represa en color i blanc i negre

El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:

En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.

També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:

I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.

il·lusions escasses

He mirat i escoltat el debat -bé, potser cal dir el torn de paraules parlant amb propietat- dels representants dels principals partits polítics -els més votats, vull dir- que es presenten a les eleccions del 21. Al final he tingut les mateixes sensacions que en els pocs partits de futbol que miro: canvien els jugadors i rarament n'hi ha algun d'excepcional, però el funcionament és el de sempre i al final penses que s'ha acabat mirar partits i escoltar polítics, encara que saps que reincidiràs.

Continuo pensant, i he reflexionat una mica més sobre el tema, que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat en aquestes eleccions, i em semblen tan evidents els arguments a favor de la meua idea que no molestaré la intel·ligència de ningú enumerant-los. Dit això, em temo que dijous votaré, què hi farem; tot i saber que, ara més que mai des de l'aprovació de la Constitució, la capacitat de maniobra de la Generalitat serà limitada i subjecta a la tutela, valgui l'eufemisme, del poder executiu, legislatiu i judicial centrals; també convençut que realment ningú, o gairebé, es planteja el canvi d'unes estructures polítiques obsoletes i de tot el que comporten.

És curiós i divertit, i al mateix temps esgarrifós, llegir aquests dies a VilaWeb una tria de textos de Josep Pla sobre polítics i política feta per Quim Torra. Escrits fa dècades, la majoria podrien ser d'avui. Esclar que grecs i romans ja deien coses semblants.

Continuant amb Pla, ja he acabat Fer-se totes les il·lusions possibles, que m'havia proposat que fos una lectura estrictament de Nadal; a veure quin substitut li trobo. Potser en un altre moment diré alguna cosa sobre el llibre; mentrestant, i per continuar amb la dinàmica política, acabo amb uns nota breu que no deixa de tenir connotacions actuals:

El 8 de juny de 1882, sortia a Madrid un diari humorístic que valia tres quartos i s'anomenava El Tribuno. Aquest diari proposà una constitució per al país de només dos articles: Art. 1. Todo el mundo tendrá la facultad de mandar y prohibir cuanto se le antoje. Art. 2 Todo el mundo podrà desobedecer siempre que le traiga cuenta.

la negació dels colors

A TV3 diuen cada dos per tres que la JEC els ha prohibit (a ells i a l'Ajuntament i a qui sap qui) que es parli (o s'exhibeixi) del groc, un color que sempre m'ha agradat i que sovint ha estat injustament menystingut, excepte pels banquers i assimilats. La negació d'un color se suma als disbarats perpetrats per les institucions de l'Estat en les seues delirants actuacions dels darrers temps que no sembla que tinguin aturador. No sé si créurem que el gremi de taxistes de Barcelona ha rebut un ultimàtum que els commina a canviar el groc pel blau i a la Caixa els han suggerit que els caixers es pintin de qualsevol altre color abans del dia de la Constitució. Mentrestant, com cada any, la tardor, ja hivernal, despulla de grogors els arbres: fulles seques trepitjades que omplen els carrers de la ciutat, els pobles, els camps.

M'han regalat pel meu aniversari (el mateix dia que el de Franco i Woody Allen i la Carme que ja no ens acompanya) , que és -crec- avui Fer-se totes dels il·lusions possibles, de Josep Pla. Llegeixo poc, però em sembla que aquest Nadal hi tornaré a agafar les ganes. La sobrecoberta presenta una fotografia rural en blanc i negre; l'únic color és el del títol, d'un groc esvaït, aparentment innocent. Que la meua afició lectora -i de l'escriptura ni en parlem- tingui gaire continuïta és una incògnita, no em faig gaires il·lusions.

els originals i els altres

Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s'ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res -ni un borrall.

Josep Pla: Notes disperses

Entre els autors injustament oblidats -ha ha ha!-, destaco avui Josep Pla, escriptor empordanès del segle passat amb escassa descendència literària per línia directa i amb múltiples bastards, molts dels quals no s'atreveixen a reclamar els seus drets per por de ser titllats de poc originals. Jo confesso que sovint he intentat plagiar Pla -compte, no confondre amb copiar!-, però sempre he estat conscient que no reunia les condicions necessàries: reeixir en el plagi d'algun escriptor vol dir plagiar també els escriptors que aquest autor ha plagiat. Ni les meus lectures, ni la meua memòria, ni altres aptituds imprescindibles, m'han permès més que intents de parvulari, cosetes, nimietats.

