no tot és Benetton

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer...

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Carles Riba)


La síndrome d'Ulisses és pròpia dels emigrants i s'origina en la problemàtica que els produeix el fet de trobar-se en lluny del seu entorn habitual, en una territori més o menys estrany en què han de viure i prosperar. La síndrome es caracteritza principalment per un estrès crònic que pot derivar en patologies diverses. La primera formulació de la síndrome la realitzà Joseba Achotegui, professor de la Universitat de Barcelona, l'any 1980. M'assabento de força detalls de la síndrome a través del treball de recerca d'una alumna de l'any passat.

Aquest any continuo de tutor de primer de batxillerat. Han arribat al grup dues alumnes noves que ara deuen deuen portar uns dotze mesos a Catalunya. Una va venir del Nepal i l'altra de la Xina. Dic el seu país d'origen sense expressar cap preferència, simplement seguint l'ordre alfabètic dels seus cognoms que les ha col·locat una al costat de l'altra. He parlat una mica amb les dues i sembla que s'estan adaptant molt bé i han estat ben acollides. Tenen més o menys clar què volen i si tot va com desitgen potser ho aconseguiran. A la xinesa li agrada fer figures de paper que després regala als seus companys i companyes (no sé si un cor donat a l'atzar va ser interpretat correctament pel noi que el va rebre). Totes dues entenen bé el català, tot i que em diuen que potser explico massa de pressa. Quan parlen encara no tenen prou fluïdesa, però es fan entendre perfectament. Entre elles, esclar, parlen en català, i quan tenen alguna dificultat recorren a l'anglès...

De fet no vull parlar de les noies, sinó del treball de recerca. Al final del treball hi ha unes quantes entrevistes, totes amb dones de procedència diversa. Entre altres preguntes, se'ls demana què és el que els va costar més en el seu procés d'adaptació i què ha estat el millor i el pitjor que s'han trobat. La resposta d'una xinesa: El pitjor? Res. Nosaltres som optimistes. Curiosa també la resposta d'una de les dues que té el castellà com a llengua materna: El pitjor ha estat la dificultat de l'idioma, el català. L'altra, més jove, es queixa que quan va arribar al col·legi li parlaven en català: ...idioma que no era el meu. Podem dir que no em van ajudar en la integració. Ai, Catalunya!