i a mi, ningú no em plagiarà?

Dos posts d'ahir, un de la Júlia i l'altre de Francesc, parlen del plagi. No sé si plagiar-los. Jo he parlat del plagi literari en diverses ocasions i no reprendre ara el tema. Enllaço aquests tres posts: 1, 2, 3, (suposo que en tinc d'altres amb consideracions semblants) amb què a partir de diversos estímuls vaig escriure alguna cosa.

És una evidència que un dels motius que actualment fan que el plagi sigui considerat negativament és una qüestió econòmica (hi ha, a més, una qüestió d'orgull per una hipotètica originalitat que no m'interessa especialment, per això l'esmento entre parèntesis). Avui, la literatura, poc o molt, pot donar diners i s'entén que aquell que després d'un esforç per escriure unes quantes pàgines que li han reportat una quantitat d'euros modesta o substanciosa s'enfadi quan veu que algú els hi copia textualment o “s'inspira” en la seva originalitat per aconseguir resultats semblants amb un esforç mínim. Entenc, repeteixo, que l'autor inicial s'ho prengui malament i fins i tot que recorri als tribunals pertinents. El que em costa més d'entendre és que el lector s'acabi implicant en el tema amb arguments que inclouen força consideracions morals i ètiques i poques d'econòmiques.

A mi, que escric alguna cosa gairebé cada dia i sovint l'acabo publicant aquí, em resultaria ben satisfactori trobar, sigui per casualitat o perquè algú que ho ha trobat m'ho comunica, que algú m'ha copiat, en part o totalment. M'agradaria que algú penses que val la pena agafar una idea o un fragment meu per repetir-me, resumir-me, ampliar-me, al·ludir-me subtilment, tergiversar-me. Fins i tot es pot veure que en el bloc no hi tinc cap restricció per tal de facilitar el plagi, cap frontera ni tan sols insinuada com podria ser una llicència de Creative Commons. Però no hi ha manera: que jo sàpiga no hi ha ningú disposat a plagiar-me. Després d'uns quants anys dubto, però no sucumbeixo a la desesperació, de trobar un dia un text d'un altre que em pugui fer pensar que allò que diu abans va ser meu; per suposat hauria de ser un text on de cap manera s'esmentés el meu nom ni cap indicació que remotament hi pogués portar als que no fossin al cas. Quin estímul per continuar escrivint el dia que em passi això! Quina íntima satisfacció! Quin premi! Si arriba el moment no sé si podria estar-me de dir: mireu, aquell o aquella m'ha plagiat! Al·leluia!