foc i aire

El fet de pujar cada dia un post on el motiu central és la brevetat de la vida dia al bloc transformacions, fa que al menys per un instant faci una petita reflexió sobre el tema, interessat per la forma i les circumstàncies que el blocaire de torn –jo mateix, de tant en tant- ha triat a l’hora d’elaborar la seva variació del fragment de la Rodoreda. Per bé que la finalitat del que fem és principalment experimental i lúdica i el fragment és anecdòtic –o no tant-, no sé fins a quin punt aquesta repetició constant de la proximitat de la mort no ens condiciona en allò que pensem, vivim o escrivim. Jo he de confessar, per exemple, que actualment em fixo més en aquells textos –de vegades històries senceres- que mostren similituds amb el pensament i l’escrit rodoredià i puc confirmar, cosa que ja sabeu, que són abundants d’una manera explicita i aclaparadorament presents implícitament, fins al punt que gairebé m’atreviria a insinuar que pràcticament no hi ha obra en què no aparegui aquest sentiment.

Avui, amb la coeditora lluny i incomunicada i jo no tant lluny ni tan incomunicat, m'ha tocat pujar la 150ena transformació -que en aquest cas només és una part d'una llarga variació- i penso que no està malament haver arribat tan lluny i tan ràpidament, però al mateix temps... va, deixaré el meu comentari per quan arribem a la 200. No s'anima ningú més? Ningú més vol passar a la posteritat a través d'aquest bloc que, segons diu Jaume, és més una curiositat que un bloc i que, per tant, té nul·les possibilitats de ser el proper premi Lletra.

Dit tot això, callo i us deixo amb un conte (?) del benvolgut Kafka que segur que convindreu amb mi que il·lustra perfectament la idea que us intentava transmetre en el primer paràgraf:

El meu avi solia dir: “La vida és sorprenentment curta. Ara, en el record, se m’hi comprimeix tota de tal manera que, per exemple, a penes comprenc com pot resoldre’s un jove de cavalcar fins al poble del costat sense témer –i deixant de banda tot atzar dissortat- que ni amb tot el temps de la vida que transcorre feliç i com d’habitud no n’hi hagi pas prou ni de molt per a una tal cavalcada.”

Franz Kafka: “El poble del costat”, dins Un metge rural. Quaderns Crema, 1995.

P. S. Mentre acabo d'escriure aquest post, escolto al darrere les veus castellanes de la tele que m'adverteixen que està a punt de cremar-se la falla de l'ajuntament, “la falla oficial”, no entro en polèmiques -si voleu un altre dia-, i finalitzo per girar-me i veure la màgia transformadora del foc. Ha començat el foc, sona la música ("noves glòries a Espanya..."), ploren com sempre les falleres, la veu parla de records i de "la estructura que se resiste a caer". Al carrer bufa intensament la tramuntana, a veure si demà fa sol.