entronització

Recordeu de petits?:

- El meu reietó!
- Vine cap aquí, reiet, no et possis dins de la caseta del gos.
- Per què ets tan guapa, princesa meva!
- Aquest nen viu com un rajà!

I vinga petons i moixaines: dels pares, dels avis, dels oncles, dels veïns, de la dependenta de la botiga de queviures de la cantonada del costat, del perruquer, que et dóna un present dolç, amb pal per aguantar-lo...

Arriba un moment –ja no recordo prou bé el meu- que tant tractament monàrquic t’enfarfega i comences a sospitar que la realitat que t’envolta és i no és. Finalment, potser per casualitat, potser perquè les sospites t’han portat a la investigació, acabes descobrint la veritat, crua, real, reial:



És el principi del final de l’època de la innocència, del mirall que et mostrava únic. Els pares ja no són el que eren. Comencen a esperar-se grans coses de tu. Terrible responsabilitat quan encara ets un infant; i sense possibilitat d’abdicar; o sí? Bé, però tot això ja és una altra història.

mama (i papa)

En aquesta primera setmana tot són plors dels primerencs. Quan un s'atura, comença l'altre, i encara un altre, i tot un petit cor de plors per convenciment o simpatia. Els plors envaïxen de bon mati aquest petit espai interior del patí. Uns sanglots desesperats, inconsolables, definitius, que a penes deixen temps per agafar aire per respirar. Suposo que tots els veïns tenim el cor trencat; també les noies de la guarderia -no hi ha cap home- que contemplen impotents unes llàgrimes inacabables, acompanyades per les mateixes paraules repetides fins a l'infinit d'aquestes criatures que amb prou feines han après a caminar i a dir quatre coses que fan tanta gràcia als de casa, però que ara només en tenen una de ben present:

-Maaamaaa, maaamaaa, maaamaaa, maaammmaaa...!

No hi ha més mots, no hi ha més demandes, no hi ha altre desig.

El patiment continua impertorbable, inefable, durant el matí. Cap a les onze s'escolta una veu singular que sobresurt sobre les altres, només una vegada:

-Eeel paaapaaa!

Ai, tampoc aquest cop arriba la redempció.

Els veïns que encara som a casa patim i voldríem mostrar la nostra empatia, portar-los el nostre consol, però ni tan sols ens atrevim a fer una ullada per la finestra. No podem fer més que esperar que passi el temps, que arribi l'hora de la migdiada, que les mans i les cançons els acaronin finalment el cor i la pell i que els petons els facin més suportable i potser desitjable aquesta nova vida. Ho aconseguiran ràpidament si parlem de temps objectiu; cada any en sóc testimoni.