Pla en bicicleta

Avui, caminant per una vorera estreta de Gràcia, abstret en la meua falta de pensaments, he sentit que algú al meu darrere tocava el timbre d'una bicicleta. Per què ho feia? Potser perquè estava content? Si no fes soroll, el timbre de les bicicletes em resultaria agradable. Amb les bicicletes em passa com amb els gossos, m'agraden, però en els últims anys he decidit que ja hi ha prou gent que en té, que la quota, encara que no ho diguin oficialment, ja està coberta, que no em correspon contribuir a saturar més la ciutat amb una altra màquina o un altre animal de passeig. Potser quan comenci la davallada d'unes i altres m'ho repensaré. El timbre de la bicicleta m'ha recordat un escrit de Pla, personatge absolutament negat per a tota mena de maquinisme. L'he rellegit. He pensat que des que Pla va escriure el text l'evolució de la bicicleta -encara hi ha algú que l'anomeni simplement la màquina?- ha estat espectacular; fins i tot l'evolució dels ciclistes ha estat espectacular: tinc la impressió que ja ni noten les pujades.

En realitat, la primera màquina amb què em vaig haver de compondre fou una bicicleta. La família me la regalà seguin probablement el corrent, és a dir, perquè era costum de fer-ho. La bicicleta fou anomenada, des del primer moment, la màquina per antonomàsia -la màquina- , i aquest nom ha persistit. Així vaig aprendre d'anar en bicicleta, però no crec pas que hi posés gaire entusiasme. Vaig arribar a ser, a penes, un ciclista petit. No vaig saber fer mai cap filigrana amb el manillar i les rodes, cosa que era considerada, cap a 1907, un símptoma d'intel·ligència. Més aviat em semblà que la bicicleta tenia molts inconvenients. No és pas que m'hi trenqués mai la closca ni que anés a parar de nassos a l'aparador d'una botiga, cosa que era, llavors, prou corrent. No, anant en bicicleta no vaig estirar mai més el braç que la màniga, però tot plegat em semblà desagradable. Els forats de la cadena es desprenien amb gran facilitat dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s'havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per arribar a qualsevol lloc, s'ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d'anar en bicicleta i no hi he anat mai més.

Josep Pla: Notes disperses.

3/12/2014

Surto a fer una volta curta. Xim-xim molest o estimulant, segons els gustos. Per què va la gent sense paraigua?

M'acosto al fons de la llibreria. L'espai és insuficient per tanta gent com ha vingut. Encara no estic ben situat, quan surt del grup, tossint, una cara coneguda. Feia molt temps que no veia la P., més de vint anys. Posada al dia en tres o quatre minuts, inclosa anècdota de la M. M., amb qui compartia escrits que després anaven a parar a publicacions polítiques diferents. Surten alguns noms antics. Petons de comiat.

No veig ben bé qui llegeix els fragments del dietari. Després parla l'Heura, que ha traduït al català les cartes que la seua mare va escriure en francès a Goujon. L'escolto, la fotografio amb dificultat (aquí en deixo constància), mentre busco en la seua cara, que recordo en blanc i negre, algun tret conegut. Més lectura del llibre, ara les cartes. Ja me les conec. M'allunyo entre les taules, les paraules es van fonent a mesura que em concentro en un altre dietari de dies curts, tallats. En llegeixo tres pàgines. Se m'encomana l'estil. Penso que em falta la pasta per la sopa d'aquesta nit. En sortir, passaré pel supermercat: galets petits. Afegiré unes fulles d'api. M'agrada trobar la sentor, no massa intensa, de l'api.

de restaurant

Si vaig fer l'altre dia la foto del grup presidit per Urània, és perquè vaig anar a fer un vol per veure l'estat de conservació del Set Portes i què oferia la seua carta. A fi de mes em toca dinar-hi i volia tenir una idea de l'estat de la qüestió, encara que fos des de fora. Val a dir que també em va estimular una lectura de Pla de feia ben poc, de la qual copio el final:

-... en canvi vostè no menja res.

-No té cap importància. En el món hi ha d’haver de tot. Ja se sap. D’una altra cosa li volia parlar... La cuina que vostè presenta, senyor Parellada, és realment bona?

-Jo crec que sí. No és una cuina excessivament refinada. El que no té dubte és que és una cuina normal, elaborada amb les coses més corrents del mercat, feta sense cap trampa, molt sana i extremament abundant. I, a més, barata. És una cuina excel·lent i, a més, proposada a la saturació de la clientela que passa per aquest restaurant. És una cuina normal dirigida a persones normals. No cau mai en la primarietat de les cavernes ni en les complicacions dels refinaments més elaborats.

-Les crítiques que ha produït la seva cuina, han estat importants? Aquest és un país de poca crítica real i de molta inventada.

