Savoy!

De tots quatre, l'únic que continua en actiu és Kurt -o Curro- Savoy. Els Shadows van actuar de 1958 a 1990; més tard, el 2004, es van ajuntar per fer un únic concert. Dels Pekenikes (que hieràtics a Embustero y bailarín!), que van començar el 1959, no sabria dir quan van plegar. Los Relampagos són de meitat dels 60, amb separacions i refundacions de tant en tant. Quant a Savoy, potser les peces més conegudes d'entre les que interpreta són les de la trilogia del dòlar de Sergio Leone, de tal manera que alguns creuen que va intervenir en les pel·lícules, encara que qui ho va fer va ser Alessandro Alessandroni. En fi, llarga glòria als 60, amb lletra o sense.











6.5.14

músiques celestials


Cada vegada que veig o escolto com se'n surten -o arriben a actuacions notables- els nens amb la música, sento una enveja considerable i em pregunto perquè en la meua primària o en el meu batxillerat la música (instruments o veus) ocupava l'espai zero, res de res, el desert més absolut. Ara la música figura en els plans d'estudis de primària i secundària; no sé amb quina intensitat a l'escola, però suposo que suficient per crear aficionats incipients i executants interessants; a secundària, que conec una mica més, l'assignatura em sembla residual, però existeix. Entenc, de tota manera, que molts nens i joves no en tenen prou amb les classes reglades i troben l'estímul en les hores extra dels centres a què assisteixen o fora d'ells. Si de mi depengués, moltes assignatures quedarien minimitzades i la música ocuparia un lloc preeminent.

Potser es fa poca música a l'ensenyament no obligatori, però hi ha una matèria de l'antic quadrivi que en el millor dels casos és una optativa purament testimonial. Em refereixo, esclar, a l'astronomia. Defensar que l'astronomia sigui una assignatura estable és, ara per ara, perdre el temps. Estic segur que ni els aprenents de poeta més romàntics estarien disposats a escoltar i practicar l'antic art de l'observació del firmament i dels ensenyaments que se'n poden extreure... Però arribarà un dia...

Per si de cas, recordo el que deia Llull, que encara ara -potser ara més que en altres temps del passat immediat-, considero que és plenament vigent i estaria bé que les dificultats de conèixer no ens fessin claudicar:

Cum pluris sint homines... Va, directament en català per als qui tenim el llatí rovellat: Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supracelestials per l'art de l'astronomia, i aquesta art és molt difícil d'aprendre, i els judicis, que es fan pe ella, sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això, jo Ramon, em proposo d'investigar i declarar...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia

I si bé pot semblar que tot això queda molt llunyà o és poc pràctic, recordaré que no fa gaire algú va pronosticar un llarg viatge dels catalans per l'espai sideral. I avui mateix, el professor Niño Becerra ha pronosticat que aquesta nit (ja ha passat?) una nau espacial conduïda per extraterrestres s'emportarà els milions d'aturats que hi ha a la península (Portugal i Andorra exclosos). Compte, doncs, cal estar preparats.

22.2.14

dubtes de cavalleria


El noi que m'atén em diu una altra vegada cavaller. Li ho agraeix (remarco la combinació de pronoms ja en desús), però no m'acabo de trobar còmode amb el mot en català, molt habitual en espanyol. Com que sóc un clàssic i tinc tendència a l'ortodòxia, en arribar a casa repasso:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria...
D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima...
Ofici de cavaller és haver castell e cavall per guardar los camins e defendre llauradors. Ofici de cavaller és haver viles e ciutats per tenir dretura a les gents, e per congregar e ajustar fusters en un lloc, ferrers, sabaters, drapers, mercaders e los altres oficis qui pertanyen a l'ordonament d'aquest món, e qui són necessaris a conservar lo cors a ses necessitats...

Ramon Llull: Llibre de l'orde de cavalleria.

No m'hi veig. Sobretot m'aclapara això de la cacera: sóc de tendències franciscanes (tampoc no em fa gaire il·lusió la idea de córrer). De tota manera, penso que sóc massa primmirat, massa antiquat, que actualment hi ha d'haver una altra normativa, un altre esperit; com si no va accedir Berlusconi al títol de Cavaliere? Dilluns mateix aniré a la gestoria on em fan la declaració de la renda a veure si m'expliquen què es necessita per treure's el títol de cavaller. La qüestió del cavall, no m'amoïna gaire.

