Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la dona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la dona. Mostrar tots els missatges

3.12.13

elements de la plasticitat de la sardana


Avui havia començat a escriure una coseta sense importància sobre el cel, l'infern i altres indrets invisibles, però un comentari de la Júlia llegit fa un moment m'ha fet canviar d'opinió. Ben pensat, potser les paraules següents tracten també del cel i de l'infern.

Deia la Júlia, referint-se a les sardanes i a una època determinada: La sardana va ser força valorada pel 'règim' perquè era folklore i es fomentava un cert regionalisme amb allò dels coros y danzas y, a més, per a la moralina de l'època evitava balls més pecaminosos, ho havia sentit comentar a capellans i monges, això.

La segona part del seu comentari m'ha portat indefectiblement a un text de Pla. I com que fa temps que Pla no apareix per aquí i el text el tinc ben present, avui li dono sortida:

La sardana treu, del cos d'una dona, un gran rendiment. Una dona ben feta, ballant amb els braços enlaire, la carn viva, palpitant sota la roba, és una realitat a la qual l'escultura, la millor escultura, no ha arribat, encara, notòriament. L'escultura no pot ésser lànguida ni desmaiada. Requereix un pneuma tibant i turgent. La sardana, ballada a la manera moderna -puntejada-, posa el cos d'una dona ben feta en la màxima tensió vital que un cos femení pot arribar a tenir.
Per a arribar a aquest prodigi de plasticitat ha calgut escriure sardanes sincopades, d'una ritmació violenta, fàcilment comprensibles, notòriament vulgars, però capaces de moure un paralític. Això ho han fet els dos més cèlebres compositors de sardanes actualment vivents: dos bohemis empordanesos: Vicentet Bou, de Torroella de Montgrí, i el vell Vicens, de l'Escala.

Josep Pla: “La substància”, a El meu país.



Per si de cas, no m'embolicaré en apreciacions personals, no tinc cap més interès que donar publicitat al fragment, i que cadascú jutgi. Vull indicar que allà on Pla diu “prodigi de plasticitat”, en un primer esborrany havia escrit “prodigi de sensualitat”. Recordo, també,  que s'ha de tenir en compte el moment en què Pla va escriure això; actualment la mitjana d'edat de les balladores (i els balladors) en la majoria de les places sardanistes potser li farien variar lleugerament el plantejament i les conclusions, però jo sé de què parla.