15.5.09

seqüeles

Deien que Rita Barberà faria posar el màxim de decibels a l’himne nacional i em va semblar que seria més interessant veure-ho i escoltar-ho per la primera perquè volia saber què dirien dels xiulets que qualsevol, al menys aquí, sabia que se sentirien. La resta ja la sabeu, de moment, i no crec que vagi més enllà, fins a la destitució del cap d’esports de la cadena.

Avui, a migdia, he mirat “la cuatro”. Sempre que dino aviat a casa, és a dir, els dijous, m’agrada escoltar els tertulians de “Las mañanas de la cuatro”, el programa que presenta i dirigeix la Campoy. Per als qui no el coneixeu, es tracta d’un espai amb una primera part d’una grogor considerable que continua amb una tertúlia política no excessivament acolorida si no fos pel sol que entra per la finestra en aquesta hora. El primer tema d’avui ha estat la xiulada d’ahir. Gairebé tots els participants han manifestat el seu escàndol, per bé que la periodista de la casa que va assistir al partit s’entestava a parlar del comportament fraternal de les dues aficions. Els participants deixaven anar paraules com aquestes: “... pues que no jueguen la copa del Rey...bochornoso... los presidentes del País Vasco y de Cataluña deberían disculparse (i els del Barça i l’Atletich), la dignidad del Rey...” Tothom estava d’acord, tots consideraven gravíssim el fet; només una veu lleugerament discordant, la de Fernando Onega, que no s’ha atrevit a anar més enllà de dir que comprenia Catalunya, el País Basc i, ha afegit, els gallecs. Jo, que sóc moderat, cada vegada veig més clar que les possibilitats de diàleg i d’entesa són escasses, potser nul·les: es parteix de conceptes i visions de la realitat tan diferents. On anirà a parat tot plegat i quan, no ho sé. I que consti que a mi em molesten els sorolls, sobretot els innecessaris.

I ahir a la nit, la història de sempre, encara minoritària però ben present: els aldarulls de Canaletes que ni l’Ajuntament ni TV3 aconseguiran aturar a través d’aquest intent de domesticació que han començat a realitzar. Que lamentable aquest primitivisme, aquest, anava a dir pensament, però el nom seria poc precís, exagerat; que trista aquesta sensació que el procés de civilització no només sembla aturat sinó que involuciona a passes de gegant, quina sensació que la regressió social i mental va creixent. I que enganyós que pensem que és anecdòtic.

Feu una ullada al vídeo –un entre d’altres- i, si voleu, llegiu els comentaris a YouTube:




P.S. Espero que el vidre trencat a l’Ateneu –l’Ateneu!- no tingui cap relació amb la conversa que fa uns dies manteníem aquí. No crec que els causants de la barbàrie llegeixin el senyor Jauss.

7 comentaris:

quim roig ha dit...

Coi!, ara entenc el que vol dir tenir idees de bomber...

lola ha dit...

Pere, firmo el teu post de dalt a baix, si em permets. Comença un temps (em sembla) on res serà anecdòtic.

Júlia ha dit...

És que res és anecdòtic, una altra cosa es que es faci passar per anècdota. Que no sé si és millor o pitjor, la veritat.

Clidice ha dit...

la desafecció amb els nostres veïns peninsulars és mútua, tant ens costa d'acceptar-ho? tots els comentaris d'ells sempre van en el mateix camí: la diferenciació entre un "nosotros" i un "ellos", per tant ells ho tenen meridianament més clar que nosaltres, no?

Júlia ha dit...

Crec que hem de diferenciar entre el que veiem a la tele, els que manen, i els espanyols en general, dels quals, com de catalans, hi ha absolutament de tot. Cada vegada crec menys en generalitzacions i més en individualitats, una altra cosa és que llençant benzina al foc per tot arreu no acabem tots i totes socarrimats.

F.Puigcarbó ha dit...

Explicava avui a Rac1 un tertulià que treballa a Madrid (es diu Bosch) que el cap d'esports cessat era a València assegut al seu costat veient el partit, es veu hi havia anat per fer una entrevista al Rei o quelcom així...

pere ha dit...

Entendre a mitges, quim, al menys jo, que crec que ens trobem davant de dimensions si no desconegudes amb molts elements alienígenes.

I tant, lola, i segur que tu en podries dir més que jo i millor, a mi em sobrepassa.

és clar que generalitzar és perillós, prou que ho sé Júlia, però a mi em sembla observar al meu entorn unes dinàmiques cada cop més radicals i menys irreconciliables: anècdotes que comencen a semblar categories.

Com diu la Júlia, Clidice, no es pot ser rigoros en les generalitzacions, però també penso que allò dels "nosotros i ellos" cada vegada és més "nosaltres i ells". I no creguis que no em sap greu, a mi.

I és que sempre cauen els menys culpables -que potser no són tan innocents- Francesc. Tot plegat, quin enrenou més inútil!