14.12.13

la via lul·liana


Em meravella Ramon Llull perquè em consta que després de vuit segles d'haver-la escrit, la seua obra continua tenint lectors que no cerquen arqueologia sinó actualitat (ho saben b´´e a l'assessoria de Wert). I si no en té més, de lectors, és perquè els seus llibres no ocupen llocs preferents en els prestatges de les llibreries, perquè els mitjans no li dediquen temps, perquè no li fan entrevistes a la tele (si sortís en una entrevista, segur que finalment el farien sant), etc.

Potser el llibre -o el llibre dins del llibre- que admet una lectura més actual amb un esforç pràcticament nul del lector és el Llibre d'amic i amat. Tant serveix per aprofundir en la intenció inicial d'acostar l'home (l'amic) a Déu (l'amat) en un procés progressiu de coneixement, com per trobar qualsevol camí en què l'amor sigui un element essencial.

Un dels meus versets preferits, en què tot just l'amic comença el camí, és aquell que diu:

Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.

No crec que ningú pugui discutir que l'amic (el ciutadà) que la busqui es trobarà amb moltes dificultats en el camí per aconseguir una Catalunya independent, però no dubto que l'amor (compte amb la impaciència!) il·luminarà el seu trajecte, encara que la llum sigui tènue en algun moment.

No desvetllaré el final del camí: que els qui no ho han fet llegeixin el llibre, però afegiré un exemple amb la finalitat que cadascú decideixi la naturalesa de l'element:

Ahir, l'”ABC”, publicava una enquesta amb la pregunta següent:
¿Crees que el Gobierno debería actuar ante el desafío de Mas de fijar pregunta y fecha a la consulta independentista?

El diari “Ara” se'n feia ressò i traduïa la pregunta amb aquest resultat:
Creus que el govern espanyol hauria d’actuar contra el desafiament de Mas de fixar pregunta i data de la consulta independentista?

El resultat de les votacions, previsible, és el de menys, però em pregunto si el canvi preposicional ha de ser objecte de consideració, de sospir o de plor. No creuen els periodistes en la nostra capacitat interpretativa?

12.2.13

el papat i jo


Suposo que la dimissió del papa, diuen que inesperada, propiciarà articles i converses de tota mena de catòlics, cristians, agnòstics i inclassificables sobre la figura del pontífex i l'església en general. M'hi afegeixo sense cap ànim de tocar l'actualitat més polèmica.

El meu papa dimissionari preferit és Celestí V, que recordo no tant per ell mateix sinó per la biografia de Ramon Llull. Pietro del Morrone (1209/1215?-1296) va ser un dels papes de pontificat més breu, poc més de cinc mesos. Monjo benet i eremita, va ser elegit després d'un període de dos anys i tres mesos sense papat. Va establir-se a Nàpols i, en abdicar, va ser empresonat i va morir en captiveri a la fortalesa de Fumone. Llull va veure en Celestí V la possibilitat d'ajudes per dur endavant els seus propòsits de cristianitzar els infidels. S'hi va entrevistar i sembla que el papa accedí a algunes de les seues peticions, encara que la renúncia sobtada va impedir la realització de qualsevol promesa.

Pietro del Morrone va fundar un orde religiós, el dels celestins, que crec que actualment ja ha desaparegut, però que va arribar a tenir nombrosos convents a Itàlia i menys a França. A Catalunya, Martí l'Humà va intentar facilitar l'establiment d'una comunitat celestina a la Capella Reial de Barcelona; allotjats provisionalment a Valldaura, els monjos hagueren de marxar quan la mort del monarca va impedir el seu arrelament.