-Sí senyor. És clar. Els primaris, les persones que no saben el que és menjar, m’han criticat. Quan van als restaurants, molts peninsulars demanen dos huevos fritos y un bisté con patatas. Aquests han trobat la cuina complicada. Els refinats massa simplistes diuen el contrari. Què vol que hi faci? Jo he tingut un criteri i l’he portat a cap. He presentat una cuina normal i abundant. M’ha semblat que aquest era el bon camí i l’he seguit. I potser no ho he errat, atès l’augment de clients que d’una manera creixent, envaeixen cada dia aquest establiment tan venerable. Aquests porxos i aquestes Set Portes són l’essència del vuitcentisme català, aquest vuit-cents que ha estat tan anàrquic i tan criticat i que ha creat la cosa més important que té la nostra vida material: el proteccionisme industrial. El proteccionisme fou la fi del colonialisme peninsular, que durà segles. Ací davant té la Llotja de Barcelona, que és un edifici antic recobert per un neoclassicisme una mica inflat, com correspon a l’hiperbolisme del món modern. La Llotja és importantíssima i s’hauria de conèixer més bé. En aquesta Llotja hi ha un record del senyor Güell i Ferrer, gran dialèctic, home intel·ligent i discret, autor principal del proteccionisme. El senyor Güell i Ferrer és l’home més important del nostre país, del segle passat però de molt sobre la resta. I aquí, a la cantonada, té la plaça de Palau: a la dreta, mirant cap al Parc, hi ha el mar i la Barceloneta; a l’esquerra hi ha un carrer estret que porta a Santa Maria del Mar, que és la nostra parròquia –església importantíssima. Al centre de la plaça hi ha el monument, que és una mica cursi, després, el Govern Civil, edifici que té una gran història vuitcentista i, més enllà, l’estació de França. Com vostè pot veure, no crec que es pugui negar que Les Set Portes té una situació magnífica.

Josep Pla: "Les Set Portes" (1947), dins Articles amb cua.

La vida del Set Portes ha estat tan vasta i variada que seria inútil intentar resumir-la i valorar-la ara; tampoc no és que en tingui ganes ni gaire informació de primera mà. Qui el freqüenta en l'actualitat? Hi va encara tanta de gent de fora de Barcelona com abans, quan pujaven o baixaven a passar el dia per fer alguns recados? No ho sé, però ho dubto. Conserva encara ara la filosofia que exposa el senyor Parellada? No ho sabria dir. Ara, el que es veu des de les portes deu ser, fa no fa, el mateix que li ensenyava el senyor Parellada a Josep Pla, turistes a banda.

A veure què tal el dinar, a part de la companyia. Per cert, un dels meus restaurants preferits es troba no gaire lluny, al carrer de l'Argenteria: el Senyor Parellada. Sóc de gustos senzills.

les roses que s'esfullen

Ahir (despús-ahir dirien els qui van a dormir abans de les dotze) llegia el text de Ricard Torrents i encara estic pensant si la nena s'hauria d'haver emportat o no la rosa. Aquesta tarda, just a la cantonada del carrer de dalt de casa, he vist Navarro parlant amb un home i una dona; quan m'hi he creuat, he sentit només uns mots de dona: i ara descansa. No m'estranya que li digués això després de l'assumpte de Girona. He tornat a pensar en les roses que s'esfullen. Tres vegades en pocs dies. La primera va ser potser divendres o dissabte, llegint Pla.

Tot plegat ho he vist com un senyal: has de parlar de roses, bonic tema per Sant Jordi i tant de bo ens en regalin alguna o en regalem. Però no en tinc ganes, així que cediré el blog a Pla, mort tal dia com avui de fa més de trenta anys. Que parli ell; encara que faré allò tan terrible de tallar -i molt- parts de la conversa. Qui la vulgui recuperar sencera ja sap on anar.

 

Les roses es desfullen i passen amb molta més facilitat que els deutes que hom ha contret, que les creus i honors que sobre els pits dels homes i de les dones s'han posat. De la constatació -elemental- que les coses agradables fugen i s'esfumen i que tot el que és desagradable i nefast resta, obsessiu i anquilosat, n'ha nascut un corrent poètic, en el qual les roses han arribat a tenir la màxima importància.

[...]

totes les literatures europees ofereixen, probablement, el cicle de la rosa. No crec pas que hi hagués cosa més agradable que arribar a ser una mica erudit de la literatura que s'ha produït. [...] Són una meravella, sobretot en l'època que estem vivint, tan violenta, tan aspra i bèstia. Perdre aquest temps mirant les roses, mirant com s'esfullen les roses -totes les coses de la vida s'esfullen com les roses-, és una meravella.

[...]

Estimar per ser estimat no sembla pas una fórmula infal·lible, segura i indefectible i és gairebé segu que el mateix Tasso en tingués una amarga experiència. Les roses s'han de collir on es troben i s'ha d'estar més a la que salta que fer gaires compliments.

