el casalot fantasma

Els patis interiors de l'Eixample, tan iguals i tan diferents, són mons singulars on l'anonimat de la gran ciutat s'alleugereix una mica. Les façanes exteriors de l'Eixample solen mostrar més pedres que gent; les interiors, sense l'opulència o les pretensions de les que donen als carrers, són més uniformes, menys treballades pel arquitecte de torn -sobretot els modernistes-, però, en contrapartida, donen més senyals dels habitants d'aquestes petites illes tancades per quatre carrers. Imaginem un vianant que passa pel carrer Mallorca -podria ser qualsevol altre carrer- i mira finestres o balcons d'un edifici; què pot saber dels qui hi viuen? Cert, algunes coses, però no, per concretar en un exemple, el tipus de calcetes o calçotets dels estadants, o les preferències en els colors dels llençols o... D'acord, alguns habitants de l'interior són més moderns i tenen assecadora. I la funció de caixa de ressonància? Seixanta o setanta metres no són res en aquests oasis interiors. El trànsit arriba esmorteït i les veus s'estenen pels quadrats interiors sense gaires noses, i les teles, i les ràdios, que encara en queden, i les baralles i les reconciliacions dels més cridaners... I canvien els inquilins i els propietaris i es nota... I les vides i les morts...

Parlo més que no sento o veig, perquè de sobte, fa pocs dies, vaig adonar-me que havien desaparegut tots els veïns d'una casa. En sortir a la terrassa, vaig fixar-me que havia desaparegut l'estelada del darrer pis, que les bicicletes que es guardaven a l'exterior en dos altres pisos ja no hi eren, les noses que se solen deixar a l'exterior s'havien fos, en cap corda hi havia roba estesa... El mateix dia, a la nit, cap moviment, cap llum no es va encendre, no es va sentir cap veu, ni l'endemà, ni l'altre. La casa -no un pis o dos-, sense que jo fos conscient de cap progressivitat, s'havia convertit en una estructura buida, en un edifici fantasma. On ha anat a parar tothom? Jo, que continuo tenint el substrat del poble, no vaig poder deixar de pensar que, malgrat que la meua curiositat per conèixer les vides dels meus veïns ni que fos externament sempre ha estat molt limitada, la meua insensibilitat havia arribat... O potser no, potser també és una de les grandeses o de les misèries de Barcelona.

Ah, sí, es tracta de l'edific de l'arquitecte Enric Fatjó (fill de Sabadell i arquitecte municipal de Badalona i de la Garriga), que es coneix -qui el coneix- amb el nom de casa Dolors Alesan de Gibert, estrenada l'any 1905, potser fou el darrer projecte important de Fatjó, i passa força desapercebuda, entre altres coses perquè, malgrat els seus mèrits, més aviat bruteja i perquè està just al costat del palau Macaya. Si no m'equivoco, ara és propietat de UCSA (Unión de Contrastistas, S.A.), que imagino que farà els esquarteraments i les reformes adients i llogarà (o vendrà) bonics habitatges postmodernistes de quatre habitacions a preus ajustats a la categoria d'aquesta nova Barcelona que diuen que ara també vol revaloritzar (culturalment, esclar) el passeig de Sant Joan i la seua àrea d'influència. Ja n'anirem parlant. Ja us diré si torno a veure llum a les nits i senyals de vida en cada pis.

 

vol erràtic

Deies ahir, A., de la sonoritat d'uns versos; vaig pensar que precisament aquest és un aspecte que m'agrada de la poesia de José Martí, tant en els poemes més senzills com en aquells en què la sonoritat és una opció que necessàriament recorda Rubén Darío, contemporani seu. A més, m'agraden també els versos de Martí que parlen de princeses i palaus i perles i papallones i arbres exòtics..., com ara aquests que copio i que em sembla que, intenció trascendent a part, és una bona opció per reemprendre la setmana amb lleugeresa:

Iba un niño travieso

Cazando mariposas;
Las cazaba el bribón, les daba un beso,
Y después las soltaba entre las rosas.

Por tierra, en un estero,
Estaba un sicomoro;
Le da un rayo de sol, y del madero
Muerto, sale volando un ave de oro.

José Martí: “Dos milagros”


El poema s'inclou a “La Edad de Oro”, una revista per a nens escrita íntegrament per Martí a Nova York de la qual van aparèixer quatre números, de juliol a octubre de 1889.

formes, colors, moviments

Dec ser un dels darrers a aprofitar (?) les portes obertes del Sant Pau, que després continuaran obrint-se a un preu mòdic per als qui no siguin veïns (el concepte de veïnatge sempre és laxe, i a Barcelona més, esclar). Entenc, de tota manera, que un podrà entrar i sortir del recinte en qualsevol moment d'un horari establert ja que alguns pavellons, com el de la Casa Àsia, continuen amb les seues activitats per al públic en general; en tot cas, la diferència respecte aquests dies és que no es podran visitar interiors si no es paga. En fi, no ho sé.