M'he desviat de la qüestió que volia plantejar en saber la renúncia -una decisió que l'honora- de Benet XVI. Jo, de petit, quan algú em preguntava què volia ser de gran, afegia a les dedicacions més o menys habituals la meua predisposició a arribar a convertir-me papa de Roma. A casa mai no em van voler treure del cap aquesta vocació, ni cap altra, però molt aviat em vaig adonar que tenia poques possibilitats d'aconseguir passejar-me per la Capella Sixtina com si fos casa meua; després, amb el temps, vaig oblidar la meua vocació infantil. Ara, però, trobant-me força desenfeinat i en una edat en què difícilment puc reincorporar-me al món laboral més comú, he sentit una lleu revifalla de la meua precoç vocació; segurament els desitjos de criatura no realitzats retornen en un moment o altre per molt irracionals que semblin. Si no m'equivoco reuneixo alguns dels requisits imprescindibles per accedir al pontificat: major d'edat i batejat; potser em falla l'estat civil, però es podria arreglar, de la mateixa manera que la meua espiritualitat laxa podria agafar una nova empenta; que sigui encara massa jove és un assumpte menor. Tinc en contra que sóc poc conegut, però sempre sóc a temps d'enviar un currículum abans que s'acabi el mes, i de demanar ajut a les institucions catalanes. Crec que cal donar una nova oportunitat a un papa de parla catalana. Demà mateix, si no se'm presenten obligacions ineludibles, potser m'hi posaré.

18.9.12

totterrenys

Aquesta nit he vist i escoltat dos clàssics (bé, Llach molt poquet, vull dir que l'he escoltat poc, no que no sigui un clàssic). Quina llàstima que en el cas de Pujol encara no s'hagués celebrat la manifestació: no sé si Om hagués proposat el pacte de no parlar de política o si el president s'hagués plegat a la condició.

Tornant als clàssics en general, cal recordar que són aquells que, en no importa quin moment, continuen tenint vigència, són fàcilment reinterpretables. Penso en el nostre gran clàssic, Ramon Llull i concretament en el seu amic i amat. Com se sap, un dels meus versets preferits i que no morirà mai -ai, l'amor!- és el segon dels 366, quan just comença la relació entre l'home i déu: Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enllumenades d'amors.

Ja em direu si no és veritat que aquest verset pot aplicar-se perfectament al procés, que encara no té camins oficials, de la independència de Catalunya. L'únic que cal és decidir (o la cosa és clara?) qui és l'amat, per què els camins (compte amb el plural!) seran llargs, quins perills hi haurà, quines consideracions es faran, quan ens tocarà sospirar o plorar; sobre l'amor que il·lumina, cap dels caminants n'ha de tenir dubte, perquè en cas contrari el camí seria impossible. En definitiva, una reflexió extensa.

Entrant en el camp estrictament literari, durant les meus lectures o les interpretacions -cada lector és un déu- que he fet a les classes, sovint he dubtat si calia conèixer les circumstàncies, els detalls, en què es produïa una obra literària. Sóc més aviat del parer que l'obra literària s'ha d'aguantar per ella mateixa, més enllà de contextulitzacions biogràfiques o de l'època que, en tot cas, poden ser un element més, una ajuda en la valoració.

És veritat, per altra banda, que algunes obres són absolutament inintel·ligibles o no tenen cap interès si es prescindeix d'un mínim suport contextual. És clar que si són impossibles val més no capficar-s'hi gaire i prescindir-ne, que ja en tenim prou amb la literatura que entenem més o menys però que no ens caldria llegir.

Per posar un exemple del que vull dir. Ahir esmentava els haikus i la meua dificultat per entrar en el seu món. Em refereixo, als haikus japonesos que segueixen una tradició ben apresa -no importa si la transgredeixen- i que considerem un model de subtilesa, d'aprehensió de l'instant... i d'una sèrie de qualitats orientals entre les quals sol haver-hi també l'elegància. Bé, anem a un haiku de Soseki (permeteu-me la confiança en el tracte), deixant de banda recomptes sil·làbics o fonètics:

Vent tardoral:
darrere de boví
que va a l'escorxador.

Després de llegir els versos -que bonic el vent tardoral!- un pot pensar el que vulgui o no pensar res i continuar amb el següent haiku. Sigui com sigui, el poema existeix i reclama la complicitat, poca o molta, dels lectors. Bé, ja tothom s'ha fet una idea, ha interpretat, ha sentit, s'ha emocionat, o ha passat gairebé indiferent per les paraules. I si l'autor ens diu que va escriure aquest poema just abans d'operar-se d'hemorroides? Mig romàntic i mig ingenu com sóc, és comprensible que sovint no vulgui saber res dels escriptors i el seu context.