[...]

La mort de les roses és impressionant, perquè ve seguida d'una resurrecció. El seu pas no és més que un moment que irà seguit d'altres moments. Sense aquest fet, seria tolerable la vida? Quan les roses es van desfullant:

...trobarem en el gerro les òrfenes verdors

i un sospir olorós suspès en l'aire
i el camp tot estrellat de noves flors

[...]

Riba, quan arribà a la maduresa, semblà sentir una tal fascinació per les roses, que semblà com si es volgués recuperar de la desviació jovenívola. La fascinació és evident.

L'alba gelosa

ha robat el meu somni.
Son bes, sa gorja.
Tres roses m'esperaven:
he perdonat el dia.

O aquesta altra meravellosa joia:

L'última rosa
s'ha obert sobre l'espina;
sembla una dama.
No la cullis; guardem-la
pels rossinyols de l'ombra.

O aquesta altra de tanta profunditat humana:

Mira més vida

més dolça i més perfecta,
en l'acte tendre
de perdre't en la rosa
o en el nom que murmures.

Carles Riba és un poeta de darrera hora -i un gran poeta. Això vol dir que segueix la tendència del seu temps i sempre té un punt d'intel·ligibilitat, per la pobra gent que vivim en aquest país i utilitzem una llengua tan poc treballada i tan precària. Aquests poetes -els poetes d'avui en tots els països són iguals- parlen d'ells mateixos o de la senyora que puguin tenir d'una manera fixa o esporàdica. Ells i la seva senyora s'entenen. Els altres hi entenem menys. No parlen mai en general? Només al·ludeixen a les coses personals. Al meu entendre, el fet és equivocat, perquè, donada la situació del nostre país, necessitaria més intel·ligibilitat permanent.

[...]

Jo, modèstia a part, discrepo de l'olor que els poetes, sobretot Ronsard, han donat al perfum de les roses. Les roses no fan l'olor de la seva bellesa. Jo no m'atreviria a dir que fan olor de mort; que fan una olor de cosa mortífera és evident. Entre l'olor de les roses i al tendència a la mort hi ha un paral·lelisme evident. No demanin, per favor, més coses que les que el món pot, normalment, produir. Potser les roses són tan belles perquè fan una olor que no té res a veure amb la dels perfums perfectes.

Josep Pla: “Sobre les roses”, a Articles amb cua.

imatges pasquals

En un moment o altre, quan vaig al meu nord, acabo llegint una mica de Pla sovint triat a l'atzar. Ahir vaig fullejar alguns textos del seu Articles amb cua, que acaba amb el que titula “Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona”, en què explica que durant un curt període, entre l'any 1967 i 1968, es va quedar amb poca feina a causa del tancament per ordre governativa de la revista “Destino”, la qual cosa va propiciar que es dediqués a escriure versos -en cap moment parla de poemes- que enviava a companys de batxillerat. En un altre moment parlaré d'aquests versos per si algú no els coneix, però ara es tracta d'explicar que l'efecte que em produïren és absolutament positiu. Tan estimulants, que m'atreveixo a deixar-ne aquí mateix de meus sense la més mínima vergonya.

Groc de ginesta
i olor de farigola,
a la muntanya

No insisteixo, sóc més lacònic que el mestre i en tinc prou amb tres versets, a penes una imatge.

Reblo la imatge amb una altra que em va cridar l'atenció: un ou de Pasqua gegantí que no es vendrà sinó que es repartira a trossos a la plaça de la vila entre els qui vulguin participar en l'esdeveniment. M'intriga saber què sortirà finalment d'aquesta xocolata després dels breus dies d'incubació a l'aparador de la pastisseria. I si és buit? Sigui com sigui, l'exterior fa patxoca.

 

 

elements de la plasticitat de la sardana

Avui havia començat a escriure una coseta sense importància sobre el cel, l'infern i altres indrets invisibles, però un comentari de la Júlia llegit fa un moment m'ha fet canviar d'opinió. Ben pensat, potser les paraules següents tracten també del cel i de l'infern.

Deia la Júlia, referint-se a les sardanes i a una època determinada: La sardana va ser força valorada pel 'règim' perquè era folklore i es fomentava un cert regionalisme amb allò dels coros y danzas y, a més, per a la moralina de l'època evitava balls més pecaminosos, ho havia sentit comentar a capellans i monges, això.

