independència

Aquest cap de setmana he prescindit, gairebé he oblidat, la independència del poder judicial que n'és tant, d'independent, que els seus membres, encapçalats per Carlos Dívar, president del CGPJ i de TS (és una persona profundament religiosa i tradicional. Pelegrina assíduament a Terra Santa, va atribuir la seva salvació en l'atemptat d'ETA a la Mare de Déu de Fàtima i és conferenciant de l'Arquebisbat de Madrid), ni tan sols cal que presentin comptes entre ells mateixos; gairebé he oblidat la independència durant quatre anys del poder executiu, encapçalat per Mariano Rajoy que aplica solucions modèliques a l'economia i societat (bé, la societat, subsidiària de l'economia se li'n fot a tothom) aplaudides a tot Europa (esment especial per la ministra Ana Pastor, que darrerament ha parlat de millorar les carreteres de segon ordre per tal que els animals arribin en bones condicions als escorxadors); del poder legislatiu no em cal recordar la seua independència, perquè és obvi que no té cap relació amb les dos poders anteriors.

Gairebé he oblidat, aquest cap de setmana la independència dels poders democràtics de Catalunya, als quals segurament em referiré a partir de la independència de l'any 2014.

Aquest cap de setmana, jo, habitant nord-oriental del Quadrat d'Or de Barcelona, m'he passat una part de les hores, enmig de la independència, beneïda per l'alcalde, de la Festa Major de la Dreta de l'Eixample que ha coincidit, evidentment, amb la Fira Modernista (la vuitena). Per un moment, només un moment, ep!, vaig pensar que els qui passejàvem pel carrer de Girona, des de la Diagonal fins a Aragó, entre les parades de comerços i del foment del passat modernista -un dels ismes més breus, però més potents de la ciutat- érem com aquells habitants d'un poble ignorat que Uderzo i Goscinny van fer conèixer a tot el món. És veritat que l'or ja escasseja; que de la vaca rostida dels Ravell només en tocava, si t'espavilaves, uns talls escassos amb dues llesquetes de pa i no hi semblava haver cap Obèlix poderós i afamat; és veritat que la diversitat de colors de la pell semblava desmentir la unitat ancestral dels convocats; és veritat que no teníem gaire clar qui era l'invasor; és veritat que el Bugatti exposat -i tantes altres coses- no era modernista... Vaig pensar -ja he dit que només per un moment?-, però, que entre totes les realitats i ficcions reunides durant dos dies i mig -no exagerem la festa-, bé podia sorgir un nucli d'independència que s'enfrontes a les altres independències. Per què no des del cor de l'Eixample?

Això sí, potser hauríem de trobar una música i una cançó que ens fes sentir que la nostra proposta seria possible i la nostra unitat un fet. De moment, un dels himnes de més èxit de la festa, per bé que molt sentit, no em sembla que tingui prou força ni que sigui excessivament motivador.

la festa

Seguint el cicle de els estacions, els de la dreta de l’Eixample també tenim la nostra festa. Una festa nova que aquest any arriba a la setena edició; petita: ocupa sobretot el carrer Girona, des del carrer Aragó fins a la Diagonal, tallat a la circulació des del divendres; comercial: s’alternen les parades de menjar amb les informatives sobre el modernisme, que és el motiu principal de la festa. Els paradistes es vesteixen d’època, ja sigui per vendre olives, verdures o pernil, per organitzar tallers diversos, per promocionar espais de la ciutat o per tocar aires antics en una pianola que tant com el modernisme del país ens recorda el far-west. Actes diversos a l’exteriors o en interiors arrodoneixen les passejades.

Sento no haver-vos convidat abans, però entre una cosa i l’altra (la tornada de la Joana del Caire, per exemple) se me n’ha anat el temps i ja som a diumenge, el darrer dia. De tota manera, si no sabeu què fer encara podeu fer-hi una volta, tot i que avui és el dia amb menys activitats i ja no podreu menjar la vaca a l’ast que va omplir les panxes dels afamats del dissabte o assistir a les sessions nocturnes de cinema mut amb acompanyament de piano o participar en el concurs que es premia amb un viatge a la Melilla modernista. Vet aquí el que queda.

En el meu cas, em vaig divertir també fent fotografies a la gent que anava vestida de finals del XIX i principis del XX. Com que portava un tele curt, abans de fer la foto demanava permís amb un gest o unes paraules als subjectes a fotografiar, i em resultava curiós el fet que, contra el meu desig d’espontaneïtat, és posaven de la millor manera que sabien per sortir “bé”. En fi, vaig fer el que vaig poder. Alguns, com la G., es pensaven que pertanyia a algun mitjà de comunicació i que havia anat a cobrir la part gràfica de l’esdeveniment:
-De quin diari ets?
-No, no sóc de cap diari.
-Però ets un professional, no?
-Dona, escric en un bloc.

No sé si va quedar gaire satisfeta amb la meva resposta, però em va donar el seu mail perquè li enviés la foto que li havia fet. He acomplert la meva paraula i, a més, l’he immortalitzat (uns ulls blaus fantàstics)en un vídeo que veuran milions de persones. No tinc clar si, a més, li hauria d’afegir l’enllaç a aquest post que ara, rellegit per sobre, em sembla d’una inconsistència i d’una precipitació notables, com de pianola.