continuitat

No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.

P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.

final del camí (per al Barça, no)

Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas

el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

el negre

No sé si aquesta nit miraré -o veuré la repetició de demà- el partit del Barça en terres americanes. Vaig seguir l'anterior i en determinats moments em va pujar innecessàriament la mosca al nas i un emprenyament controlat al cervell. El partit, com sol ser normal en aquesta època, va ser avorridot i, a més a partir d'una fase del joc ja es veia que el Barça acabaria perdent, però això més aviat produeix somnolència i jo vaig estar ben despert. Els que em mantenien atent eren els comentaristes que potser s'avorrien, van descobrir l'arbitre i el van convertir en motiu recurrent, en falca publicitària, entremig de les seues locucions maldestres. L'arbitre es deia Baldomero Toledo, és nascut a Mèxic (tota la informació concreta sobre ell corre a càrrec meu), té 45 anys i pertany al col·legi californià. Als locutors els va fer gràcia el nom i de tant en tant, sense que vingués a to, quan no sabin quina altra cosa dir, l'anaven repetint; se suposa que especialment un dels comentaristes tenia una certa gràcia a pronunciar nom i cognom de manera histriònica i els altres li demanaven: va, va...; aleshores, ell repetia per enèsima vegada: Baldomeeero ToLEEdo!, i hi hi hi, ha ha ha... Quina complicitat buscaven en els espectadors? I continuava la festa d'una retransmissió de partit d'entrenament.
I si l'arbitre s'hagués dit Bartholomew Brown o Bonaventura Farigola? També hi haguessin hagut tants hi hi hi ha ha ha hu hu hu? La brometa -la burla sense sentit contra el dèbil és terrible- em va semblar menyspreable. Em resulta incomprensible  la multa al Barça pels xiulets del final de la Copa o l'altra per les estelades dels aficionats, però encara em resultarà més inconcebible que els mateixos comentaristes retransmetin avui el partit del Barça amb el Chelsea. Un mitjà digne, no pot tolerar la indignitat, ni que sigui amb professionals dels esports (?) i en nit de costellada.

competències

Encara m'arriben els sons sords dels focs quan ja fa un moment que s'han apagat. En el silenci llarg de la nit, llegeixo les paraules de l'A., i penso que té molta raó, potser no tota, que l'escriptura, la paraula, té molt d'aprenentatge -d'artifici per tant- i qui sap si també és un do. Repasso les meus mancances a la llum del que diu ella i del que penso, però avui tant se val. Res del que pugui dir arribaria enlloc. Després d'escoltar els parlaments dels herois del Barça, les meues idees, que potser alguna vegada han tingut cert interès, semblarien misèrrimes, les estructures emprades per explicar-les trontollarien, els mots, pobríssims, reiteratius i mancats de precisió, a penes es podrien seguir. Hi ha dies que un ha de reconèixer la derrota i procurar no tirar gaire sal a les ferides.

la veritat i les samarretes

Quan algú concreta sense possibilitat d'error el referent d'un mot abstracte, no ens queda més que arrufar el nas. Els mots abstractes no tenen referent, sinó aproximacions exemplificades. La veritat, la veritat... Què és la veritat? Les mateixes definicions estàndards, oficials, de la veritat, ja és veu que tenen gat amagat:

[LC] [FS] Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció.
1 2 f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat.
1 3 f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat.
1 4 f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques.

Una de les perversions a l'hora d'acceptar la veritat és pensar que allò que és comunament acceptat és veritat o que la veritat es relaciona únicament amb la raó -un altre element poc tangible-, o, encara pitjor, que hi ha qui té totes les veritats. Per exemple, avui, en un moment distès després d'agudes anàlisis sobre les eleccions municipals, han aparegut les noves samarretes del Barça, amb ratlles horitzontals. El senyor Cardús ha recordat que aquestes ratlles engreixen i ha llançat la pilota al senyor Franco, antic director de “El Periódico” i de còrpora considerable, que, amb un somriure de circumstàncies, ha afirmat que ell es partidari de l'horitzontalitat en tot excepte en les samarretes. És que no recordava el senyor Franco que el seu diari va publicar un article en què el britànic doctor Peter Thomson concloïa que en realitat són les ratlles verticals les que engreixen? És que el senyor Cardús no llegia el diari del senyor Franco? Eren veritat les conclusions de l'estudi del doctor Thomson? Suposo que la majoria de la població ho dubta encara. I les ratlles en diagonal? Un gran camp per explorar.

