els originals i els altres

Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s'ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res -ni un borrall.

Josep Pla: Notes disperses

Entre els autors injustament oblidats -ha ha ha!-, destaco avui Josep Pla, escriptor empordanès del segle passat amb escassa descendència literària per línia directa i amb múltiples bastards, molts dels quals no s'atreveixen a reclamar els seus drets per por de ser titllats de poc originals. Jo confesso que sovint he intentat plagiar Pla -compte, no confondre amb copiar!-, però sempre he estat conscient que no reunia les condicions necessàries: reeixir en el plagi d'algun escriptor vol dir plagiar també els escriptors que aquest autor ha plagiat. Ni les meus lectures, ni la meua memòria, ni altres aptituds imprescindibles, m'han permès més que intents de parvulari, cosetes, nimietats.

i a mi, ningú no em plagiarà?

Dos posts d'ahir, un de la Júlia i l'altre de Francesc, parlen del plagi. No sé si plagiar-los. Jo he parlat del plagi literari en diverses ocasions i no reprendre ara el tema. Enllaço aquests tres posts: 1, 2, 3, (suposo que en tinc d'altres amb consideracions semblants) amb què a partir de diversos estímuls vaig escriure alguna cosa.

És una evidència que un dels motius que actualment fan que el plagi sigui considerat negativament és una qüestió econòmica (hi ha, a més, una qüestió d'orgull per una hipotètica originalitat que no m'interessa especialment, per això l'esmento entre parèntesis). Avui, la literatura, poc o molt, pot donar diners i s'entén que aquell que després d'un esforç per escriure unes quantes pàgines que li han reportat una quantitat d'euros modesta o substanciosa s'enfadi quan veu que algú els hi copia textualment o “s'inspira” en la seva originalitat per aconseguir resultats semblants amb un esforç mínim. Entenc, repeteixo, que l'autor inicial s'ho prengui malament i fins i tot que recorri als tribunals pertinents. El que em costa més d'entendre és que el lector s'acabi implicant en el tema amb arguments que inclouen força consideracions morals i ètiques i poques d'econòmiques.

A mi, que escric alguna cosa gairebé cada dia i sovint l'acabo publicant aquí, em resultaria ben satisfactori trobar, sigui per casualitat o perquè algú que ho ha trobat m'ho comunica, que algú m'ha copiat, en part o totalment. M'agradaria que algú penses que val la pena agafar una idea o un fragment meu per repetir-me, resumir-me, ampliar-me, al·ludir-me subtilment, tergiversar-me. Fins i tot es pot veure que en el bloc no hi tinc cap restricció per tal de facilitar el plagi, cap frontera ni tan sols insinuada com podria ser una llicència de Creative Commons. Però no hi ha manera: que jo sàpiga no hi ha ningú disposat a plagiar-me. Després d'uns quants anys dubto, però no sucumbeixo a la desesperació, de trobar un dia un text d'un altre que em pugui fer pensar que allò que diu abans va ser meu; per suposat hauria de ser un text on de cap manera s'esmentés el meu nom ni cap indicació que remotament hi pogués portar als que no fossin al cas. Quin estímul per continuar escrivint el dia que em passi això! Quina íntima satisfacció! Quin premi! Si arriba el moment no sé si podria estar-me de dir: mireu, aquell o aquella m'ha plagiat! Al·leluia!

lleis de cavalleria (em plagio)

Continuo amb les lectures entenedores, repetides i satisfactòries, aptes per a convalescents. Ni el meu cos ni la meva ment es troben predisposades a les originalitats, als ensurts que poden trasbalsar el precari equilibri –exagero- entre ment i cos que aquests dies em ronda intermitentment. Un dia, quan sigui gran -potser demà?-, llegiré coses mai dites abans, emotives i emocionants, jocs d’una màgia nova, poderosa i sublim, verge d’influències i de mestres...Un dia... Mentrestant, em conformo, ja ho he dit, amb les variacions inacabables dels vells fetillers caducs.

Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a la nostra vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure.
[...]
A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant...

Josep Pla. Caps-i-puntes.