intoxicacions i altres patologies lleus, o no

Actualment és difícil trobar a la premsa escrita i digital notícies -no parlo d'articles d'opinió- en sentit estricte, absolutament objectives, és a dir: qui, què, quan per què... i prou. Fins i tot en aquelles més asèptiques, la tria i la magnificació de determinats aspectes en detriment d'altres condiciona la visió dels fets en lectors que no poden o no volen contrastar la informació. Les coses són així i potser sempre han estat igual em major o menor mesura, no s'hi pot fer res, és el que hi ha. Ara bé, els tons ditiràmbics o hiperbòlics i les tries relacionades amb el procés -o el nom que tingui ara- de Catalunya, que realcen o amaguen són espectaculars, tant en la premsa escrita aquí com, amb molta més intensitat segons em sembla, en els diaris madrilenys, i continuo parlant de notícies, no d'opinions. Les circumstàncies són les que són i les pressions (?) intenses.

Arriba un moment, però, que qualsevol lector amb un mínim d'educació, criteri i un fanatisme limitat no hauria d'acceptar determinat llenguatge ni plantejaments anecdòtics i no contrastats com a veritats universals, i no parlem de les mentides flagrants. Creen els mitjans d'informació una fractura que a mi em sembla lleu entre els ciutadans? No en tinc cap dubte.

Com que veig que m'allargo, acabo amb dos exemples del que vull dir. Un diari madrileny -llegeixo la seua versió digital- explica l'empresonament dels Jordis i encapçala el text escrivint: Los cabecillas de Òmnium Cultural i la ANC... Los cabecillas? Quins altres presidents d'entitats diverses han tingut aquest tractament en el mateix diari? Un titular que després s'omple de text en una pàgina sencera: “Jamás les ponen un mapa de España, una palabra que no existe en el colegio”. No, aquesta vegada no és un diari de Madrid, és “La Voz de Galicia” a través del seu enviat especial C. Punzón. En fi, deixem-ho estar.

extracte del meu diari

Avui m'era difícil prendre una decisió: per la meua condició laboral no podia fer vaga o atur. L'única cosa que públicament podia aturar de la meua rutina diària eren les caminades, i no ho he vist clar ni tampoc m'ha semblat que fos el que s'esperava de mi; de manera que he acabat el dia escoltant una trompeta desafinada davant de la universitat (cantonada Aribau) i sentint per enèsima vegada els Segadors interpretat per un cor de joves dirigits per un senyor de cabells blans i molt bona veu.

Pujant cap a casa, la cassolada, que sobtadament s'ha avançat una hora i era més sorollosa que mai, acompanyada per alguns clàxons, més greus els dels automòbils i aguts els de les motos (com em molesten els clàxons!); a mesura que anava caminant m'he assabentat que el canvi horari d'avui el motivava el discurs del rei.

He escoltat en diferit part del discurs que, una vegada més, no m'ha semblat precisament un parlament de concòrdia; ho entenc. Alguns diaris digitals dels que també publiquen en paper, que són els únics que he llegit fins ara, destaquen determinades frases segons els convé. En fi, és igual. A mi, de molts discursos del rei i d'altres polítics sempre m'ha fet molta gràcia un sintagma nominal (no sé si avui ha dit el imperio de la ley): el interés general. Mai acaben de concretar quin és el interés general, entenc que perquè tothom menys jo el deu conèixer, o potser perquè, com jo, pensen que és impossible donar cos a les abstraccions. A la fi, quin és l'interès general de la gent? Jo diria que una certa felicitat. Molt bé, d'acord, no en parlem més, potser m'equivoco, però ja us ho deia: com concretar les abstraccions que tenen tants matisos com persones les pensen?