La gràcia de les jornades de portes obertes no rau només, ni fonamentalment tal com ho veig, a no pagar entrada, sinó a compartir espai amb gent molt més diversa que la que habitualment visita els espais que els són propers. Els focus d'interès aquests dies se centren en el lloc i en els visitants, alguns disposats a imaginar que és l'última oportunitat de no sé sap què.

Quant a la meua visita, em vaig trobar amb la sorpresa inicial dels espais delimitats. Abans, quan havia fet algun curset a l'ICE de l'Autònoma, per exemple, per no citar visites doloroses, podia transitar per tota la geografia del Sant Pau sense més restriccions que les que determinats edificis exigien, però els carrers eren lliures; ara, algunes tanques, algunes teles metàl·liques, creen unes fronteres abans inexistents que entenc provisionals a l'espera que s'acabin les obres. Centrat en el territori lliure, va ser un goig poder admirar els interiors dels edificis habitualment vetats: la quantitat d'elements decoratius, d'eficàcia constructiva i de lluminositat de les obres modernistes, inclosos els interior és espectacular, i a mi m'agrada la imaginació de l'època. Llàstima que hagi desaparegut pràcticament tot vestigi de moblament i, fins i tot, que es produeixi un xoc en veure les noves decoracions en els espais ja habilitats per al seu ús quotidià.

Encara que no em trobava en el meu millor moment, segurament pel fet que era l'hora de dinar i tenia la panxa buida, va ser un goig mirar-ho tot en un dia resplendent, gairebé més d'estiu que de primavera avançada. Com la majoria, em vaig emportar a casa un petit àlbum de fotografies en què, ja ho he dit abans, tant com el propi espai em va interessar la gent que donava una altra dimensió al passat immòbil per bé que canviant. Em sembla que durant tota aquesta setmana n'aniré pujant unes quantes a l'altre bloc.

Insisteixo en la lluminositat de la majoria d'espais modernistes (en aquest aspecte, el Palau episcopal d'Astorga, de Gaudi, és el meu referent més clar). En la primera foto, a penes començat el recorregut, la galeria envidriada (aquests vidres que deformen lleugerament l'exterior...) permet contemplar perfectament tota la decoració. Però només en dies de gernació, m'és possible refotografiar sobre la pròpia fotografia; mentre ho feia, dubtava si la noia havia de quedar a la dreta, com ara, o l'havia de situar a l'esquerra.

 

 

 

Dels antics ocupants dels pavellons, només en quedava un vestigi; gent anònima que imagino desapareguda, pura intrahistòria sense històries particulars. M'hi vaig voler aproximar, focalitzar, per després, com la resta, distanciar-m'hi, ajudat per les explicacions de la noia que recitava l'escena des d'una perspectiva essencialment tècnica, objectiva.

 

 

I que no sigui dit que no em vaig fixar també en els sostres (les parets, els terres...)

independència

Aquest cap de setmana he prescindit, gairebé he oblidat, la independència del poder judicial que n'és tant, d'independent, que els seus membres, encapçalats per Carlos Dívar, president del CGPJ i de TS (és una persona profundament religiosa i tradicional. Pelegrina assíduament a Terra Santa, va atribuir la seva salvació en l'atemptat d'ETA a la Mare de Déu de Fàtima i és conferenciant de l'Arquebisbat de Madrid), ni tan sols cal que presentin comptes entre ells mateixos; gairebé he oblidat la independència durant quatre anys del poder executiu, encapçalat per Mariano Rajoy que aplica solucions modèliques a l'economia i societat (bé, la societat, subsidiària de l'economia se li'n fot a tothom) aplaudides a tot Europa (esment especial per la ministra Ana Pastor, que darrerament ha parlat de millorar les carreteres de segon ordre per tal que els animals arribin en bones condicions als escorxadors); del poder legislatiu no em cal recordar la seua independència, perquè és obvi que no té cap relació amb les dos poders anteriors.

Gairebé he oblidat, aquest cap de setmana la independència dels poders democràtics de Catalunya, als quals segurament em referiré a partir de la independència de l'any 2014.

Aquest cap de setmana, jo, habitant nord-oriental del Quadrat d'Or de Barcelona, m'he passat una part de les hores, enmig de la independència, beneïda per l'alcalde, de la Festa Major de la Dreta de l'Eixample que ha coincidit, evidentment, amb la Fira Modernista (la vuitena). Per un moment, només un moment, ep!, vaig pensar que els qui passejàvem pel carrer de Girona, des de la Diagonal fins a Aragó, entre les parades de comerços i del foment del passat modernista -un dels ismes més breus, però més potents de la ciutat- érem com aquells habitants d'un poble ignorat que Uderzo i Goscinny van fer conèixer a tot el món. És veritat que l'or ja escasseja; que de la vaca rostida dels Ravell només en tocava, si t'espavilaves, uns talls escassos amb dues llesquetes de pa i no hi semblava haver cap Obèlix poderós i afamat; és veritat que la diversitat de colors de la pell semblava desmentir la unitat ancestral dels convocats; és veritat que no teníem gaire clar qui era l'invasor; és veritat que el Bugatti exposat -i tantes altres coses- no era modernista... Vaig pensar -ja he dit que només per un moment?-, però, que entre totes les realitats i ficcions reunides durant dos dies i mig -no exagerem la festa-, bé podia sorgir un nucli d'independència que s'enfrontes a les altres independències. Per què no des del cor de l'Eixample?