13.1.12

una història d'amor

Blanquerna, després de haver estat educat pels seus pares, Evast i Aloma, quan arriba als 18 anys decideix fer-se ermità i no hi pot fer res Natana, la novieta que li han buscat.. Després de diverses aventures que acaben quan comença a fer vida ermitana, Blanquerna es converteix en abat d'un monestir, en bisbe i en Papa. Al final, quan ja fa fet tot allò que calia mentre ostentava la màxima dignitat eclesiàstica, Blanquerna torna a la vida ermitana que era la seua veritable vocació. En aquesta darrera condició, el va anar a visitar un altre ermità que li demanà que escrigués un llibre per a ús i profit de qualsevol ermità (copio els detalls al final).


Blanquerna va pensar un llibre format per 366 versets que els ermitans haurien d'anar llegint dia rere dia i que els proporcionaria matèria de meditació durant tota la jornada. Com diu ell mateix, s'inspirà en les metàfores morals dels sufís, de manera que el contingut té una condensació expressiva important i abunda en paradoxes i antítesis. El llibre d'amic i amat és una història d'amor. Una història en què l'ésser humà busca i troba el seu amor, és a dir, Déu, i vol aprofundir en la relació que mantenen. Com qualsevol història, va afegint elements, dubtes i certeses, fins arribar a la conclusió que és plenitud de l'amor.

Quan parlo (els presents que faig servir es poden considerar passats) als nois i noies de 16 i 17 anys d'aquest llibre, sabedor que majoritàriament els seus coneixements de la religió i dels déus antics són escassos o nuls, els dic que no es preocupin, que les històries d'amor solen funcionar sempre de la mateixa manera. Es tracta d'un procés en què un, suposem el noi, s'enamora i busca aconseguir la correspondència de l'estimada. La relació, al principi, està plena de vacil·lacions: És realment amor el que sento? Em correspondrà l'estimada? Seré capaç de mantenir-me vigilant perquè res s'interposi en el meu amor? I si la rosseta de la taula el costat...? Després, passat l'enamorament inicial, quan ja la relació sembla establerta i ferma, cal mirar no només de mantenir aquest amor sinó d'augmentar-lo a partir de l'aprofundiment en el mateix significat de l'amor i en el coneixement de la persona estimada... I no continuo, perquè tots sabem més o menys com va l'amor i els esforços que cal fer per no perdre'l i per convertir-lo en la base de la nostra vida.

Em sembla que m'he desviat una mica del tema, que no era altre que recordar, tal com ho fa algun bloc, que n'hi ha un que ha considerat que podria ser interessant repassar el procés amorós que va escriure Ramon Llull ja fa uns quants segles, de manera que proposa que els visitants llegeixin cada dia un dels versets del llibre i reflexionin sobre el seu contingut. M'afegeixo a la iniciativa i torno a recordar que, segons Blanquerna, el contingut de cada verset hauria de proporcionar matèria suficient de meditació durant tota la jornada, així que no val a precipitar-se i a decidir deixar un comentari només acabada la lectura. Ho poso difícil, no?

Del bloc que esmento, però, em crida l'atenció un detall: que va començar a copiar els versets del llibre el mes de maig, quan l'amor ja estava força avançat. Potser es tractava simplement d'una tècnica per interessar els lectors a intentar descobrir l'origen de tot plegat? Per cert, preveient la possibilitat que hi entri la mare de la carta del meu post anterior, l'autor del bloc actualitza aquelles paraules o expressions que creu que poden crear dificultats al lector actual.



.................................................................

Abans de començar el llibre d'amic i amat podem llegir (jo no actualitzo la versió editada a les MOLC):

En qual manera Blanquerna ermità féu lo "Llibre d'Amic e Amat''


Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà visitar los ermitans e els recluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e pregà'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual matèria.