La segona part del seu comentari m'ha portat indefectiblement a un text de Pla. I com que fa temps que Pla no apareix per aquí i el text el tinc ben present, avui li dono sortida:

La sardana treu, del cos d'una dona, un gran rendiment. Una dona ben feta, ballant amb els braços enlaire, la carn viva, palpitant sota la roba, és una realitat a la qual l'escultura, la millor escultura, no ha arribat, encara, notòriament. L'escultura no pot ésser lànguida ni desmaiada. Requereix un pneuma tibant i turgent. La sardana, ballada a la manera moderna -puntejada-, posa el cos d'una dona ben feta en la màxima tensió vital que un cos femení pot arribar a tenir.
Per a arribar a aquest prodigi de plasticitat ha calgut escriure sardanes sincopades, d'una ritmació violenta, fàcilment comprensibles, notòriament vulgars, però capaces de moure un paralític. Això ho han fet els dos més cèlebres compositors de sardanes actualment vivents: dos bohemis empordanesos: Vicentet Bou, de Torroella de Montgrí, i el vell Vicens, de l'Escala.

Josep Pla: “La substància”, a El meu país.

Per si de cas, no m'embolicaré en apreciacions personals, no tinc cap més interès que donar publicitat al fragment, i que cadascú jutgi. Vull indicar que allà on Pla diu “prodigi de plasticitat”, en un primer esborrany havia escrit “prodigi de sensualitat”. Recordo, també,  que s'ha de tenir en compte el moment en què Pla va escriure això; actualment la mitjana d'edat de les balladores (i els balladors) en la majoria de les places sardanistes potser li farien variar lleugerament el plantejament i les conclusions, però jo sé de què parla.

lectures (i músiques) lleugeres d'estiu. L'eternitat de l'instant

... Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla: El meu país

Aquest estiu -per fi!-, he pogut escoltar en CD propi (fantàstica feina de recuperació de l'Anna Costal i del Museu de l'Empordà) algunes d'aquestes sardanes horribles, segons Pla, que no devia saber com ballar-les i oblidava que la gent de l'època de Ventura, devia sentir una complicitat amb les músiques del mestre que anys després era impossible d'imaginar o de fer l'esforç d'esbrinar què passava, sobretot entre els republicans, quan sonaven els “refregits” d'òperes i sarsueles de les quals els oients -també balladors?- no només coneixien les notes sinó que segurament també sabien les lletres i les circumstàncies en què van ser escrites i s'estrenaren. El que mai no sabrem és si els contemporanis de Pep Ventura preferien els refregits o l'emotivitat i la dolçor de les altres peces que, a la fi, són les que han fet més fortuna.

Agafem, per exemple, la sardana El diablo en el poder (1856, música de Barbieri, llibret de Camprodon), amb fragments de l'ària “Si el rey me llama”. Escoltem la música mentre recordem, com si fóssim contemporanis del moment de l'estrena, les paraules del comte. Encara que, ben pensat, no cal ser contemporanis, perquè la situació peninsular, si fa no fa, és la mateixa:

 

 

Conde:

Si el rey me llama {Con importancia.)
le propondré
caminos y canales
que crucen por doquier.
Del mar un brazo
yo traeré,
y toda nuestra escuadra
vendrá á Carabanchel.
Y para grandeza
del nombre español,
asi que hasta Cádiz
un cauce haya abierto,
convertiré en puerto
la puerta del Sol.

Coro:

Oh, qué programa
tan español!

Conde:

Cuando á la corte
llegue la mar,
la pesca de ballenas
la Mancha explotará,
y á extraños climas
podrá exportar
sus ricas producciones
de esparto y azafrán;
y cuando á sus puertas
el mar se verán,
perdiendo los pueblos
su forma grotesca,
en pueblos de pesca
se convertirán.

Coro:
Brava es la idea,
bello es el plan.

CANTO FINAL

Todos:
Puede que siendo ministro el diablo
llegue la España dichosa á ser:
quizás él haga que en este infierno
nos entendamos alguna vez.


Es podria afegir que els que van sentir per primera vegada aquesta música de Pep Ventura sabien que la sarsuela s'havia prohibit després de la primera representació per..., encara que després d'uns canvis en el llibret... Bé no cal afegir notes històriques que, aquestes sí, només poden interessar actualment els amants de la història, però no em puc resistir a deixar les paraules que foren el detonant de la prohibició, o ja són les paraules canviades?:

Coro:

Parece que hay crisis.

Conde:

Me lo figuré.

Coro:
Negras nubes se amontonan
en la esfera del poder,
quién cae, quién entra
conviene saber.
¿Vos tendréis mas pormenores?

Etc.

música i lletra: Vicenç Bou. De la Plaça al Paral·lel

En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món [...] un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa.

[...]

La sardana, però, no és encara folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrines de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per a ballar sardanes, car es ballen espontàniament. Per alguns de nosaltres, la sardana, d'una manera naturalíssima, forma part no de l'arqueologia, sinó de la nostra existència present.

