contemplació dels cels

Divendres em vaig entretenir una bona estona mirant la posta: els núvols, el vol de les gavines en retirada, els paisatges canviants a mesura que s'acostava la fosca. Em va semblar que les postes dels dies curts de final de la tardor són molt més breus que les de les interminables clarors vespertines de l'estiu, però deu ser mentida. Com que fullejava dos llibres de Pla -El meu país i Els pagesos-, vaig voler trobar a l'atzar alguna al·lusió al tema en les seues pàgines, no ho vaig aconseguir; el mètode tampoc no em va portar a cap descripció dels símptomes en el cel precursors de la tramuntana.


A la nit, a les primeres hores de la matinada, amb les ulleres posades, al cel, encara sense la llum de la lluna minvant que ja gairebé ha desaparegut, els estels d'hivern eren incomptables -potser el fred no m'hi va deixar entretenir prou- i començava a bufar un principi de tramuntana que l'endemà va arribar a 40 o 50 per hora, o més. El cel diürn és d'una intensitat de blau aclaparadora certs dies de tramuntana, però també d'una monotonia total que encomana la seua uniformitat a l'aigua del riu i que no es presta a gaire estona contemplativa; la tramuntana és un fenomen que, més enllà de l'estat d'ànim, afecta sobretot els sentits de l'oïda i del tacte i només secundàriament el de la vista, sempre que els ulls que no es capfiquin a voler esbrinar els misteris d'un cel que no en té.

Com és obvi, he trobat material sobre la tramuntana en els dos llibres al·ludits; tanta cosa que no em veig capaç de triar un fragment curt i decisiu que serveixi per il·lustrar les meues impressions; potser si m'hi fixés més...

inanitats (XXIII)

La tramuntana,
després de la tempesta,
mostra la lluna

síntesi sincopada

Encara matí de tramuntana que fa tancar els ulls i inclinar el cos i mostra horitzons en altres moments amagats. Passat el migdia anem fins a Ultramort, que, com tots aquests pobles petits de l'Empordà, es nodreix de gent de fora i dels d'aquí, i està net i llustrós. Ni una botiga, només un restaurant a la vora de la carretera amb menú de nou euros i esmorzar de forquilla i ganivet. Surt una dona d'un portal per entrar al del costat. Ens saludem amb una colla familiar amb gos inclòs. No em desagradaria haver nascut aquí: ultramoooort, ultramoooort, ultramoooort.... La gent t'ha de respectar necessàriament. M'acosto com una sargantana al recer d'una paret del sud i deixo que el sol m'ompli d'energia mentre em distrec amb els dibuixos del vent sobre el verd.
A Verges ultimen els preparatius de la dansa de la mort. És curiós que la gent pagui per veure com els esquelets fan el seu ball.

A la posta, vaig a casa la sogra a buscar una Bíblia, vull repassar el que diu Lluc sobre la resurrecció. El cordó verd assenyala els Proverbis: Una mica dormir, una mica endormiscar-se, una mica encreuar les mans descansant...

Mentre es couen les faves (imprescindibles la xocolata i la menta) de demà -dues hores llargues-, em rellegeixo La vida amarga. Diu Pla en el prefaci:
El que jo crec , per contra, és que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma -vàlid des dels temps més reculats- és de De Sanctis i jo modestament el comparteixo.

Em sembla que la lluna ja és plena. A penes un sospir de tramuntana. Potser m'acabaré la darrera novel·la de Ferran Torrent.

foc i aire

El fet de pujar cada dia un post on el motiu central és la brevetat de la vida dia al bloc transformacions, fa que al menys per un instant faci una petita reflexió sobre el tema, interessat per la forma i les circumstàncies que el blocaire de torn –jo mateix, de tant en tant- ha triat a l’hora d’elaborar la seva variació del fragment de la Rodoreda. Per bé que la finalitat del que fem és principalment experimental i lúdica i el fragment és anecdòtic –o no tant-, no sé fins a quin punt aquesta repetició constant de la proximitat de la mort no ens condiciona en allò que pensem, vivim o escrivim. Jo he de confessar, per exemple, que actualment em fixo més en aquells textos –de vegades històries senceres- que mostren similituds amb el pensament i l’escrit rodoredià i puc confirmar, cosa que ja sabeu, que són abundants d’una manera explicita i aclaparadorament presents implícitament, fins al punt que gairebé m’atreviria a insinuar que pràcticament no hi ha obra en què no aparegui aquest sentiment.

Avui, amb la coeditora lluny i incomunicada i jo no tant lluny ni tan incomunicat, m'ha tocat pujar la 150ena transformació -que en aquest cas només és una part d'una llarga variació- i penso que no està malament haver arribat tan lluny i tan ràpidament, però al mateix temps... va, deixaré el meu comentari per quan arribem a la 200. No s'anima ningú més? Ningú més vol passar a la posteritat a través d'aquest bloc que, segons diu Jaume, és més una curiositat que un bloc i que, per tant, té nul·les possibilitats de ser el proper premi Lletra.

Dit tot això, callo i us deixo amb un conte (?) del benvolgut Kafka que segur que convindreu amb mi que il·lustra perfectament la idea que us intentava transmetre en el primer paràgraf:

El meu avi solia dir: “La vida és sorprenentment curta. Ara, en el record, se m’hi comprimeix tota de tal manera que, per exemple, a penes comprenc com pot resoldre’s un jove de cavalcar fins al poble del costat sense témer –i deixant de banda tot atzar dissortat- que ni amb tot el temps de la vida que transcorre feliç i com d’habitud no n’hi hagi pas prou ni de molt per a una tal cavalcada.”

Franz Kafka: “El poble del costat”, dins Un metge rural. Quaderns Crema, 1995.

P. S. Mentre acabo d'escriure aquest post, escolto al darrere les veus castellanes de la tele que m'adverteixen que està a punt de cremar-se la falla de l'ajuntament, “la falla oficial”, no entro en polèmiques -si voleu un altre dia-, i finalitzo per girar-me i veure la màgia transformadora del foc. Ha començat el foc, sona la música ("noves glòries a Espanya..."), ploren com sempre les falleres, la veu parla de records i de "la estructura que se resiste a caer". Al carrer bufa intensament la tramuntana, a veure si demà fa sol.