A punt d'arribar a casa -encara no han tocat les deu-, em fixo que les dues farmàcies que em queden més prop, estan obertes; abans una obria 24 hores. Just abans d'escriure això llegeixo en un diari: Una farmacéutica catalana, ha decidido oponerse y abrir su negocio, a pesar de la huelga. En'La Tarde de COPE, Ángel Expósito ha hablado con ella. Ha reconocido que “no es fácil tener la puerta abierta de un negocio en Cataluña tal día como hoy. En ningún momento nos hemos planteado cerrar”. Hi ha una fotografia, però no identifico el lloc; no em sembla cap de les meues farmàcies.

adaptació

Entre la ràdio i la televisió escolto per enèsima vegada la paraula arbre pronunciada amb totes les seues lletres. La diuen presentadors i presentadores, però també cantants i algun rapsode. Com que em faig gran i m'adono que la memòria, ja de per si escassa, em flaqueja més, entro en un dubte: la gent -la meua generació, l'anterior, la posterior- pronunciava majoritàriament el mot d'aquesta manera i jo no me n'havia adonat? O bé es tracta d'una tendència que es va imposant? Si és el segon cas, és ben bé una curiositat lingüística, perquè la parla té tendència a l'economia, a l'escurçament. Es podria dir que és una evolució involutiva que també afecta a prendre i derivats i tants altres.

També als mitjans escolto pronunciar parelles com ara Santa Anna, onze ores..., que jo diria SantAnna, onzores (bé, onzores possiblement no figuraria al meu vocabulari). Aquests casos em semblen més comprensibles si es vol remarcar una pausa de dicció, que tampoc no acabo d'entendre, però.

A mesura que anava exposant els exemples anteriors anava pensant que faria el ridícul donant publicitat al meu pensament. A la fi, la llengua és viva i el reflex del seu estat present es reflecteix especialment en els mitjans de comunicació, i a través de la seua autoritat es fixa. Dec estar obsolet, ancorat en un altre temps. Em començaré a plantejar que si vull estar al dia, si no vull semblar més gran del que sóc, a partir d'ara haure de dir arbre, Santa Anna, prendre i aprendre. Em costarà, cada dia sóc de menys sons.

especulo

Algunes vegades m'agrada comprovar si els conceptes, les definicions, que jo atribueixo a una paraula -normalment paraules d'ús comú- es corresponen al redactat dels diccionaris. No és que pensi que els diccionaris són llei, però tenen en la seua composició un pòsit temporal, una diversitat de fonts, un consens i una voluntat de precisió que als particulars sovint ens costa d'assolir. Els resultats de les consultes són poc o molt satisfactoris, però sempre interessants.

Avui, per exemple, he buscat dos mots que solem utilitzar indistintament: respondre i contestar. I és veritat que tots dos es poden intercanviar en la majoria dels contextos més habituals, per exemple, quan un diu que li han fet alguna pregunta i contesta o respon tal o qual cosa. Després, les accepcions van variant (no les copio, cadascú pot fer, si vol, les consultes pertinents al diccionari). Jo tinc tendència des de fa temps a dir respondre en el cas de l'exemple de més amunt i a fer servir contestar en el sentit d'oposar, de no admetre.

Empès per la tragèdia o drama de l'avió, he buscat una altra paraula: especular. Al DIEC hi ha dos* entrades. La segona conté les accepcions que normalment fem servir, sobretot la de fer càbales, comentaris, sobre alguna cosa que no es coneix amb seguretat; també diu, com a primera accepció, un concepte que en la majoria de converses no atribuïm a aquest verb: Mirar amb atenció (alguna cosa). Etc.

De les dos entrades, la primera és la que m'agrada més, la que diu: Que reflecteix la llum com un mirall, i també, i sobretot: Que és la imatge d'un objecte reflectida en un mirall. Evidentment, aquests són els significats d'origen llatí més fàcils de deduir, d'speculu, és a dir, espill. Seguint el fil, i encara que no ho digui el diccionari, cal recordar que les imatges sovint es reflecteixen en miralls trencats, deformants.

* He decidit que a partir d'ara, si me'n recordo, no faré sevir el femení d'aquest cardinal; espero que ningú s'ho prengui malament, només marco territori.

de lluny i de prop

Dissabte vaig trobar el forn tancat. Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner. Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista, però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat i una presència en el record.

En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.