Josep Pla: El meu país.

Continua sent la cosa més natural del món ballar sardanes a l'Empordà? Ho dubto. Intueixo que els actuals balladors de sardanes empordanesos no es poden comparar percentualment ni de bon tros als de la joventut de Pla. Ara, ballar sardanes té el seu mèrit. Tinc la impressió, i no puc presentar dades, que augmenten els músics i disminueixen els balladors i balladores. Fins quin punt la sardana s'ha convertit en folklore en l'accepció que esmentava Pla? No ho sabria dir.

Em vénen al cap aquestes consideracions en visitar l'exposició dedicada al compositor i músic Vicenç Bou al Museu de la Mediterrània de Torroella. Vaig fer una visita breu, encara que repetiré, perquè dura fins 2014, posteriorment viatjarà a Barcelona i segurament altres ciutats: Em va semblar un muntatge força interessant i recomanable. Les vitrines habituals amb papers diversos, partitures incloses, objectes i instruments musicals; els panells amb textos explicatius i fragments d'entesos: contextualització, biografia, valoració...; un piano, unes quantes taules amb cadires davant d'una pantalla on es passa Inaudit, l'excel·lent espectacle de l'Esbart Montgrí sobre el mestre que jo mateix vaig gravar intermitentment i matusserament fa dos anys (la projecció, evidentment, no és la meua); de tant en tant, un seient al costat d'un reproductor de CD que conté còpies de la música de Vicenç Bou, en alguns casos amb la lletra cantada per Conxita Supervia, Emili Vendrell, Raquell Meller...

Exposició potent sense ser exhaustiva, absolutament aconsellable. Que a través de Vicenç Bou acosta a una música, una època i un país que ja no són iguals. Folklore? Arqueologia? Inevitablement. Però també més en la mesura que vulguin els espectadors.

I no em puc estar de fer uns suggeriments a la noia que amablement ens va resumir el que veuríem a l'exposició. Per què en un muntatge fet amb tantes col·laboracions institucionals no s'ha pensat a produir al menys un CD -jo votaria per tots- amb la música i les interpretacions cantades -les primeres gravacions, algunes inèdites o introbables- que podem escoltar a la sala? Per què no s'edita i es ven un DVD amb l'espectacle de l'Esbart Montgrí, que, per cert no es veu bé a la pantalla de l'exposició per excés d'il·luminació externa? Per què no un llibret amb tot el que s'hi vulgui encabir? Per què no tot el lot? Ah, les institucions i els entesos que no creuen en els espectadors i queden autosatisfets amb les vitrines els panells, els objectes i les sales que no tenen sortida en l'espai i el temps. Que perdrien diners o seria massa feina? Que tot el que comença té un final? El repte consisteix a aconseguir que no sigui així. Jo els desafio des d'aquí.

Si se'm permet, encara afegiria que m'agradaria que a les taules de cafè de davant de la pantalla se'n serveixi algun -i una copeta- en hores convingudes. I si, també en hores i dies convinguts, alguna dansa de l'Esbart Montgrí amenitzés el moment, millor que millor. Sobre la repercussió al Paral·lel no en diré res, però per demanar que no quedi.

 

Una molt bona aproximació a Vicenç Bou i la seua música:

  

Joan Fuster i Josep Pla

Rellegia Pla buscant unes pàgines sobre Estellés que segur que tinc assenyalades amb un trosset de paper o bé amb un dobleg -diuen que això no s'ha de fer-, a la part superior del primer full. No les he trobades, tot i que estava gairebé segur que es tractava d'un del seus llibres de Notes. No hi fa res, ja les recuperaré. Mentrestant, he repassat un viatge a Sueca del qual no copiaria res si no fos perquè encara cueja l'aniversari de Nosaltres, els valencians, que suposo que durant l'any passat es deu haver llegit o rellegit ben poca gent.

Els esdeveniments ocorreguts a València i en alguns punts del país, a conseqüència de la publicació d'alguns llibres de Fuster (sobretot dels que tenen un esperit més òbviament crític i positiu, com per exemple “El País Valenciano” i ”Nosaltres els valencians”), m'han fet pensar en la força dels mediocres, que a tot arreu és immensa. Quan s'organitzen contra algú, són difícils de rompre -imbatibles. No es pot pas badar... Ara, Fuster, d'una formació clara i precisa, encara és més imbatible.

És el cas de literat absolut, completament lliurat a aquest sinistre i sanguinari ofici d'escriure. I el curiós és que és un home intel·ligent -cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt difícil de trobar entre la gent del país -i en la nostra professió encara més. Ara que la publicació del seu llibre “Nosaltres els valencians” li ha produït tanta repercussió entre les persones positives, no he constatat que els fums li hagin pujat al cap. Fuster és un home de gran ambició, però d'ambició llarga i autèntica -cosa que està molt bé. En termes generals és un home d'una intel·ligència excepcional, de primera categoria.

