aquest diumenge, goyescas

Parlo per telèfon amb una amiga que fa anys que no veig. Ens posem al dia, és de rigor. Repassem amistats comunes, algunes de les quals tinc perdudes en l'espai però no en el temps. Li toca el torn a la R., que va patir una malaltia greu i es troba completament refeta, tant que, als seus setanta acabats de fer, va contentíssima amb una faldilla curta, un escot llarg i un fulard preciós; per acabar-ho de reblar, la meua amiga em diu: i es maquilla com un Goya. Sé que la malícia de la meua amiga és mínima i no puc deixar de riure. La frase m'ha semblat tan gràfica que de seguida he imaginat la cara de la R., i també la cara que posaria si sabés les valoracions estètiques de la M.

Les frases fetes sovint tenen una potència extraordinària. Maquillar-se com un Goya! Quanta concentració expressiva! Quin art excessiu! Quin flaix tan enlluernador per als qui coneixen Goya! No sé si l'expressió farà fortuna i arribarà a entrar en algun diccionari, però mereixeria fer-ho, jo la deixo aquí per a qui pugui fer servei, encara que personalment no se si m'atreviré.

fascinacions

Encara que amb sensibilitat escassa per a gairebé totes les manifestacions artístiques, a vegades em sobresalta una imatge, una música... No sabria explicar clarament per què, ni per què en uns casos i no en uns altres. Fa pocs dies, veient uns gats, animals que em fascinen i que tracto amb respecte, per si de cas, vaig començar a intuir una mica -una mica més- el procés que m'afecta, el motiu d'aquest sobresalt interior que esmentava. Com que encara estic a les beceroles d'entendre'l, i més de poder-lo concretar, em limitaré a presentar les imatges -gentilesa de Jordi Hurtado- per, com a mínim, compartir l'origen del que dic: fragments de pintures de Goya, Balthus, Freud, Renoir, Velázquez i Gauguin, presentades en un ordre aleatori per si algú vol jugar a les identificacions. Curiosament, quan ja tenia en ment parlar de gats, una amiga que no sabia el meu propòsit, em va fer arribar la pintura sencera de Goya: temo per la pobra urraca, pels pardals no, que estan engabiats.

 

 

 

 

 

 

 

de l'elefant i altres bèsties

De tant en tant entro a Matgala, no gaire, perquè és un bloc que posteja especialment sobre escacs i jo mai no he tingut prou paciència ni concentració, potser tampoc intel·ligència, per jugar bé, malgrat que en un passat remot vaig tenir –encara la conservo- una màquina d’aquelles amb diversos nivells de dificultats a la qual no parava de desafiar amb resultats adversos. Matgala també ens parla de matemàtiques – una altra dificultat irresoluble-, d’astronomia –a certs nivells em resulta més assequible-... A Matgala se sol plantejar el problema de la setmana en què els comentaristes han de desxifrar un plantajejament, un enigma, que ens ofereix la seva autora i en què els participants són premiats amb punts que encara no tinc clar si es poden bescanviar per alguna cosa, a part del reconeixement internàutic, però el divertit és el joc en si mateix. Com que un dels darrers problemes anava de llengua i animals, m’he vist capaç de participar i ara espero neguitós el resultat de la prova, que se sabrà el 10 de febrer. En el meu comentari he deixat la paraula CAPSIGRANY. I no dic res més perquè espero que feu una mirada al joc i hi participeu, encara que em desbanqueu de la posició avantatjosa que ocupo en aquest moment.

Hagués pogut deixar la paraula AURIFANY, però no estic segur si les bases del concurs admetien un mot en català antic, que inevitablement em portava a Ramon Llull i al seu Llibre de les bèsties, dins de Fèlix o Llibre de meravelles, una obra sempre actual, com la majoria en què els animals són l’excusa per presentar el món dels humans.

Després d’aquelles paraules, l’elefant digué al rei que el conill i el paó havien estat d’acord en la seua mort. El lleó es va sorprendre molt que la rabosa, a qui tants honors havia concedit, haguera estat capaç de fer aquella maniobra contra ell. Llavors va dir:
-Vaig sentir dir i contar a mon pare, que el meu avi, que fou rei d’un gran país, no volgué concedir als barons l’honor que els corresponia, sinó que va voler exalçar les bèsties més indignes. Entre aquells animals hi havia el simi, a qui concediren molts honors. El simi, com que s’assembla a l’home, va desitjar ser rei i, en lloc de pagar al meu avi amb la gratitud, li va pagar amb la traïció.
-Senyor –digué l’elefant-, en un got petit no pot cabre molt de vi i en persona innoble no pot cabre gratitud ni lleialtat...

Ramon Llull. Llibre de les bèsties. Versió i notes de Francesc Machirant. Edicions Bromera.

(L’editorial Bromera té magnifiques edicions d’obres antigues i actuals dedicades als nens i als joves, però em fa l’efecte que, per la raó que sigui, no tenen a Catalunya la sortida que mereixerien. No ho sé. )

I l’elefant lul·lià em porta a l’elefant de Goya. Un gravat que podeu contemplar a la Galeria Joan Gaspar de Barcelona, i comprar per la insignificant quantitat de 1.500 euros. Com se li acut al pintor dibuixar aquesta bèstia? Aquí teniu una breu informació sobre l’obra.















P. S. I parlant de Goya, què voleu que us digui, jo a Corbacho des que vaig veure Tapas li tinc un respecte. Ah, els premis segurament els llegirem comentats a Espai Isidor o on sigui.

I quatre "Hurres!" pel Nàstic, però ja podria distribuir millor els gols.