En aquesta primera setmana tot són plors dels primerencs. Quan un s'atura, comença l'altre, i encara un altre, i tot un petit cor de plors per convenciment o simpatia. Els plors envaïxen de bon mati aquest petit espai interior del patí. Uns sanglots desesperats, inconsolables, definitius, que a penes deixen temps per agafar aire per respirar. Suposo que tots els veïns tenim el cor trencat; també les noies de la guarderia -no hi ha cap home- que contemplen impotents unes llàgrimes inacabables, acompanyades per les mateixes paraules repetides fins a l'infinit d'aquestes criatures que amb prou feines han après a caminar i a dir quatre coses que fan tanta gràcia als de casa, però que ara només en tenen una de ben present:
-Maaamaaa, maaamaaa, maaamaaa, maaammmaaa...!
No hi ha més mots, no hi ha més demandes, no hi ha altre desig.
El patiment continua impertorbable, inefable, durant el matí. Cap a les onze s'escolta una veu singular que sobresurt sobre les altres, només una vegada:
-Eeel paaapaaa!
Ai, tampoc aquest cop arriba la redempció.
Els veïns que encara som a casa patim i voldríem mostrar la nostra empatia, portar-los el nostre consol, però ni tan sols ens atrevim a fer una ullada per la finestra. No podem fer més que esperar que passi el temps, que arribi l'hora de la migdiada, que les mans i les cançons els acaronin finalment el cor i la pell i que els petons els facin més suportable i potser desitjable aquesta nova vida. Ho aconseguiran ràpidament si parlem de temps objectiu; cada any en sóc testimoni.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
No m'ho recordis! La petita Cèlia està gaudint d'una setmana més de marge, però el proper dilluns... En fi, llei de vida, el que no ens mata en fa més forts, tot plegat són quatre dies, etc, etc, etc.
la maoria en comptes de mama o papa, solen cridar avi o iaia, que són els qui els havien cuitat fins ara, almenys a la guarderia que hi ha davant de casa.
ups, els grans perque ens contenim, que si perdessim la vergonya...
Algun dia reflexionarem sobre el tema i cercarem la manera de no haver de portar els infants tan xics a competir, ja, com a casa, enlloc i la resta són trons, una altra cosa és el preu de la hipoteca que no té res a veure amb la pedagogia pre-escolar.
Compensa-la amb més petonets aquets dies, la Cèlia -algun de part meva-, que no cal que s'enforteixi massa ràpid :-)
No m'estranya que les àvies i avis siguin un recurs dels nens; encara que ja ho veus, Francesc, a la meva guarderia guanya per majoria absoluta la mama.
Ja et dic jo que sí, xurri, però no ho confesaré mai en públic, només aquí que no ens llegeixen més que els amics.
Que the de dir, Júlia: absolutament d'acord. Tot i que dubto que jo vegi el dia que comenci aquesta reflexió, i encara menys que origini algun canvi.
buf... em sembla que ja sabeu què en penso... alguna vegada ho he dit al meu bloc.
pobrets... i pobra la nostra societat plena de prejudicis...
Dons no crec que millori, arare.
Publica un comentari a l'entrada