BARÇA... Barça... Barça!

Los dos eran buenos escritores, como debían serlo los periodistas deportivos. El arte de escribir esa clase de noticias siempre me había asombrado. Nueve de cada diez veces el lector ya conoce el resultado de tu artículo antes de leerlo; sabe quién ganó, probablemente incluso vio el partido. Pero lo lee de todas formas y has de encontrar una forma de escribir con una perspectiva y un punto de vista que le de frescura.

Michael Connelly: La oscuridad de los sueños.

 

S'acaba el partit i rebo algunes mostres de l'enginy popular a través de whatssapps. Amb una sola copa l'índex d'alcoholèmia és baix i caldrà esperar altres copes, sobretot la de la Champions, que sempre va més carregada, per augmentar de manera proporcional l'eufòria. Pujo pel passeig de Sant Joan i m'endinso pels carrers de Gràcia, on no sembla que el diumenge presenti gaires novetats, ni a les places; a penes algun clàxon llunyà i el motor de l'helicòpter que fa voltes concèntriques -duraran fins ben passada la mitjanit- vigilant qui sap què. A la plaça del Sol -els Verdi queden més amunt- algú ha muntat una pantalla petita i uns quants miren Temps moderns. Fa de bon estar a la fresca mentre els periodistes -avui també invitats de gala, saberuts i subtils- van desgranant jugades, crítiques, elogis, repassen el passat, preveuen el futur -en l'entremig els horripilants vídeos musicals de jugades accelerades i colors excitats-, en múltiples variacions que sobretot tenen de nou la tecnologia, el to i els noms dels futbolistes. Charlot i les tertúlies esportives: el temps aturat i les complicitats dels diumenges.

proposta per viatjar de franc per Europa amb el Barça

Se sap que quan un escriu i, a més, publica els seus textos, una de les finalitats és interactuar amb els lectors. Tant se val que sigui poesia, un text ideològic o un manual d'instruccions (un altre dia podem parlar d'aquest darrer cas), la idea de connectivitat sempre és present, amb la intensitat i els matisos que es vulgui.

A La paradoxa, Sebastià Serrano va més enllà de les complicitats que qualsevol lector pot trobar en un text literari i, enmig de la normalitat de la trama i de la història, va plantejant problemes que el lector pot entretenir-se a resoldre, o no. Al final de l'obra, concreta les solucions. Per exemple (poso punts suspensius per no desvetllar res als qui llegiran el llibre i no copio tot el text):

Problema de la pàgina 71. Ja saps que totes les delícies del món t'esperen al llit de la Neus: per arribar-hi cal trucar a la porta ... La Neus no pot ser darrera la porta ... perquè...

El text final d'aquest solucionari és ben curiós i perillosament atrevit. Diu així:
Frase amagada a la pàgina 176. Partim de la base que aquest encara és l'espai de la novel·la. Per això l'autor i l'editor us proposen que si endevineu la frase exacta que, sense voler, algun follet ha amagat, tindreu l'oportunitat de fer un viatge seguint el Barça per Europa. Cal que envieu la resposta a l'editorial o a l'autor.

Si el lector ha anat llegit sense parar gaire atenció, pot tornar a la pàgina 176, llegir això, i tornar a repassar pàgines:
Molt tranquil·lament li ha dit que ella mateixa a la seva explicació ja havia esmentat les paraules de l'acord simulatori, acord verbal que permetia de distingir simulació de la mera reserva mental. Repetí un a un tots els mots afegits al ritual: ////////////////////////////////////////. La Neus en va prendre nota i li va dir que en realitat era la fórmula que ella ja imaginava.

