30.9.11

entrada complementària sense etimologia

En parlar del mot botana, és obligatori traslladar-se al verb botar, ni que sigui per similitud de forma, o de significat pel que fa a la intervenció del foc. Botar, en la primera accepció del DIEC, remet a botre. Ho deixarem estar. En la segona accepció, diu: LC] botar foc a un objecte. Calar-hi foc. Verb curiós si us hi fixeu, perquè necessita funcionar amb el CD foc per tenir el significat que se li atribueix. Quin significat té realment botar segons aquesta definició inexistent si li traiem el foc? Sembla que cap. I jo no començaré a desgranar aquí hipòtesis diverses.

A diferència de botana, botar foc s'estén per bona part de la geografia de la llengua catalana, sobretot la més interior i la del sud. Per a mi sempre ha estat una expressió que comportava perill i aventura, fins i tot transgressió; una cosa era encendre foc i l'altra botar foc: Xiquet, deixa de jugar amb els mistos que al final botaràs foc a les estovalles (deixeu-me repetir l'exemple de les estovalles que al mateix temps indica una relativa permissivitat materna).

Al poble, de quan era petit, recordo que hi havia un senyor a qui deien Botafocs de malnom. Era un senyor ja gran -encara que quan ets menut el concepte d'edat és molt elàstic- que vestia molt polit, amant dels grisos, de caminar ert i ulleres fines de muntura metàl·lica. Els amics elucubràvem quina malifeta havia fet per merèixer aquell nom: potser botar foc a la botiga per cobrar l'assegurança? Segurament era una hipòtesi amb poca base en un temps en què les asseguradores tenien escassos clients entre els comerciants locals, però no pas pitjor que altres possibilitats més peregrines. La veritat és que mai no vam arribar a descobrir l'origen del malnom. Molt més tard, llegint Coromines, vaig saber que botafocs també podia significar: figt. 'home audaç o buscaraons'. Aquesta descoberta encara em va resultar més insòlita. No podia concebre cap tipus d'audàcia o de brega en aquell home tranquil, passejador incansable i pausat, de mirada severa i somriure inexistent. Sóc conscient que el sobrenom no era gratuït, que algun obscur -o apassionat- fet del passat el sustentava, però no he estat capaç de descobrir-ne l'origen. Per a mi, Botafocs és un fracàs més en les meues investigacions antropoetimològiques, un petit buit existencial que potser no existiria si hagués estat més agosarat i m'hagués atrevit a preguntar directament al senyor Botafocs, del qual , si el vaig saber, no recordo el nom. Em temo que ara ja és massa tard.

I com que una cosa porta a l'altra, vet aquí l'endevinalla:

Crua no se'n troba
cuita no se'n menja.

4 comentaris:

carina ha dit...

Sempre ens il·lustres amb uns posts meravellosos, que bonica és la llengua, i que rica. Per cert, botar foc no he sentit mai. L'endevinalla és la cendra? Com que parlaves de foc....

gatot ha dit...

aquests darrers dies m'he descobert unes quantes botanes a la roba, i no per anar a correfocs...

no recordo haver usat botar foc ni botafocs; tinc un lleu record de fer servir botar com a "fer saltar" (a algú, p.e. "a aquell el botarem", el farem fora...)

botar, rebotar.... de Salt no recordo altres significats, però preguntaré a qui té més memòria.

i l'endevinalla, per mi és més complicada que cap dimarts sangonós...

però diria que no és res material...

bona nit, pere.

jaka ha dit...

doncs jo si que he utilitzat botana... potser en ve dels caleros de la familia?

pere ha dit...

Em faràs envermellir, carina :-)
Molt bé, molt bé, després del foc arriba la cendra.

gatot, tu ets massa oriental per a botanes i botafocs. Els altres botars i bots sí que els compartim.
No et pensis, la endevinalla a mi tampoc no em semblava fàcil, però ja veus la Carina...

Segur, jaka, que la teva connexió calera t'ha aportat les botanes :-)