19.10.11

no tot és Benetton

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l'esperit va conèixer...

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Carles Riba)


La síndrome d'Ulisses és pròpia dels emigrants i s'origina en la problemàtica que els produeix el fet de trobar-se en lluny del seu entorn habitual, en una territori més o menys estrany en què han de viure i prosperar. La síndrome es caracteritza principalment per un estrès crònic que pot derivar en patologies diverses. La primera formulació de la síndrome la realitzà Joseba Achotegui, professor de la Universitat de Barcelona, l'any 1980. M'assabento de força detalls de la síndrome a través del treball de recerca d'una alumna de l'any passat.

Aquest any continuo de tutor de primer de batxillerat. Han arribat al grup dues alumnes noves que ara deuen deuen portar uns dotze mesos a Catalunya. Una va venir del Nepal i l'altra de la Xina. Dic el seu país d'origen sense expressar cap preferència, simplement seguint l'ordre alfabètic dels seus cognoms que les ha col·locat una al costat de l'altra. He parlat una mica amb les dues i sembla que s'estan adaptant molt bé i han estat ben acollides. Tenen més o menys clar què volen i si tot va com desitgen potser ho aconseguiran. A la xinesa li agrada fer figures de paper que després regala als seus companys i companyes (no sé si un cor donat a l'atzar va ser interpretat correctament pel noi que el va rebre). Totes dues entenen bé el català, tot i que em diuen que potser explico massa de pressa. Quan parlen encara no tenen prou fluïdesa, però es fan entendre perfectament. Entre elles, esclar, parlen en català, i quan tenen alguna dificultat recorren a l'anglès...

De fet no vull parlar de les noies, sinó del treball de recerca. Al final del treball hi ha unes quantes entrevistes, totes amb dones de procedència diversa. Entre altres preguntes, se'ls demana què és el que els va costar més en el seu procés d'adaptació i què ha estat el millor i el pitjor que s'han trobat. La resposta d'una xinesa: El pitjor? Res. Nosaltres som optimistes. Curiosa també la resposta d'una de les dues que té el castellà com a llengua materna: El pitjor ha estat la dificultat de l'idioma, el català. L'altra, més jove, es queixa que quan va arribar al col·legi li parlaven en català: ...idioma que no era el meu. Podem dir que no em van ajudar en la integració. Ai, Catalunya!

9 comentaris:

Allau ha dit...

Apostato de ser català i em faig xinès. Que visqui l'optimisme! (I l'instint de supervivència).

Júlia ha dit...

És curiós com coses que abans es veien com normals avui són 'síndromes', tot es medicalitza, els gallecs ja sabien que existia la 'morriña'. La medicalització de conductes infantils diverses que abans eren tingudes com a normaletes resulta ja preocupant.

Em temo que quan un ha de treballar fort per guanyar-se la vida on sigui té poc temps per a síndromes.

Júlia ha dit...

Entre els hispanoamericans es dóna sovint aquesta manera de pensar, no entenen la qüestió. També ens fa falta una mica d'empatia per comprendre'ls.

Puc ser molt partidària del català però relegar el castellà a l'ensenyament a la mateixa categoria o menys que l'anglès em sembla preocupant.

kika ha dit...

a mi em semblen molt preocupants aquestes respostes que no tenen ni cap ni peus (no t'ajuden en la integració perquè no parlen el teu idioma? quin sentit té tot iaxò?) i que ara aquí són massa normals ja, i tothom les dona per bones!.

Pais secret ha dit...

Conec el cas d´una persona vinguda d´un país estranger que en diverses etapes de la seva vida ha anat i vingut del seu país a aquí. Crec que s´ha adaptat sempre molt bé ( no es un immigrant en precari) i s´ha agafat a la nostra llengua com a un ferro roent ( és el primer que va tenir clar), tanmateix sovint li agafa un sentiment de desarrelament, de no ser d´aquí ni d´allà ni d´enlloc, una tristesa bastant comprensible per mi.Un dia li vaig parlar d´aquesta síndrome i vam arribar a la conclusió que era el que li estava passant.
Aquest mateix sentiment l´he percebut en altres persones a les quals la vida ha portat lluny de casa, com els exiliats polítics durant la Guerra Civil, i en circumstàncies molt diferents de les del cas que explicava més amunt. Mil vegades més tristes, mil vegades més desesperades, però en tots hi ha aquella mena de túnel fosc que es diu tristesa o desassossec o no sé ben be quina deu ser la paraula si no la vius en la pròpia pell.

Potser m´he desviat del tema lingüístic...

pere ha dit...

Mai no podrem ser xinesos, Allau, ni dominant la llengua, però és un bon desig.

Jo també ho he pensat sovint, Júlia. El que passa que a vegades es presenten situacions extremes que van molt més enllà de nostàlgies variades en el cas dels emigrants que pel que sembla tenen un tractament que pot ser efectiu.
Quant al cas del català i el castellà a l'ensenyament, la veritat és que no veig problemes de cap tipus ni en procediments ni en resultats; parlo, esclar, exclusivament d'aspectes lingüístics.

Tens raó, kika, aquesta resposta concreta que esmentes no té sentit si el que es retrau és que la llengua dificulta la integració. En tot cas hagués pogut parlar de gradacions. Evidentment es tracta d'una resposta aïllada, el cas és complex i, com sempre, cal tenir en compte els aspectes personals.

De fet, A., jo he suggerit dos temes el de la llengua i el de la síndrome. El primer pot afectar el segon, evidentment.
En el cas d'anar a un país estranger és normal tenir sentiments d'enyorament i els altres que expliques. De tot manera, la síndrome d'Ulisses implica una sèrie de característiques extremes que fan que aparegui únicament en determinats casos i en gradacions diverses. No en sé prou per ser gaire precís.

Pais secret ha dit...

Jo tampoc en sé prou, evidentment. Els els dos casos que jo apuntava tenien en comú no només l´enyorament o el desarrelament, sinó la somatatizació d´aquests en diferents patologies.En el primer cas, aquesta persona té la sort de poder-se tractar. En el segon, desgraciadament, ni se´ls passava pel cap que una cosa pogués tenir relació amb l´altra ni tampoc hi havia els mitjans.

Pais secret ha dit...

Somatització, volia dir.

pere ha dit...

Suposo que els efectes, molts o pocs en la ment -i el cos- són inevitables.
Sobre el tractament, el descobridor de la síndrome de la síndrome deia en l'entrevista que li havia fet la noia, que a vegades no es tractaven els afectats per desconeixement dels metges, però algunes vegades per racisme. Llàstima que l'entrevistadora no insistís a demanar detalls sobre aquesta darrera resposta.