entrada complementària sense etimologia

En parlar del mot botana, és obligatori traslladar-se al verb botar, ni que sigui per similitud de forma, o de significat pel que fa a la intervenció del foc. Botar, en la primera accepció del DIEC, remet a botre. Ho deixarem estar. En la segona accepció, diu: LC] botar foc a un objecte. Calar-hi foc. Verb curiós si us hi fixeu, perquè necessita funcionar amb el CD foc per tenir el significat que se li atribueix. Quin significat té realment botar segons aquesta definició inexistent si li traiem el foc? Sembla que cap. I jo no començaré a desgranar aquí hipòtesis diverses.

A diferència de botana, botar foc s'estén per bona part de la geografia de la llengua catalana, sobretot la més interior i la del sud. Per a mi sempre ha estat una expressió que comportava perill i aventura, fins i tot transgressió; una cosa era encendre foc i l'altra botar foc: Xiquet, deixa de jugar amb els mistos que al final botaràs foc a les estovalles (deixeu-me repetir l'exemple de les estovalles que al mateix temps indica una relativa permissivitat materna).

Al poble, de quan era petit, recordo que hi havia un senyor a qui deien Botafocs de malnom. Era un senyor ja gran -encara que quan ets menut el concepte d'edat és molt elàstic- que vestia molt polit, amant dels grisos, de caminar ert i ulleres fines de muntura metàl·lica. Els amics elucubràvem quina malifeta havia fet per merèixer aquell nom: potser botar foc a la botiga per cobrar l'assegurança? Segurament era una hipòtesi amb poca base en un temps en què les asseguradores tenien escassos clients entre els comerciants locals, però no pas pitjor que altres possibilitats més peregrines. La veritat és que mai no vam arribar a descobrir l'origen del malnom. Molt més tard, llegint Coromines, vaig saber que botafocs també podia significar: figt. 'home audaç o buscaraons'. Aquesta descoberta encara em va resultar més insòlita. No podia concebre cap tipus d'audàcia o de brega en aquell home tranquil, passejador incansable i pausat, de mirada severa i somriure inexistent. Sóc conscient que el sobrenom no era gratuït, que algun obscur -o apassionat- fet del passat el sustentava, però no he estat capaç de descobrir-ne l'origen. Per a mi, Botafocs és un fracàs més en les meues investigacions antropoetimològiques, un petit buit existencial que potser no existiria si hagués estat més agosarat i m'hagués atrevit a preguntar directament al senyor Botafocs, del qual , si el vaig saber, no recordo el nom. Em temo que ara ja és massa tard.

I com que una cosa porta a l'altra, vet aquí l'endevinalla:

Crua no se'n troba
cuita no se'n menja.

foc i aire

El fet de pujar cada dia un post on el motiu central és la brevetat de la vida dia al bloc transformacions, fa que al menys per un instant faci una petita reflexió sobre el tema, interessat per la forma i les circumstàncies que el blocaire de torn –jo mateix, de tant en tant- ha triat a l’hora d’elaborar la seva variació del fragment de la Rodoreda. Per bé que la finalitat del que fem és principalment experimental i lúdica i el fragment és anecdòtic –o no tant-, no sé fins a quin punt aquesta repetició constant de la proximitat de la mort no ens condiciona en allò que pensem, vivim o escrivim. Jo he de confessar, per exemple, que actualment em fixo més en aquells textos –de vegades històries senceres- que mostren similituds amb el pensament i l’escrit rodoredià i puc confirmar, cosa que ja sabeu, que són abundants d’una manera explicita i aclaparadorament presents implícitament, fins al punt que gairebé m’atreviria a insinuar que pràcticament no hi ha obra en què no aparegui aquest sentiment.

Avui, amb la coeditora lluny i incomunicada i jo no tant lluny ni tan incomunicat, m'ha tocat pujar la 150ena transformació -que en aquest cas només és una part d'una llarga variació- i penso que no està malament haver arribat tan lluny i tan ràpidament, però al mateix temps... va, deixaré el meu comentari per quan arribem a la 200. No s'anima ningú més? Ningú més vol passar a la posteritat a través d'aquest bloc que, segons diu Jaume, és més una curiositat que un bloc i que, per tant, té nul·les possibilitats de ser el proper premi Lletra.

Dit tot això, callo i us deixo amb un conte (?) del benvolgut Kafka que segur que convindreu amb mi que il·lustra perfectament la idea que us intentava transmetre en el primer paràgraf:

El meu avi solia dir: “La vida és sorprenentment curta. Ara, en el record, se m’hi comprimeix tota de tal manera que, per exemple, a penes comprenc com pot resoldre’s un jove de cavalcar fins al poble del costat sense témer –i deixant de banda tot atzar dissortat- que ni amb tot el temps de la vida que transcorre feliç i com d’habitud no n’hi hagi pas prou ni de molt per a una tal cavalcada.”

Franz Kafka: “El poble del costat”, dins Un metge rural. Quaderns Crema, 1995.

P. S. Mentre acabo d'escriure aquest post, escolto al darrere les veus castellanes de la tele que m'adverteixen que està a punt de cremar-se la falla de l'ajuntament, “la falla oficial”, no entro en polèmiques -si voleu un altre dia-, i finalitzo per girar-me i veure la màgia transformadora del foc. Ha començat el foc, sona la música ("noves glòries a Espanya..."), ploren com sempre les falleres, la veu parla de records i de "la estructura que se resiste a caer". Al carrer bufa intensament la tramuntana, a veure si demà fa sol.