En aquesta primera setmana tot són plors dels primerencs. Quan un s'atura, comença l'altre, i encara un altre, i tot un petit cor de plors per convenciment o simpatia. Els plors envaïxen de bon mati aquest petit espai interior del patí. Uns sanglots desesperats, inconsolables, definitius, que a penes deixen temps per agafar aire per respirar. Suposo que tots els veïns tenim el cor trencat; també les noies de la guarderia -no hi ha cap home- que contemplen impotents unes llàgrimes inacabables, acompanyades per les mateixes paraules repetides fins a l'infinit d'aquestes criatures que amb prou feines han après a caminar i a dir quatre coses que fan tanta gràcia als de casa, però que ara només en tenen una de ben present:
-Maaamaaa, maaamaaa, maaamaaa, maaammmaaa...!
No hi ha més mots, no hi ha més demandes, no hi ha altre desig.
El patiment continua impertorbable, inefable, durant el matí. Cap a les onze s'escolta una veu singular que sobresurt sobre les altres, només una vegada:
-Eeel paaapaaa!
Ai, tampoc aquest cop arriba la redempció.
Els veïns que encara som a casa patim i voldríem mostrar la nostra empatia, portar-los el nostre consol, però ni tan sols ens atrevim a fer una ullada per la finestra. No podem fer més que esperar que passi el temps, que arribi l'hora de la migdiada, que les mans i les cançons els acaronin finalment el cor i la pell i que els petons els facin més suportable i potser desitjable aquesta nova vida. Ho aconseguiran ràpidament si parlem de temps objectiu; cada any en sóc testimoni.
ESPANYA TÉ UN PROBLEMA EDUCATIU
Fa 2 hores