Deia que era una proposta perillosa perquè imaginem que algun lector troba la frase, l'escriu i l'envia a l'editorial o a l'autor. Segur que l'editorial i l'autor, que són seriosos, han de complir la promesa de seguiment europeu del Barça. Esclar que parlen d'oportunitat, i això indica, com a mínim, entrar en un sorteig, no que totes les solucions tinguin premi. Però, en quina data s'acaba l'admissió de solucions? No se'n diu res, d'això. Imaginem que algú refà la frase aquests dies i l'envia, tindrà l'oportunitat de viatjar per Europa seguint el Barça la propera temporada (tal com està l'equip, no auguro gaires alegries)? En fi, ja m'enteneu.

No recordo que l'any de la publicació ni els següents sortís a cap diari que l'editorial Planeta -ni Sebastià Serrano- pagués cap viatge a ningú, potser sí. No sé si algú va endevinar la frase i va enviar el resultat, però em sembla que si es fa una lectura atenta de la proposta es pot arribar entendre que realment ni la Planeta (la darrera edició del llibre és de Proa) ni Sebastià Serrano van fer la proposta en ferm, dins de la realitat de la vida tal com la coneixem. Al menys a mi em sembla clara la meua conclusió.

passat vs present

Han anunciat finalment la mort anunciada d'Adolfo Suárez i alguns mitjans (també els particulars que tenen mitjans i volen) augmenten els panegírics o els blasmes a la seua figura que van començar fa uns dies. D'altres callen, per indiferència o perquè no tenen edat d'opinar si no són historiadors.

A mi, el final de la dictadura i la presidència d'Adolfo Suárez em va agafar en la meua vintena dècada, anant cap a la trentena, en un moment personal de trencament partidista i de veure-les venir. M'interessaven més, a part de moltes altres coses i de no res, els nous aires de llibertat i la innocència que es respirava al meu entorn que el seguiment a consciència de la nova política, que només em feia actuar en casos molt concrets. Ara, des de la distància, i sense entrar en les anècdotes, penso que Suárez va ser un governant que malgrat les seues ànsies de poder, que li pressuposo, malgrat la seua formació ideològica, malgrat prejudicis ancestrals, alguns relacionats amb Catalunya, va tenir una visió pràctica, necessària en aquell moment, i va pensar més en la gent que no pas alguns que en tenien -i en tenen- la boca plena, de servei als ciutadans, va treballar amb més honradesa i dignitat que la majoria dels polítics d'abans i d'ara i, per últim, afegeixo un adjectiu que segurament no apareixerà en els discursos d'aquests dies: va ser un home en alguns moments temerari. Aquest defecte, o aquesta qualitat, va marcar la seua vida i la seua mort política. Quina hauria estat la seua evolució si s'hagués mantingut més anys en l'activitat política de primera fila? Qualsevol hipòtesi és inútil i la història, cosa del passat, per molt que es digui que afecta el present.


P S: He fet una passejada vespertina pels carrers de Gràcia -menys gent al carrer que en altres diumenges a la mateixa hora- mentre alguns canals de televisió mostraven especials dedicats a l'expresident. De tant en tant passava per davant d'algun bar ple a vessar, amb més homes que dones pendents de les pantalles. Finalment, la cosa ha acabat bé. Dilluns -avui ja?- , en termes generals, serà més suportable que els seus equivalents d'altres setmanes, al menys a Catalunya.

un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

cronologia intermitent del Barça

Quan jo era tan petit que els records eren en blanc i negre i ara no estic segur que siguin records, el pare i el fuster i el transportista... es reunien a la tarda al menjador de casa i escoltaven el futbol en castellà de la ràdio. L'aire feia olor d'arengada i de gespa i de temps que passava sense més conversa que la dels gols que no entraven o dels que es feien, i poca cosa més, perquè calia tenir l'oïda atenta i la imaginació presta. Una altra cosa era la mitja part o els prolegòmens o el xiulet final. I el diumenge següent una altra casa, i una altra.