Però les hores de Sueca -els dies- també passen, com les coses agradables passen ràpidament, en la vida. En emprendre el viatge de Sueca a València, en l'autobús, tornava a ploure copiosament. Davant els camps de l'horta, inundats, Fuster, els ulls sortits darrere els vidres gruixuts, semblava un peix d'aquàrium. Era monstruós i divertit..

Josep Pla: Notes per a Sílvia.

Em pregunto qui triaria si em diguessin que a partir d'ara només podria llegir -i rellegir- un escriptor. Tants com n'hi ha ( poetes excelsos, contistes sublims, novel·listes essencials...), però... quin honor, quin goig,  tenir dos escriptors com Pla i Fuster en la llengua que entenc millor.


P. S.: Ja sé en quin llibre hi ha les pàgines que fan referència a Estellés, però, de moment, no m'atreveixo a compartir-les.

contemplació dels cels

Divendres em vaig entretenir una bona estona mirant la posta: els núvols, el vol de les gavines en retirada, els paisatges canviants a mesura que s'acostava la fosca. Em va semblar que les postes dels dies curts de final de la tardor són molt més breus que les de les interminables clarors vespertines de l'estiu, però deu ser mentida. Com que fullejava dos llibres de Pla -El meu país i Els pagesos-, vaig voler trobar a l'atzar alguna al·lusió al tema en les seues pàgines, no ho vaig aconseguir; el mètode tampoc no em va portar a cap descripció dels símptomes en el cel precursors de la tramuntana.


A la nit, a les primeres hores de la matinada, amb les ulleres posades, al cel, encara sense la llum de la lluna minvant que ja gairebé ha desaparegut, els estels d'hivern eren incomptables -potser el fred no m'hi va deixar entretenir prou- i començava a bufar un principi de tramuntana que l'endemà va arribar a 40 o 50 per hora, o més. El cel diürn és d'una intensitat de blau aclaparadora certs dies de tramuntana, però també d'una monotonia total que encomana la seua uniformitat a l'aigua del riu i que no es presta a gaire estona contemplativa; la tramuntana és un fenomen que, més enllà de l'estat d'ànim, afecta sobretot els sentits de l'oïda i del tacte i només secundàriament el de la vista, sempre que els ulls que no es capfiquin a voler esbrinar els misteris d'un cel que no en té.

Com és obvi, he trobat material sobre la tramuntana en els dos llibres al·ludits; tanta cosa que no em veig capaç de triar un fragment curt i decisiu que serveixi per il·lustrar les meues impressions; potser si m'hi fixés més...

tercer poema

Suposo que els qui han seguit aquest tríptic poètic tenien clar que el poeta d'avui seria Gabriel Ferrater. En tornar a veure el vídeo he pensat en la fragilitat de la memòria, al menys de la meua. Tants cops com vaig sentir la veu de Ferrater durant el curs 71-72 (i després en gravacions) , i la tenia oblidada; penso també en veus familiars desaparegudes i no puc recuperar el to, el timbre, els petits detalls que les singularitzaven; queden els fets, queden paraules, però han desaparegut les veus en el sentit físic. De Ferrater, a part dels texans, ja no sé si imagino l'americana beix, potser de pota de galls (?) i només, perquè ho decideixo, així recordo que portava un clavell vermell a la solapa, provocació en aquell temps històricament, que no personalment, gris.

Per què va triar “Cançó del gosar poder” en el recital del Price? Ara, sense repassar els seus poemes un per un, penso que tampoc no tenia gaire cosa a triar. Ni comparació amb la quantitat de material adequat de Pere Quart o d'Espriu, que devien tenir feina a decidir-se. Potser perquè aleshores, en aquella vetllada, no podia triar gaire, ara és ben viu, que l'amor i el temps sempre són presents per molt que també acabin passant.



Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.


Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.


Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.


Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.


Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Jo mateix i les dues comentaristes d'ahir al·ludíem la prosa d'Espriu. Com és que Ferrater no va escriure prosa, tret dels articles nombosos i  diversos? Ni contes, ni una novel·la (ep, una novel·la sí, policíaca, en castellà, a quatre mans). Pla -aquests dies rellegeixo Pla, com es pot notar- li suggeria en una carta, ja força coneguda, després de llegir el seu primer llibre, Da nuces pueris:

Per què no escriu en prosa? [...] Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així? [...] Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.