I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.

prejudicis

Començo llegint l'entrada escrita en primera persona en què es presenta l'entrevistat seguint l'esquema habitual del diari: edat, lloc de naixement, lloc de residència. A continuació, en negreta negra que alterna amb la roja anterior i amb la que vindrà després, diu: Estic casat amb una psicòloga. M'aturo, no vaig més enllà. La gent es casa amb un home o una dona, no amb un o una professional. Què vol dir que està casat amb una psicòloga? Segurament, si, després d'aquest rampell injustificat,  hagués continuat la lectura, hagués descobert que l'esment de la professió de la seua dona és important en el context del que diu, potser capital, però jo m´he aturat aquí, les coses són així.

Avui, en les portades de tots els diaris deu sortir una foto de Rajoy amb un text breu o llarg, segons l'estil del diari. Entenc que els diaris dediquin algun espai interior a les declaracions de Rajoy sobre el tema de Catalunya, però la portada! Entenc que a les portades de la premsa han d'aparèixer noticies que siguin novetats o coses originals o d'interès general, però, ¿és que el president de l'Estat va explicar alguna cosa que no hagués dit abans, no una, sinó moltes vegades? No les va dir, a més, amb el mateix estil de sempre? Que potser no ho va llegir? Dos o tres detalls nous i previsibles? Ah! I els periodistes o tertulians que li donaran les voltes que ja han donat mil vegades, assabentats, seriosos, transcendents... I jo que ho tornaré a llegir o a escoltar, almenys entre línies o una estona. Trist.

la selva compartimentada

Tres joves israelians assassinats. Dol i rebuig del crim. Un jove palestí assassinat. Dol i rebuig del crim. Israel en un procés ja secular de supervivència; els palestins, també. Primera reacció: destrucció de la casa d'un dels sospitosos del crim dels israelians; augment dels atacs a territori israelià. Barbàrie. Després, justificacions, allà i aquí. Continuarà. Remeni i triï

Agressió d'un jove natural de Mongòlia per part d'un jove, encara menor, d'origen rus (?) al metro de Barcelona. Barbàrie. Imprescindible concretar la procedència de l'agredit i de l'agressor en tots els noticiaris; també el filonazisme de l'agressor. Condemna unànime. L'Ajuntament de Barcelona com a acusació particular. Quantes agressions entre joves es produeixen setmanalment al metro de Barcelona? Ignoro les dades. Quantes se'n denuncien? No ho sé. Quantes apareixen als mitjans de comunicació. Ho sé.

Ètnies (encara existeixen les races?), ideologies, procedència geogràfica, components culturals, etc. Ningú és igual que ningú i tots som u. Tenim justificacions per a cada cas, que no sigui dit.

Els temps de la (des)informació

Avui, per no estar informat, has de fer un esforç brutal.

J. Cuní (8tv)

Avui, per estar informat, has de fer un esforç brutal, i encara així, els dubtes sobre els resultats del procés d'informació són omnipresents.

Miquel (http://provisionals.blogspot.com.es/)

P. S.: Si la segona afirmació és més llaga que la primera, és únicament a causa que els blogs es poden permetre un tractament del temps més ampli i a la tele, segons diuen els que la fan, el temps és or; excepte, esclar, quan l'audiència, segons els de la tele, demana minerals menys nobles.

Avui, tant a la tele com aquí, deixem de banda exemples que ratifiquin les respectives afirmacions. Tant els televidents com els lectors de blogs són prou intel·ligents per trobar-los a la seua mesura.

esquitxos

El que em sembla trist de l'assumpte de la patent o registre de l'estelada per part d'un empresari valencià-català que anunciava un diari madrileny, no és la bufonada publicada en la primera pàgina de rotatiu, sinó la publicitat que li van fer els altres diaris i diversos mitjans públics i privats en repetir la notícia per confirmar-ne les argumentacions o bé per desmentir-les a partir dels experts en el tema consultats. Que algú vagi defecant voluntàriament en públic és una qüestió lamentable, però que d'altres s'acostin a olorar la merda i a analitzar el seu contingut em sembla una perversió innecessària.

Ara és quan algú hauria de preguntar, I tu?