Poc abans d'arribar a Figueres, vaig entrar al lavabo que hi havia entre els vagons, em vaig vestir de militar i vaig tornar al compartiment. El sentiment de melangia em guanyava, però només eren quatre mesos. En passar per davant del bar, mentre anava a buscar un taxi, vaig veure a la tele del fons el camp de Barça. Continuava a casa.

Un dia que a l'aula érem quatre gats, en aquell institut que en les nits humides feia olor de mar i de tarongina, un alumne adust i solitari va il·luminar la cara quan em va dir que el Barça era el seu pare i la seua mare i em va explicar, ell, que amb prou feines parlava, quatre detalls de la seua història de vingut de fora, prou eloqüent per tal que el pogués comprendre.

Avui, discutien Jordi Barbeta, Lluís Canut, no recordo el tercer, sobre la dimissió encara no concretada de Sandro Rosell i tot l'assumpte. A la nit, amb el president ja dimitit, debat de gala presidit per Cuní. Acrituds, ironia, hipòtesis, malfiances. Pluja d'una setmana i xàfecs intermitents quan toqui.

Deu haver una institució més poderosa, més potent, que el Barça, en aquest país? De poder i economia en sé ben poca cosa, jo. De futbol, no gaire més.

consum cultural

Tenia previst d'escriure un petit comentari sobre les resultats del darrer Eurobàrometre sobre consum i participació cultural i, si convenia, lligar-ho amb l'anunci de tancament de la Televisió Valenciana, però a darrera hora se m'han torçat els plans, degut, segurament, a frivolitats culturals.

He anat a veure Paulette al Verdi (penúltima aparició en pantalla de l'actriu Bernadette Lafont). A vegades em pregunto com puc riure a llàgrima viva amb gags ben previsibles i restar keatonià amb el més elaborats: m'admira i em reconforta.

En sortir, un passeig fins a la Cerveseria d'Or a cruspir-me un plat combinat picant i hipercalòric acompanyat d'una Nolla. Encara he pogut veure uns quants minuts la segona part del Barça-Milan, inclòs el segon gol de Messi. Dues parelles angleses, ja granadetes,  han aplaudit més que ningú.

He pensat que en poques hores he consumit més cultura (cinematogràfica, televisiva, esportiva i gastronòmica, deixo de banda el llibre que he acabat avui, perquè era al matí) que alguns espanyols -no sé si catalans- en tot l'any, cosa que dubto si ha de ser motiu d'alegria o de disgust. Per suposat, no recomano ni la pel·lícula ni el plat combinat ni els partits del Barça -eternament en crisi-, i menys el llibre, perquè l'he acabat aquest matí. Que cadascú triï el seu consum cultural segons més li convingui.

Per si hi ha dificultats amb el francès:

els herois i les grandeses (i misèries)

Un dels arguments més habituals que fan servir alguns partits i particulars per oposar-se al dret a decidir o a la independència de Catalunya és que produirien una divisió -ells en diuen fractura- entre els habitants del territori, com si ja no existís aquesta divisió, com si els catalans tots fóssim u, com si no fos bona la diversitat del país, com si la confrontació -civilitzada- no fos la sal de la vida. Precisament una de les gràcies del nostre país és la seua varietat.

Aquest tipus d'argumentació es repeteix ara a Barcelona arran de l'aparició de la samarreta del Barça sobre el cos de l'estàtua de Colom. Deixaré de banda la meua opinió personal que no té cap importància: Colom amb la samarreta del Barça, que li va fins als genolls, s'adiu perfectament amb la cutreria de la resta de la Rambla, és un bon colofó provisional en la disneylàndia de bona part de la ciutat. L'argument a què em referia l'encapçala el senyor Collet, de l'Espanyol, que ha declarat que l'ajuntament afavoreix sistemàticament el Barça i, a més, acusa de prevaricació, és a dir, de saltar-se les ordenances municipals, qui hagi permès la publicitat culé. El senyor Collet potser té raó, però em temo que no diria res si la samarreta de Colom fos blanca i blava. Tant li fa.