Estant Blanquerna en aquest pensament, en volentat li venc que es donàs fortment a adorar e contemplar Déu, per tal que en l'oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell faés lo llibre. Dementre que Blanquerna plorava e adorava, e en la sobirana estremitat de ses forces havia pujada Déus sa ànima, qui el contemplava, Blanquerna se sentí eixit de manera, per la gran frevor e devoció en què era, e cogità que força d'amor no segueix manera com l'amic ama molt fortment son amat. On per açò Blanquerna fo en volentat que faés Llibre d'Amic e Amat , lo qual amic fos feel e devot crestià, e l'amat fos Déu.


Dementre considerava en esta manera Blanquerna, ell remembrà com una vegada, com era apostoli, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e, enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, són unes gents qui han nom ``sufies'',e aquells han paraules d'amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester esposició, e per l'esposició puja l'enteniment més a ensús, per lo qual pujament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, com Blanquerna hac haüda aquesta consideració, ell proposà a fer lo llibre segons la manera damunt dita, e dix a l'ermità que se'n tornàs a Roma, e que en breu de temps li trametria, per lo diaca, lo Llibre d'Amic eAmat , per lo qual poria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Déu.




........................................................
I si hi ha algun impacient que vulgui llegir de cop tot el llibre, sàpiga que el pot trobar aquí, inclosa la traducció a l'anglès.

27.11.11

una mica de Llull

Deixo de banda les fires de pessebres de la catedral i de la Sagrada Família, també la pista de gel de la plaça de Catalunya -ja som novaiorquesos!- que avança a bon ritme, i la misèrrima festa de les joguines en català del passeig de sant Joan... i tantes altres coses. Avui el calendari m'assenyala que aquest diumenge es dedica al beat Ramon Llull i jo li dedico el post. La Núria, més avall, em donava les gràcies pels llibres que suggereixo; la veritat és que rarament m'atreveixo a recomanar res en qüestions de literatura perquè cadascú és un món en què no goso entrar sense invitació, i allò que a mi m'agrada pot ser un suplici per als altres.

M'agrada llegir Llull? A vegades sí i d'altres no. Llull és vuit-cents anys més gran que jo, i això es nota, i encara es nota més la diferent concepció del món i de la vida que tenim. I tot i així, i prescindeixo de qualsevol culturalisme, m'agrada llegir algunes coses seues. Però avui només vull recordar la persona, el personatge. Avui el recordo només a través de la seva biografia, Vida coetània, escrita, segons sembla, l'any 1311. M'agradaria comentar aquest fragment: les seves composicions trobadoresques que no ens han arribat, la decisió de canviar de vida, l'abandonament d'esposa i fills, els nou anys de preparació per començar a dur a terme els seus propòsits, la inspiració divina... Llull no s'acaba mai. Mentrestant, em conformo amb aquest petit homenatge que parla dels seus primers quaranta anys; estic segur que l'any que ve, quan es commemorin el vuit -cents anys del seu naixement, els blocs seran un no parar d'homenatges lul·lians; de moment, jo celebro el seu 799è aniversari.


