la festa

Seguint el cicle de els estacions, els de la dreta de l’Eixample també tenim la nostra festa. Una festa nova que aquest any arriba a la setena edició; petita: ocupa sobretot el carrer Girona, des del carrer Aragó fins a la Diagonal, tallat a la circulació des del divendres; comercial: s’alternen les parades de menjar amb les informatives sobre el modernisme, que és el motiu principal de la festa. Els paradistes es vesteixen d’època, ja sigui per vendre olives, verdures o pernil, per organitzar tallers diversos, per promocionar espais de la ciutat o per tocar aires antics en una pianola que tant com el modernisme del país ens recorda el far-west. Actes diversos a l’exteriors o en interiors arrodoneixen les passejades.

Sento no haver-vos convidat abans, però entre una cosa i l’altra (la tornada de la Joana del Caire, per exemple) se me n’ha anat el temps i ja som a diumenge, el darrer dia. De tota manera, si no sabeu què fer encara podeu fer-hi una volta, tot i que avui és el dia amb menys activitats i ja no podreu menjar la vaca a l’ast que va omplir les panxes dels afamats del dissabte o assistir a les sessions nocturnes de cinema mut amb acompanyament de piano o participar en el concurs que es premia amb un viatge a la Melilla modernista. Vet aquí el que queda.

En el meu cas, em vaig divertir també fent fotografies a la gent que anava vestida de finals del XIX i principis del XX. Com que portava un tele curt, abans de fer la foto demanava permís amb un gest o unes paraules als subjectes a fotografiar, i em resultava curiós el fet que, contra el meu desig d’espontaneïtat, és posaven de la millor manera que sabien per sortir “bé”. En fi, vaig fer el que vaig poder. Alguns, com la G., es pensaven que pertanyia a algun mitjà de comunicació i que havia anat a cobrir la part gràfica de l’esdeveniment:
-De quin diari ets?
-No, no sóc de cap diari.
-Però ets un professional, no?
-Dona, escric en un bloc.

No sé si va quedar gaire satisfeta amb la meva resposta, però em va donar el seu mail perquè li enviés la foto que li havia fet. He acomplert la meva paraula i, a més, l’he immortalitzat (uns ulls blaus fantàstics)en un vídeo que veuran milions de persones. No tinc clar si, a més, li hauria d’afegir l’enllaç a aquest post que ara, rellegit per sobre, em sembla d’una inconsistència i d’una precipitació notables, com de pianola.