Jo, que estic per la discrepància, però també per la concòrdia, m'atreveixo des d'aquí a fer una modesta proposició. Molt prop de l'estàtua de Colom hi ha la de Salvat-Papasseit. No és tan gran ni tan visible com la de Colom (encara que tot és qüestió de perspectiva), però segurament és proporcional als seguidors que tenen un i altre equip. Estic segur que qualsevol patrocinador estaria disposat a fer la despesa que suposaria vestir-la amb els colors de l'Espanyol. És veritat que es podrien preveure protestes que considerarien que l'acció és un sacrilegi, sobretot per part dels lletraferits. El senyor Collet, però, sempre podria dir que ells són tan catalans com qualsevol i, sobretot, que dissimular el cos estrafet i horripilant de l'escultura és un acte d'amor a la figura del poeta. Potser colaria.




Addenda

Proposta relativament intrusiva per a l'Europa:

nirvana

En aquest moment em trobo en un nirvana indescriptible, que ja no ho deu ser tant perquè si ho fos jo no escriuria això. Sigui com sigui, no sé si aquesta situació, que preveig de durada limitadíssima, és deguda a la victòria del Barça o a haver menjat dos caramels seguits de la capseta metàl·lica circular dels supermercats Dia: 200 grams en total amb sabors d'Orange, Lemon, Apple, Cherry i Strawberry, que la majoria de vegades sóc incapaç de reconèixer, potser perquè no parlo anglès.

Continuo

efectivitat

Em molesta la credulitat de la gent que accepta sense comprovacions personals tot allò que diuen els mitjans. Per exemple, la majoria dels qui segueixen el futbol i els qui pràcticament no saben res d'aquest joc veuen en Messi, jugador del Barça, un futbolista trencador que bat rècords i que, ara per ara, no té competidors quant a efectivitat. No ho discutiré, Leo Messi és molt bo i ha caigut en gràcia i, malgrat algun intent poc consistent de desestabilització, el seu nom és el primer, gairebé l'únic. Protesto! Què em diríeu si afirmes que Sergio Busquets és el jugador del Barça amb més efectivitat golejadora durant aquesta temporada? Cent per cent de resultats de cara a porteria! És clar, Busquets és de Badia i, etc.


En fi, deixem-ho córrer, que ja sé que la meua constatació, absolutament científica, interessa ben poc i ningú no se'n farà ressò.

dels espectacles de l'espectador

Surto a caminar una estona sense rumb fix. Les tardes de diumenge continuen sent d'una malenconia indescriptible, de recolliment, de despullament, de preparació, d'espera... Arribo al passeig de Gràcia, i em sorprèn el desplegament de vehicles dels mitjans de comunicació. No tenia al cap que l'hotel Majestic, vestit de Nadal, és la seu electoral de CiU. Són poc més de les vuit i al xamfrà hi ha poca gent i menys senyeres. A banda i banda del balcó central, les banderes de Catalunya i d'Europa -la nostra Europa- i dues representacions lumíniques de la coalició que pugen, baixen i es creuen en la façana de l'hotel. Passo a l'altra banda i faig unes fotos. Se m'acosta una senyora ben abrigada que deu tenir la meua edat que em pregunta el motiu de la presència dels mossos i de la gent. Aclarit l'assumpte, em demana que li faci una foto, però “que surti el banc, sisplau”. Cedeixo amb molt de gust a retratar el trencadís -imatge vertical i imatge horitzontal- , ella de cara al Majestic que no sortirà. Més tard, a la plaça de Catalunya, quan ja vaig amb la Joana, torno a veure la senyora, sola, impertorbable, que s'acosta a la pista de gel, on estic segur que no llogarà els patins, però potser mirarà els patinadors.


