seqüeles

Deien que Rita Barberà faria posar el màxim de decibels a l’himne nacional i em va semblar que seria més interessant veure-ho i escoltar-ho per la primera perquè volia saber què dirien dels xiulets que qualsevol, al menys aquí, sabia que se sentirien. La resta ja la sabeu, de moment, i no crec que vagi més enllà, fins a la destitució del cap d’esports de la cadena.

Avui, a migdia, he mirat “la cuatro”. Sempre que dino aviat a casa, és a dir, els dijous, m’agrada escoltar els tertulians de “Las mañanas de la cuatro”, el programa que presenta i dirigeix la Campoy. Per als qui no el coneixeu, es tracta d’un espai amb una primera part d’una grogor considerable que continua amb una tertúlia política no excessivament acolorida si no fos pel sol que entra per la finestra en aquesta hora. El primer tema d’avui ha estat la xiulada d’ahir. Gairebé tots els participants han manifestat el seu escàndol, per bé que la periodista de la casa que va assistir al partit s’entestava a parlar del comportament fraternal de les dues aficions. Els participants deixaven anar paraules com aquestes: “... pues que no jueguen la copa del Rey...bochornoso... los presidentes del País Vasco y de Cataluña deberían disculparse (i els del Barça i l’Atletich), la dignidad del Rey...” Tothom estava d’acord, tots consideraven gravíssim el fet; només una veu lleugerament discordant, la de Fernando Onega, que no s’ha atrevit a anar més enllà de dir que comprenia Catalunya, el País Basc i, ha afegit, els gallecs. Jo, que sóc moderat, cada vegada veig més clar que les possibilitats de diàleg i d’entesa són escasses, potser nul·les: es parteix de conceptes i visions de la realitat tan diferents. On anirà a parat tot plegat i quan, no ho sé. I que consti que a mi em molesten els sorolls, sobretot els innecessaris.

I ahir a la nit, la història de sempre, encara minoritària però ben present: els aldarulls de Canaletes que ni l’Ajuntament ni TV3 aconseguiran aturar a través d’aquest intent de domesticació que han començat a realitzar. Que lamentable aquest primitivisme, aquest, anava a dir pensament, però el nom seria poc precís, exagerat; que trista aquesta sensació que el procés de civilització no només sembla aturat sinó que involuciona a passes de gegant, quina sensació que la regressió social i mental va creixent. I que enganyós que pensem que és anecdòtic.

Feu una ullada al vídeo –un entre d’altres- i, si voleu, llegiu els comentaris a YouTube:




P.S. Espero que el vidre trencat a l’Ateneu –l’Ateneu!- no tingui cap relació amb la conversa que fa uns dies manteníem aquí. No crec que els causants de la barbàrie llegeixin el senyor Jauss.