Actualment és difícil trobar a la
premsa escrita i digital notícies -no parlo d'articles d'opinió- en
sentit estricte, absolutament objectives, és a dir: qui, què, quan
per què... i prou. Fins i tot en aquelles més asèptiques, la tria
i la magnificació de determinats aspectes en detriment d'altres
condiciona la visió dels fets en lectors que no poden o no volen
contrastar la informació. Les coses són així i potser sempre han
estat igual em major o menor mesura, no s'hi pot fer res, és el que
hi ha. Ara bé, els tons ditiràmbics o hiperbòlics i les tries
relacionades amb el procés -o el nom que tingui ara- de Catalunya,
que realcen o amaguen són espectaculars, tant en la premsa escrita
aquí com, amb molta més intensitat segons em sembla, en els diaris
madrilenys, i continuo parlant de notícies, no d'opinions. Les
circumstàncies són les que són i les pressions (?) intenses.
Arriba un moment, però, que qualsevol
lector amb un mínim d'educació, criteri i un fanatisme limitat no
hauria d'acceptar determinat llenguatge ni plantejaments anecdòtics
i no contrastats com a veritats universals, i no parlem de les
mentides flagrants. Creen els mitjans d'informació una fractura que
a mi em sembla lleu entre els ciutadans? No en tinc cap dubte.
Com que veig que m'allargo, acabo amb
dos exemples del que vull dir. Un diari madrileny -llegeixo la seua
versió digital- explica l'empresonament dels Jordis i encapçala el
text escrivint: Los cabecillas de Òmnium Cultural i la ANC... Los
cabecillas? Quins altres presidents d'entitats diverses han tingut
aquest tractament en el mateix diari? Un titular que després s'omple
de text en una pàgina sencera: “Jamás les ponen un mapa de
España, una palabra que no existe en el colegio”. No, aquesta
vegada no és un diari de Madrid, és “La Voz de Galicia” a
través del seu enviat especial C. Punzón. En fi, deixem-ho estar.