A casa he acabat de saber els detalls electorals. Escolto opinions de professionals i amateurs. No tinc interès a fer cap anàlisi política dels resultats amb sorpreses relatives, el que m'interessa és l'evolució de les accions del nou govern en què suposo que ERC jugarà un paper important. És veritat que em sorprèn la davallada, no prevista a les enquestes, de Convergència (i Unió), que en part atribueixo a la desconfiança de la gent a l'hora de donar un poder absolut a Mas. La resta em sembla dintre de la normalitat i penso que segurament és un dels reflexos més fidels de la diversitat del país que s'han donat mai en els nostre territori, abstencionistes inclosos. Tinc curiositat a saber el paper que jugaran les CUP, no tant en el joc d'aliances com en el de la seua verbalització de propostes i contrapropostes al Parlament, és a dir, en la seua dialèctica pública institucional. Per altra banda, confesso que em sap greu la pèrdua de la veu de López Tena, sobretot tenint en compte que hi haurà unes quantes desenes de representants dels ciutadans que mai no sabrem quina veu tenen.

Mentre miro i escolto els uns i els altres per la tele, no estic disposat a perdre'm els gols i les millors jugades del Barça. I es produeix la sorpresa del dia: Iniesta respon en català totes les preguntes de l'entrevistador. Serem imparables quan Messi faci el mateix. Quan un dels dos, a qui li toqui, doni les gràcies en català en recollir la pilota d'or, serà l'apoteosi. Qui deuen haver votat Iniesta i Messi? Mai no ho sabrem.

Avui, o dimarts, començarà el fred. No em fa cap gràcia.

l'amo

No fa gaire feia broma amb l'aixecar-se ben d'hora d'en Pep. Compte, que ningú s'equivoqui, que més enllà de les discrepàncies horàries i de l'hiperbòlic i monòton periodisme esportiu que no segueixo més que quan m'agafa desprevingut, Guardiola i la seua obra -uf, el futbol!, que diran alguns amb molta raó- m'han acompanyat, m'han distret, m'han exaltat, m'han fet patir, m'han tret el son i m'han tornat els somnis, m'han fet recuperar la innocència i m'han confirmat en el meu escepticisme, m'han fet amable i esquerp, racional i intuïtiu...

No sé si m'explico. Per posar exemples tot i que sembli un sacrilegi, com m'ha passat i em passa amb en Pla, Rodoreda, Calders, Moncada... Ausiàs,Carner, Ferrater, Marçal... Lubitsch, Wilder, Fellini, Peckinpah... Bach... No continuo perquè m'adono que tots em surten morts i Guadiola és ben viu. I no diré res sobre el possible descendent d'Arnau de Vilanova. Temps al temps.

També és veritat que no m'agradar repassar, rellegir, remirar, reescoltar el futbol.

l'imparable transcurs del temps circular

Hi havia un temps que en algunes cases es podia observar, a l'entrada o en algun altre lloc ben a la vista, alguna peça de ceràmica amb una declaració de principis: Aquí (a ací, segons el cas) hi viu un del Barça (el locatiu doble donava més èmfasi a l'ideari, contundent en la seua senzillesa); la imatge de l'escut del club, o el dibuix de l'“avi” lluint els colors institucionals, arrodonia l'obra artística i evitava impossibles malentesos. Existien altres models de rajola amb idearis diversos que donaven pas als habitatges: el caçador, el republicà, l'antinuclear (les dues darreres van arribar més tard), etc.