Recontà primerament i abans que qualsevol altra cosa que mentre era senescal i majordom del super il·lustre senyor rei de Mallorques, trobant-se en la plenitud de la seva jovenesa, era molt procliu a l'art de trobar i compondre cansons i dictats de les follies d'aquest món. Una nit, quan es trobava dins la seva cambra sobre el bancal del seu llit, imaginant i pensant una vana cansó i escrivint-la en vulgar per una enamorada seva, a qui amava d'amor vil i fatu, com aleshores tingués tot el seu enteniment encès i ocupat en dictar aquella vana cansó, remirant a la part dreta veié nostre senyor Déu Jesucrist penjat en creu molt dolorit e apassionat. Un cop vist això li sobrevingué un gran temor, i deixant totes aquelles coses que tenia entre les mans s'aficà dins el llit i es va colgar.
[...]
La reiteració d'aitals aparicions el feren meditar, molt astorat, sobre què volien dir, i l'estímul de la consciència li dictà que nostre senyor Déu Jesucrist no volia altra cosa sinó que, abandonant tot el món, s'entregàs totalment al seu servei.
[...]
I després d'haver pensat llongament sobre això, una vegada que tornà en si, dubtà d'ésser apte i estar disposat a tant alt ministeri, car es jutjà il·literat ja que en sa joventut ni tan sols no havia après un poc de gramàtica. Per això, considerant que una tal mancança l'impedia desenvolupar tan alt ministeri i era contrària a allò que ell desitjava, començà a tenir tant dolor que quasi embogí. Però sense deixar de pensar-hi amb pensament afligit, confia i es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors, successivament, contra els errors dels infidels.
[...]
Aquesytes, doncs, foren les tres coses que prengueren forma dins el seu pensament, això és: dedicar la seva vida a honorar Jesucrist, escriure els llibres esmentats i fer construir i edificar diversos monestirs així com hem dit més amunt.
[...]
En aquestes saons arribà la festa d'aquell gloriós serafí mossènyer sant Francesc i el reverend mestre oí el sermó d'un bisbe qui predicava en la dita festa, exposant com el gloriós mossènyer sant Francesc havia abandonat tptes les coses mundanes i s'havia entregat totalment al servei de la creu. Això li arribà fins a l'ànima, fins al punt de plantejar-se vendre les seves possessions i fer el mateix. I, de fet, després de deixar certa parts dels béns per sustentació de l'esposa i els infants, se n'anà a l'església de sant Jaume de Compostel·la i a nostra dona de Rocatallada i a diversos llocs sants per suplicar a nostre senyor que el conduís en aquells tres propòsits que havia decidit endegar.
Quan el reverend mestre acabà el pelegrinatge, es plantejà d'anar al gran estudi de París per aprendre-hi gramàtica i altres ciències, mitjançant les quals i amb l'ajuda de nostre senyor pogués donar conclusió al seu sant propòsit. Però el seus amics i familiars, i en major mesura mestre Ramon de Penyafort, de l'orde del gloriós mossènyer sant Domingo, l'hi contrastaren i l'aconsellaren que no hi anàs, per la qual cosa retornà a la seva ciutat de Mallorques. I de fet, ja a Mallorca retirà totes les vestidures que acostumava portar i es vestí amb un hàbit molt honest i del drap més rudimentari que trobà i amb aquella vestimenta començà a adquirir certs coneixements de gramàtica. Temps després comprà un moro a fi d'aprendre'n la llengua aràbiga o morisca.
[...]
Després de totes aquestes coses, el reverend mestre pujà en una muntanya anomenada Randa, la qual no era molt lluny de la seva casa, amb la intenció de poder pregar i servir millor nostre senyor. Ací, hi romangué devers vuit dies, al cap dels quals, mentre es trobava en actitud contemplativa, amb els ulls vers al cel, en un instant li sobrevingué certa il·luminació divina que l'orientà sobre l'ordre i la forma divinal de com havia de fer els esmentats llibres contra els errors dels infidels. El reverend mestre se n'alegrà molt i amb grans llàgrimes donà infinites gràcies a nostre senyor d'aquella gràcia tan meravellosa que li havia atorgat, i tot d'una davallà e la muntanya i es dirigí falaguer cap al monestir de la Real a fi de poder redactar clarament els dits llibres i, en concret, n'escrigué un de molt bell, el que titulà l'”art major”, i després l'”art general”.

Vida coetània

2.5.11

... i Ramon Llull

Munto un vídeo de vint minuts resumint la celebració tardana del Sant Jordi de l'institut: imatges diverses, lliurament de premis de creació artística i literària i, sobretot, actuacions musicals. Ara ja és massa tard i tampoc no m'ha acompanyat mai l'oïda, però el que trobo a faltar més de la meva formació, l'acadèmica obligatòria o la voluntària, és la meva ignorància musical, una mancança que cada vegada que hi penso o m'hi trobo em reafirma en el convenciment que sóc una persona incompleta. I no em refereixo a aconseguir cap excel·lència musical, sinó que em seria suficient la mediocritat de saber cantar o tocar algun instrument amb la correcció necessària per no fer fugir ningú i, sobretot, per delitar-me jo mateix. L'admiració que sento per aquells que practiquen quan els ve de gust els seus coneixements musicals d'una manera intel·ligible és total.

