Repeteixo l'agradable crepuscle a
l'IEC. La meua incapacitat per seguir totes les paraules de tots els
versos és notòria, tot em distreu dels cants espirituals i
materials dels poetes: la llum que s'esvaeix i desdibuixa el públic,
els angelets que bufo, el got de plàstic caigut vora la taula que fa
moviments circulars, el mòbil que vibra inoportú i que m'avisa que
ha guanyat el Barça, l'helicòpter que vigila no se sap què i que
també descol·loca els poetes, el vigilant que passa i fa dringar
les claus que sobresurten fora de la butxaca... Em queda una vaga
noció d'alguns poemes, d'altres em són més propers, em queden
versos, mots, cares, veus, posats... En un altre moment, potser, a
poc a poc, llegiré alguns pomes i els faré meus, o no.
Pregunto al videoman que he vist en tots els actes que faran amb les gravacions. No em dóna resposta clara. Saludo a Josep -firma els drets d'imatge- que no em coneix encara, tot recordant-li que vaig ser un dels principals propagandistes del seu alter ego femení: bonic nom Irene, i clàssic. Pujo la Rambla, plena de llumetes blaves que s'enlairen i cauen. A la rambla de Catalunya continuo el camí amb la Joana.
Demà -avui per qui em llegeixi- clouré la meua setmana poètica a la placeta de Ramon Amadeu, una de les meues preferides, entre els monosíl·labs de la Rosa, enginyosos i aparentment volàtils. Si convé, ja ens deixaré constància.
Torno al dissabte, per recordar que els
versos de Casasses i dels altres són gràcies al repicar de la
Carmen i tots els altres. Per recordar, també, que dels actes que he
tastat -incloc la Rosa?- aquest és l'únic en què hi havia uns i
els altres: els de fora i els de dintre. Em negaria a recordar, però
no puc, com les il·luminacions de leds enganyen els filtres del
sensor de la meua modesta càmera. Acabo afirmant que el repicar de
les botes sobre la fusta -terratrèmol de sons que ens transporta-
només es poden gaudir en directe (o amb mitjans més sofisticats que
els meus).