D'aquestes mostres d'ideals, elementals, en queden poques a la vista; suposo que ara es porten eslògans més sofisticats, amb més contingut explícit, una mica més als interiors, potser penjats o la saleta, a l'estudi o, fins i tot, al dormitori. Dic això per pura deducció després de veure uns plafons en una botiga del carrer de Petritxol que bé deu comprar algú i col·locar en algun lloc. Probablement el soci o el simpatitzant del Barça actual que té tendència a fer publicitat de la seua condició a la pròpia casa, ha despenjat la innocent rajola del seu pare i l'ha substituïda per aquesta inscripció (30x40, a 14,90 la peça):

És ben possible que el primer que vegi la persona al matí siguin aquests versos de Guardiola i que el seu dia, si té una mica de consciència de país, tingui una plenitud que fins aquell moment no tenia. I si qui té penjades les paraules es troba momentàniament a l'atur, segur que cada dia es lleva una mica més d'hora fins que arribi el moment, que tot arriba en aquesta vida, que ell i el país siguin imparables. Encara que no ho hauria de dir, perquè pot semblar un sacrilegi, però a mi, el que diu Guardiola ho considero una mica discriminatori envers els qui tenim bioritmes nocturns. Potser en algun moment, en Pep, que és un savi, comprendrà que un país imparable és aquell que funciona nit i dia. Aleshores dirà alguna cosa així com: si alguns aneu a dormir, ben tard, però ben tard, ben tard... Quan ho digui, em sentiré justificat i seré plenament feliç, i Catalunya amb mi.

1, 2, 3...

O la lluna que s'afina
en morir carena enllà.

J. V. Foix


En primer lloc, demano disculpes per la retòrica del post anterior, que únicament pretenia recordar que identificar figures en un poema només indica que s'han memoritzat les figures o que es pot consultar el manual adequat -en el meu cas: Diccionari de figures retòriques, de Joan A. Oriol Dauder i Joan Oriol i Giralt. Ara esmenaré un error de transcripció d'una figura que espero que no hagi ocasionat cap problema. En resum, qualsevol poema poc esdevenir absolutament críptic o mort després d'haver descobert, amb gran aplicació, totes les seues retòriques, però cal admirar el retòric que les ha descobertes.

En segon lloc, a la meva edat, el meu cor ja no es troba en condicions d'assimilar les emocions fortes: quin patir! Fet i fet, i com a mal menor, tampoc no m'hagués desagradat una final entre el Madrid i el Mirandés, amb victòria de l'equip ebrenc.

En tercer lloc, tots aquests mals que no em són res si, com avui, en un cel tan infame com el de Barcelona, hi ha una lluna que lluita una vegada més per fer-se plena i juga a mostrar i amagar i sembla que es mengi ella mateixa. He de mirar més el cel.

Per acabar, l'estímul de l'homenatge a Foix que es prepara per al diumenge em torna ja avui el goig de les seus paraules.

telegràfic

Escolto una estona un debat  a la 8 moderat per l'interminable Cuní sobre els pirates, la propietat intel·lectual, etc. Res de nou.


A l'hora prevista tinc en Puyal a punt i, a més, intento localitzar el partit en directe a través de Rojadirecta amb resultats diversos, globalment poc satisfactoris. També tinc, sense veu, el canal esportiu de TV3, per si de cas. Podria anar al dormitori i intentar seguir el partit a través de la tele (superpanoràmica) dels veïns que es veu força bé des la finestra, però és molt cansat. No m'importaria pagar un preu raonable per veure el Madrid-Barça, però no tinc cap interès a fer-me soci de cap canal de pagament. Al final, em conformo amb les ones hertzianes de 102.8. Resultat plenament satisfactori. I especialment el gol de Puyol.


La wikipedia en anglès es troba a les fosques (ara potser ja no) en protesta, segons em sembla, per una mena de llei Sinde americana, la SOPA; la viquipèdia nostra -i les altres-, brilla. Actualment les protestes tenen una data de caducitat curta i la solidaritat és relativa. Qui es trobi lliure de culpa que tiri la dotzena pedra.

Oeoeoeoé!

dissabte de glòria a Wembley

M'hagués emprenyat haver de canviar el títol previst. Ja ho sé, sóc elemental. Potser per això conservo també la capsalera.