aquest diumenge, més ritmes que música en la vella ciutat abans d'ivori

Deu ser una percepció falsa, però a mesura que passen els anys trobo més amagada, en el moment que transcorre, la repercussió pública i privada d'aquesta Setmana dela Poesia de Barcelona que just va per la meitat més un dels dies que li corresponen. I això que s'estén per llocs ben diferents repartits per la geografia ciutadana. O és que la gent troba faltar determinats poetes que amollin les seus paraules al vent? O és que encara la poesia és minoritària? O sobren versos? O és que ...?

Com que cada vegada freqüento menys els espais tancats, tret del de casa, aquest any crec que només em veuran -ja m'han vist- a la trobada de la plaça de Sant Felip Neri, l´únic lloc totalment a l'aire lliure (una mica també el Museu Marès) que he detectat. Bé, no és ben bé això, la veritat és que sempre que puc m'agrada acostar-me al que anomenen Poetry Slam o també Spoken word. Un tipus de poesia que tant en el seu contingut com en la seua execució sol marcar un ritme alternatiu que en alguns casos és molt interessant i reflecteix una realitat col·lectiva que alguns poetes obliden, i que, curiosament o no, té més conreadors en llengua castellana que catalana.

M'hi vaig quedar la primera part i una mica -llarga- de la segona. Més o menys reeixits, agraeixo la frescor dels versos dels poetes. He triat, per compartir, l'actuació central que lliga amb el nom de l'acte : La ciutat llunyana, una nova mirada. Un duet, José Luís Cabezas (també conegut com Payaso manchego, si no m'equivoco) i Alfa Leonis ( el nom de la ucraïnesa em suggereix una estrella brillant d'una constel·lació llunyana, amb habitants de planetes que encara no sabem si són amics o enemics). Algunes picades d'ullet, com la que condueix a Martí i Pol, multilingüisme de la nova ciutat, de les noves cultures... i el fil conductor, trist i esperançat, cíclicament present, del magnífic poema de Màrius Torres...

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

cloenda poètica, o gairebé

Repeteixo l'agradable crepuscle a l'IEC. La meua incapacitat per seguir totes les paraules de tots els versos és notòria, tot em distreu dels cants espirituals i materials dels poetes: la llum que s'esvaeix i desdibuixa el públic, els angelets que bufo, el got de plàstic caigut vora la taula que fa moviments circulars, el mòbil que vibra inoportú i que m'avisa que ha guanyat el Barça, l'helicòpter que vigila no se sap què i que també descol·loca els poetes, el vigilant que passa i fa dringar les claus que sobresurten fora de la butxaca... Em queda una vaga noció d'alguns poemes, d'altres em són més propers, em queden versos, mots, cares, veus, posats... En un altre moment, potser, a poc a poc, llegiré alguns pomes i els faré meus, o no.

Pregunto al videoman que he vist en tots els actes que faran amb les gravacions. No em dóna resposta clara. Saludo a Josep -firma els drets d'imatge- que no em coneix encara, tot recordant-li que vaig ser un dels principals propagandistes del seu alter ego femení: bonic nom Irene, i clàssic. Pujo la Rambla, plena de llumetes blaves que s'enlairen i cauen. A la rambla de Catalunya continuo el camí amb la Joana.

Demà -avui per qui em llegeixi- clouré la meua setmana poètica a la placeta de Ramon Amadeu, una de les meues preferides, entre els monosíl·labs de la Rosa, enginyosos i aparentment volàtils. Si convé, ja ens deixaré constància.

Torno al dissabte, per recordar que els versos de Casasses i dels altres són gràcies al repicar de la Carmen i tots els altres. Per recordar, també, que dels actes que he tastat -incloc la Rosa?- aquest és l'únic en què hi havia uns i els altres: els de fora i els de dintre. Em negaria a recordar, però no puc, com les il·luminacions de leds enganyen els filtres del sensor de la meua modesta càmera. Acabo afirmant que el repicar de les botes sobre la fusta -terratrèmol de sons que ens transporta- només es poden gaudir en directe (o amb mitjans més sofisticats que els meus).

Carmen Amaya... a la plaça del Raspall comença Enric Casasses

Hora de sortida d'escola. Una àvia i la seua neta van cap a casa. Cantussegen una vella melodia. Són catalanes, i també gitanes. Tomben a l'esquerra, cap a la plaça del Rapall.

Potser aquesta nit eren a la plaça. A la dreta de l'escenari, on hi havia més gitanos que paios; a l'esquerra, amb abundància de paios; potser a les cadires del mig... o darrere de tot. Tots érem u. Ben a la vora, fora de la vista, a la paret, la placa commemorativa del Pescadilla; també el Gato Pérez té la seua.

Quina nit memorable a la plaça més gitana del barri més gitano de Barcelona dins de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Ball, cants i poemes per recordar el cinquantenari de la mort de Carmen Amaya. Versos d'homenatge dels poetes, melodies flamenques dels músics, cants sentits de les boques seques, sabates que fereixen la fusta. La nit era dolça i oberta la festa, i la boira del cel no enterbolia la claror màgica de les paraules i els sons (però a qui se li acut il·luminar de vermell l'escenari?). De tant en tant, pel carrer de Tordera, se sentia llunyà el pas d'un cotxe o d'una moto: ells s'ho perdien.