Escrivint això he pensat sobtadament en l'ensenyament i en la seva història. He pensat en l'ensenyament medieval i en la seva possible eficàcia. No tinc molt clara la situació del quadrivi en l'actualitat (les deficiències de l'ensenyament musical a secundària em semblen lamentables; en el cel, és clar, ningú no hi creu; les matemàtiques ja es veu on ens han portat), però em temo que els objectius del trivi no només no s'han aconseguit, sinó que la seva manca de prestigi, el menyspreu institucional i fins i tot social, fa que es trobin en franca davallada, en el camí cap a la més absoluta misèria. No sembla que el fet faci la menor vergonya a la majoria de gent.

(Trivium)

E gramàtica és dretament parla e scriure... Fill, si vols aprendre gramàtica, tres coses te covenen a saber: construcció, e declinació e vocables...
Lògica és demostració de veres coses e de falses per les quals sab hom parlar dretament e sufismadament... Per lògica sabràs conèixer e sostenir e concluir ço que diràs...
Retòrica és parlar bellament e ordenade... Retòrica mostra com hom deya parlar, ne quals paraules deya dir primeres, ne quals a la fi en lo mig; e per retòrica les paraules qui són longues semblen breus...


(Quadrivium)

Geometria és doctrina de formes inmobables (immòbils, immutables) multiplicades en nombre en humana pensa...
Arismètica és, fill, multiplicar sumes en suma, e moltz en suma a devesir (diverses)...
Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament, e tost e espau, alsant e baxant, e egualant los punts e les veus, en tal manera que sien concordans diverses veus e sons...
Astronomia és demostrativa sciència per la qual ha hom conexença que los corssos celestials han senyoria e opperació sobre los corsos terrenals...

Ramon Llull: “De les VII arts”, a Doctrina pueril.

I després continuen el dret, les ciències naturals, la medicina i les arts mecàniques, però aquesta ja és una altra història.

I pensar que actualment diem d'algú que és retòric en sentit pejoratiu. Ens falten retòrics (i gramàtics i lògics, que tot és u)

3.11.10

els misteris de la roda que roda

Enaixí com la roda qui·s mou engir, se mouen, fill, los hòmens qui són en los mesters demunt dits. On, aquels qui són en lo pus bax offici en honrament, desigen a puyar cada dia, tant que sien en lo cap de la roda subirana...

Ramon Llull: Doctrina pueril.

Per jugar una mica, vaig voler il·lustrar l’exemple de Forster sobre els personatges plans: “no tienen más relieve que un disco de gramófono”. Vaig agafar un disc i hi vaig situar els polítics catalans que poden tenir, poca o molt, importància en les properes eleccions. Em vaig adonar, però, que no els podia presentar tal com diu Forster perquè amb el disc pla, sense relleu, els polítics no es veien, de manera que vaig haver de situar el disc a vista d’ocell o en vertical. Aleshores va desaparèixer el concepte de personatge pla i vaig haver de buscar la referència en Llull o, si volem ser més moderns, en les rodes de la fortuna que apareixen en alguns programes televisius i que són velles com la humanitat. I ja és això, una roda que volta incessantment i que de tant en tant s’atura (la meva subtilment) en un personatge, el premiat; però la roda continua fins que en la seva part més alta apareix un altre personatge, només un temps. Alguns personatges -misteris irresolubles- mai no aconseguiran el lloc sobirà, però no obstant, continuen volent formar part de la roda, un altre misteri.

Per què blogger no em permet posar animacions flash directament? Un misteri més.

16.5.10

tempo de literatura (divendres)

Tempo inicial i iniciàtic

Al vestíbul de la vella Universitat, la història dels inicis, la història del foll. Tantes idees, tants llibres, tants mestissatges, tant interès per “raons necessàries” i no “per autoritats” que un troba a faltar actualment . Quin principi més espectacular! A les escales, sis o set estudiants sud-americans xerren i riuen mentre em passejo pels plafons que ja havia vist a Torroella. Els segueixo al pati de lletres. Les aules han canviat els seus números, però la resta continua més o menys igual. En un banc, una parella deu parlar, si fa no fa, del mateix que parlàvem nosaltres.

Pausa

Finalment em compro l’objectiu 10-24 a Casanova. Sóc home de rampells.

Tempo exterior

Només falten vint minuts per tancar els baixos del palau de marquès on encara queda algun vestigi de Verdaguer. Ara sóc l´únic visitant d’aquest món que descansa en les prestatgeries i que batega en llibreries de tot el món. La guàrdia de seguretat m’adverteix que anirà apagant els audiovisuals, però encara sóc a temps d’escoltar Sànchez Piñol a la Xina. L’autoretrat al mirall m’aprima. No sé quin llibre triaria.

