13.5.13

cloenda poètica, o gairebé


Repeteixo l'agradable crepuscle a l'IEC. La meua incapacitat per seguir totes les paraules de tots els versos és notòria, tot em distreu dels cants espirituals i materials dels poetes: la llum que s'esvaeix i desdibuixa el públic, els angelets que bufo, el got de plàstic caigut vora la taula que fa moviments circulars, el mòbil que vibra inoportú i que m'avisa que ha guanyat el Barça, l'helicòpter que vigila no se sap què i que també descol·loca els poetes, el vigilant que passa i fa dringar les claus que sobresurten fora de la butxaca... Em queda una vaga noció d'alguns poemes, d'altres em són més propers, em queden versos, mots, cares, veus, posats... En un altre moment, potser, a poc a poc, llegiré alguns pomes i els faré meus, o no.

Pregunto al videoman que he vist en tots els actes que faran amb les gravacions. No em dóna resposta clara. Saludo a Josep -firma els drets d'imatge- que no em coneix encara, tot recordant-li que vaig ser un dels principals propagandistes del seu alter ego femení: bonic nom Irene, i clàssic. Pujo la Rambla, plena de llumetes blaves que s'enlairen i cauen. A la rambla de Catalunya continuo el camí amb la Joana.

Demà -avui per qui em llegeixi- clouré la meua setmana poètica a la placeta de Ramon Amadeu, una de les meues preferides, entre els monosíl·labs de la Rosa, enginyosos i aparentment volàtils. Si convé, ja ens deixaré constància.

Torno al dissabte, per recordar que els versos de Casasses i dels altres són gràcies al repicar de la Carmen i tots els altres. Per recordar, també, que dels actes que he tastat -incloc la Rosa?- aquest és l'únic en què hi havia uns i els altres: els de fora i els de dintre. Em negaria a recordar, però no puc, com les il·luminacions de leds enganyen els filtres del sensor de la meua modesta càmera. Acabo afirmant que el repicar de les botes sobre la fusta -terratrèmol de sons que ens transporta- només es poden gaudir en directe (o amb mitjans més sofisticats que els meus).

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Els de dins i els de fora, que de fet és el que som, i ho som de forma imperceptible si no afinem l'oïda. Sentint els fandangos ressona Maria del Mar Bonet i les cançons sefardites de Rosa Zaragoza i les melodies andalusís. Tot és allà a tocar, a banda i banda de la Mediterrània, que tot ho uneix.

I el repicar dels peus és tel·lúric; transporta a llocs on la veu no hi arriba.

miquel ha dit...

Tens raó amb el que dius, Enric, però jo em referia al fet que als actes que he anat aquests dies, he tingut la sensació de veure un públic més homogeni, més igual -dintre de la diversitat que els atribueixo, esclar- que al que omplia la plaça del Raspall.

I el repicar dels peus és veu sense paraules que escampa la fusta :-)

Anònim ha dit...

Sí, Miquel, així ho havia entès. Només reflexionava en veu alta aprofitant el teu escrit.

Blanca ha dit...

Esplèndid, quina força! M'hauria agradar de ser-hi. I això de l ' veu sense paraules que escampa la fusta' és boníssim!
Una abraçada Miquel.

miquel ha dit...

Bona reflexió, Enric, que podria ser matèria interessant per iniciar una conversa més llarga.

Ei, Blanca, quants dies!
T'ho haguessis passat bé: per l'escenari i per l'entorn.
Gràcies :-)
Una abraçada

en Girbén ha dit...

Tard, però arribo aquí, ni que sigui de retruc.
Quantes nits recordo al Raspall, i des de quan? Llastima que ara hagi tancat el Resolís, el complement gastronònic d'un espai centrat en certa pedra de procedència còsmica soterrada des de fa segles entre les arrels d'un dels arbres de la plaça. Així ho afirma una antiga saviesa que agermana paios i calós...

Afegiré que l'apel·latiu "Onclu" amb què jaleaven els fandangos del Jani no és refereix a la seva condició familiar. En la versió catalana de l'estratificada jerarquia caló, després de "El Pastor" (el patriarca) ve "l'Onclu".

Gran nit! Recordo haver arribat a casa de matinada perquè, sense moure'ns apenes, la cosa va seguir i seguir.

miquel ha dit...

Girbén, jo a penes sóc un nouvingut a la plaça del Raspall i a la seua màgia, que aquella nit va tenir, em sembla, moments especials per als acabats d'arribar i per als de sempre.

Jo vaig arribar aviat a casa, però la nit va continuar sent gran en la memòria, també gràcies a l'onclu Jani.