Això sí, potser hauríem de trobar una música i una cançó que ens fes sentir que la nostra proposta seria possible i la nostra unitat un fet. De moment, un dels himnes de més èxit de la festa, per bé que molt sentit, no em sembla que tingui prou força ni que sigui excessivament motivador.

comentari

La Júlia, en el seu darrer post titulat “Pardo Bazán, en el seu context”, ens fa unes interessants reflexions que no reproduiré, llegiu-les a “La panxa del bou”. En el segon paràgraf, esmenta la possibilitat que entre l’escriptora gallega i el novel·lista Narcís Oller hi hagués hagut un contacte íntim en algun moment. És cert que entre els dos personatges hi va haver el que sembla una relació cordial que es va anar transformant en una bona amistat, com ho explica Oller a les seves Memòries Literàries (gran llibre, ja ho he dit en altres ocasions) i ho confirma la reproducció de part de la correspondència de l’autora gallega que l’escriptor afegeix. Segurament quan van tenir més tracte va ser quan, juntament amb Pepe (com l’anomena l’escriptora) Yxart i altres amics van coincidir a París, l’any 1886. En aquella ocasió van visitar plegats Zola (i comença el contrarellotge entre L'argent i La febre d'or), E. Goncourt i altres escriptors francesos, i van compartir moltes activitats. A partir d’aquell moment, és veritat, la correspondència entre ells es fa més afectuosa. Fins que gairebé inesperadament, l’any 1890, aquella amistat que semblava ben sòlida desapareix. El propi Oller ho explica així (la seva interlocutora és Víctor Català, a qui dedica les Memòries Literàries):

¿Per què, sense el més petit dissentiment en la nostra correspondència, ni la menor incorrecció de cavaller de què jo pugui acusar-me, trenca amb el seu silenci aquella senyora, abans tan afectuosa amb mi com vostè ha vist, la nostra bona amistat?... És un misteri aquest que per curtedat de geni o per un excés potser, de delicadesa, no em vaig empenyar a escatir; però jo sempre he temut que hagi ballat en això una suggestió malintencionada d’En Lázaro. Vagi a saber si perquè pel temor de fer-ho malament en castellà, vaig excusar-me de col·laborar a “La España Moderna”, empresa en la qual, segons deien a Madrid, tenia per aquells temps molts diners ficats la il·lustre gallega, o si potser, per haver-se permès aquell repetir a la interessada, ingerint-li un verí que jo li juro que no duia, la brometa inofensiva que vaig fer-li en sentir-li dir que, aquell estiu, s’havien ambdós topat casualment a Portugal.
I explicats ja tots aquests episodis dels darrers dies d’aquella amistat que jo tant estimava, que tenia ben bé per indestructible i que pel dol d’haver-la perduda de manera tan inesperada i innocent se m’ha escapat ara aquí ex-abundantis cordis, reemprendré aquell interromput capítol d’excuses...

Narcís Oller. Memòries Literàries. 1962 (redactades entre 1913 i 1918). (Excel·lent i llarguíssim pròleg de Gaziel.)

No sembla, després de llegir aquest fragment, que la relació de Narcís i Emília -permeteu-me la confiança- hagués arribat més enllà d’una bona amistat. És clar que una cosa és el que s’escriu i una altra la realitat, però no hi ha dubte que la sorpresa que indica Oller pel refredament de relacions sembla sincera i no deixa entreveure interpretacions que vagin més enllà del que diu. D’aquest fragment em crida també l’atenció un tret de caràcter: “curtedat de geni” -quantes amistats perdudes per aquesta curtedat i per "excés de delicadesa"-, que aquí es concreta en el fet de no intentar esbrinar els motius reals del trencament per bé que els intueix, però que en la seva obra literària es pot relacionar amb la relativa desconfiança que tenia del valor de la seva obra i en la necessitat de sentir-se estimulat pels seus amics. De fet, una vegada morts el seu cosí Yxart i Joan Sardà, les seves novel·les li costen més d’escriure i ja només va publicar La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), aquesta darrera jo crec que encara no prou valorada. També és veritat que quan escriu aquestes dues novel·les l’estètica dominant era la modernista i que en Pilar Prim Oller fa un intent d’acostar-s’hi. En fi, i molts altres condicionants que seria llarg de raonar.

Doncs res, que com que he pensat que deixar aquest comentari en el bloc de la Júlia hagués estat excessiu, l’escric aquí.

I encara més marginalment, a mi sí que em va agradar La sombra del viento, malgrat els errors de contextualització de l’època, però he de dir que jo sóc un pèl despistat i poc observador; avui, sense anar més lluny, mentre anava a al feina, per un moment m’he pensat que estava en alguna part del tròpic americà, fins que he vist la Sagrada Família, taula de salvació. I que consti que comparteixo la constatació-queixa de la Júlia.