Home, jo tinc alguns dies irracionals i se m'havia acudit la possibilitat de patentar, sense ànim de lucre, només per la fama i amb una durada únicament anual, a partir del proper gener, una nova estelada. I que quedi entre nosaltres, no sigui cosa que algú m'agafi la idea.

final de campanya

Ens hem trobat i hem parlat segons el guió, i alguna altra cosa més, no sé si amb apassionament. Preguntes i respostes que no sortiran al carrer, de curta durada, d’escepticismes matisats, de gent enfeinada per moltes altres coses més immediates, més personals. Més intuïcions que certeses. Recordem reunions multitudinàries, com la que ens va unir contra la guerra de l’Iraq. Qui ens va unir? Qui era el que anava al meu costat? On el puc trobar per dir-li que no s’ha acabat? Per què no ens vam tornar a reunir? Per què l’Iraq? Vivim de moments i de símbols? Votarem? No votarem? Ho farem en blanc? Què testimoniarà el nostres vot? Qui sabrà, a part de les enquestes interpetables o interpretades, què volíem manifestar amb la nostra tria? L’endemà tornarem al nostre cada vegada més petit clos, paradoxa de la globalització. Cal fer-se forts en la tria o en l’acceptacció? Tots han guanyat i hem guanyat, tots han perdut i hem perdut, i els diaris, en la seva festa quadrienal, groguejaran i al cap del temps, confeti de futures eleccions.

I ells, i no nosaltres, tornaran a marcar els temps. I trobaré a faltar els passats en què molts teníem nom o cognoms, encara que fossin falsos, i ens arriscàvem a pintar parets. Algú se’n recorda dels temps primitius en què es pintaven parets. D’acord, ara no cal, ara ens poden entrevistar a la tele o la ràdio, ara podem escriure cartes al director del diari, que decidirà si són o no publicables, ara serem unitats d’una enquesta, ara ja no ens calen associacions de veïns, ara en tindrem prou amb les converses del abans i del després, i seguirem corriols que ens porten als camins, i els camins als rius, i els rius a la mar.

Prometo –no feu més cas de les meves promeses que de les dels altres- que no tornaré a parlar del tema. I com que no m’escau ser tan feixuc, deixeu-me acabar recordant Pompeia. Ostres, ja hi torna, pensareu, aquest no para de fotre’ns la lata amb la seva infantesa. Què voleu, coses de l’edat. Els habitants de Pompeia, ciutat turística, van veure –vist i no vist- com la seva població fou sepultada pel Vesubi el 24 d’agost de l’any 76 dC. Segles més tard, a mesura que s’anaven traient les capes de pedra foguera que la cobrí, es descobrí que les parets de les cases estaven plenes d’inscripcions, moltes de les quals palesaven que els seus ciutadants, potser perquè no tenien tele ni ràdio ni premsa ni altres intermediaris –potser també perquè en aquella època els polítics no tenien subvencions per fer campanya- s’agrupaven per fer saber directament les seves preferències. Jo reivindico ara -massa tard, ho sé, perquè políticament i socialment és inacceptable- les pintades, les manifestacions col·lectives i individuals de preferències, sense intermediaris. I poso alguns exemples trobats en les velles parets de la ciutat d’estiueig:

Les cambreres de la taverna de l’Asel·lina us demanem que voteu a favor de Gai Lol·li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l’Esmirna.

Febus i els seus comprador us demanen que voteu a favor de Marc Holoconi Prisc i Gai Gavi Ruf per duòvirs.

Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l’administració pública.

En aquest grafit, no podia ser d’altra manera, sembla que els agents de l’ordre devien interrompre la pintada:

Els esclaus fugitius us demanen unànimement el vot per...

Sembla que alguns tenien ajudants força maldestres i ho van immortalitzar en la inscripció:

Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l’escala.

Finalment, la barreja de militància política i desencís amorós m’arriba al cor:

Gavi, edil! Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas.

No insisteixo (l'Eulàlia ens recorda més inscripcions) , sóc ben conscient que avui tot això estaria mal vist, que ja tenim els intermediaris per escriure els eslògans. I si votessin –o deixessin de votar- directament els intermediaris?