Pausa

Compro dues pastilles de xocolata, una amb llet i l’altra negra al 70 %. Són a punt de tancar.

Tempo babèlic

Al Museu Marès han col·locat les cadires sota les voltes en previsió de pluja. M’assec en una cadira de la darrera fila. Per què som tan pocs? Parlen de les avantguardes antigues, però escolto les noves avantguardes. Al cap d’uns quants poemes em sembla que entenc l’ucraïnès tan bé com Carles Hac Mor, que quan tradueix sobre el paper un dels poemes de Iurii comença a recitar “pastoral”, fins que el poeta li diu que no, que és “luxúria”... si fa no fa. Gravo una estona i més tard, en editar, m’adono que les veus són fràgils en la meva càmera.
Per què no ens podem endur els poemes més enllà de les veus i de la memòria? No té diners l’ajuntament de Barcelona per fer unes còpies en paper reciclat d’aquests excel·lents poemes?

Pausa

Em trobo amb la Joana i anem a comprar unes cerveses. Soparem coca de recapte.

Tempo virtual

Ja tard, a casa, em trobo amb la sorpresa d’un magnífic poema enviat per correu. No crec merèixer els versos que inclouen el meu jo virtual, però no em puc estar de copiar-los i agrair-los i... què puc dir sinó tenir la certesa que els seus poemes es llegiran i es llegeixen, i seran recordats.

Saragatona cita les Tristia d'Ovidi:
"Jo m’escric i em llegeixo a mi mateix -quina altra cosa puc fer?- i els meus escrits
no han de témer res de la crítica…
Per a qui treballe amb tant d’esforç? Que potser els sauròmates o els getes
llegiran els meus escrits?"










Tempo final
Agraeixo al llibreter que m’hagi facilitat indirectament els dos enllaços d’aquest post.

27.11.09

il·luminació de novembre

Es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors

Vida coetània


Veient que el mes de novembre era més aviat insignificant i lúgubre o amb tendència a la foscor, algú va decidir incloure Llull al calendari, ja a les acaballes del mes, per tal que l’il·lumines una mica. Tants anys després de la seva mort, Llull encara no ha passat de l’estadi de beat, potser perquè la seva heterodòxia, basada en un pensament sovint original, d’una llibertat inusual a l’època, continua despertant sospites i malestars entre els més dogmàtics. Però Llull, amb santedat o sense, sempre il·lumina.

Aquest personatge, més conegut i reconegut a l’exterior que dintre de les fronteres de la seva llengua materna (s’estranyaven no fa gaire dues alumnes italianes d’un màster de filosofia de la ignorància sobre la seva persona i obra en el nostre territori), va escriure pràcticament sobre tots els temes, sobre tot els saber i la vida de la seva època. He pensat que avui no estaria malament recordar un petit fragment que d’alguna manera, fruit de la meva subjectivitat, em porta a l’Estatut i part del seu entorn.

Si els jutges e els advocats eren hòmens de veritat e hòmens qui amassen bones obres e que no es corrompessen per nulla re, ell són hòmens qui molt de bé e d’endreçament poden donar alls pobles en la major partida. Mes per ço car ells són hòmens mals en la major partida e de mala entenció, no són neguns hòmens per què el poble sia tan torbat com és per ells.
[...]
Com en l’ofici de jutge e d’advocació haja menys de bons hòmens e de vertaders que en altre ofici, e com en ofici de jutge e d’advocació ha mester majorment bons hòmens e hòmens savis e hòmens vertaders, banauirats són Sényer, aquells jutges e aquells advocats qui no es corrompen ni es torcen per diners ni per precs ni per nulles altres coses.

Ramon Llull: Llibre de contemplació (cap. 114).


Sovint s’acusava Ramon Llull d’exagerar. Evidentment el món ha canviat molt des que va escriure les línies de més amunt. Llàstima que en el seu temps no hi haguessin els polítics tal com els coneixem actualment; estic segur que podríem llegir pàgines molt sucoses... i rigoroses.