No sé si Ferrater devia respondre Pla en privat, però anys més tard, quan va reunir els seus tres poemaris en Les dones i els dies justificava als lectors aquesta mancança, qui sap si amb la carta de Pla encara en el record:

L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. [...] Però l'autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.

Gabriel Ferrater: fragment de la Nota que encapçala Les dones i els dies

segon poema

Quan vaig anar (amb Teixidor) a veure Salvador Espriu al seu pis silenciós del Passeig de Gràcia per escriure l'”Homenots” em semblà que era un home superior -vull dir molt més complex- que la llengua que utilitzava per expressar-se. Els treballs, els maldecaps que la llengua li deu haver donat. Espriu és un gran escriptor. La seva adjectivació és divertidíssima, d'una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja canya. És un escriptor d'una amenitat permanent, dintre el gènere eixut, que serà difícil de popularitzar...

Josep Pla: Notes per a Sílvia.


Se'm fa difícil, i no, identificar Espriu a través d'aquest petit fragment de Pla, que, estic segur, pensa no només en el poeta sinó també, i molt, en el prosista. Aquesta “barrina de mitja canya” és una sensació que jo he tingut moltes vegades en llegir la poesia d'Espriu, però també en veure'l, en escoltar-lo... Ens han quedat els seus poemes? Alguns força repetits i rellegits; jo crec que més que les seues proses

Bé, tot això són paraules que no vénen al cas perquè únicament, per diversió i per testimoniatge, la meua intenció és recordar la seua figura, la seua veu i un dels seus poemes. Mentre anava escoltant el poema pensava com és que va triar aquest i no un altre, ell que ja en tenia tants que podia recitar en aquella vetllada. No ho sé, és clar. D'aquest poema en va fer posteriorment una interpretació -interpretar vol dir triar un ritme personal- el cantant Xavier Ribalta que ja no es troba fàcilment i que m'ha semblat interessant de deixar aquí. Demà el tercer poema, que tothom ja es deu imaginar de qui és.





Direm la veritat, sense repòs,
Per l'honor de servir, sota els peus de tots.


Detestem els grans ventres, els grans mots,
La indecent parenceria de l'or,
Les cartes mal donades de la sort,
El fum espès d'encens al poderós.
Es ara vil el poble de senyors,
S'ajup en el seu odi com un gos,
Lladra de lluny, de prop admet bastó,
Enllà del fang segueix camins de mort.


Amb la cançó bastim en la foscor
Altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancat les portes a la por.

un país de lletres

M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.

L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.

Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.

Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?

Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.

divendres de timó

-De manera, doncs, que la Pasqua de Resurrecció se situa en el primer diumenge posterior al pleniluni que segueix l'equinocci de primavera. Em segueix?
-Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arregla les coses d'aquesta manera?
-Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l'any 325.
-De llavors ençà ha plogut una mica.
-Potser no tant com hauria convingut, almenys en el Mediterrani.
[...]
-...Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l'elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l'equinocci de primavera per celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies me´s tètrics de l'any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l'equinocci de primavera, que e´s el temps indefectible de tràmpols i d'accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna en minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sant seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.

Josep Pla: “Pasqua: les festes mòbils”, dins Les hores.


Tinc l'obra de Pla a l'Empordà, excepte, els Homenots i el Quadern gris, repetits, que també són a Barcelona. Alguna vegada m'enduc algun volum empordanès a la ciutat perquè vull continuar una lectura inacabada, com devia ser el cas de Les hores. Pla, encara que no sigui exactament en aquest fragment, em sol revitalitzar, em desperta, m'ajuda a relativitzar i, sovint em fa riure o somriure, que ja és, sobretot en els dies grisos.

És veritat que les setmanes santes de la meua infantesa o primera joventut tenien tots els ingredients que a priori podien convertir-les en un seguit de dies malenconiosos, opacs, sobretot per la manca de distraccions més enllà del les celebracions religioses, però eren aquestes mateixes celebracions i, sobretot, el retrobament amb els amics del poble amb tot el que comportava, els ingredients necessaris per superar la monotonia quotidiana.

Aquest any, en què la lluna plena s'esdevindrà a les 7, 19 (hora universal) de divendres i que tal com es troba el cel no sé si la veurà ningú del país, jo m'estaré a Barcelona, i només em recarà el fet de perdre'm una tradició, una rutina si es vol, que conservo des de petit amb escasses interrupcions, la d'anar a collir timó a la muntanya, un timó (del llatí culte thymus) que aquests darrers anys era farigola (del llatí vulgar ferricula) perquè estava situat al Montgrí. M'hauré de conformar amb el de l'any passat que, com és natural, continua conservant la flor.

Malgrat que algú pot creure que el timó és timó (o farigola) i no cal dir res més, el cert és que presenta alçades, textures, perfums, colors de la flor, distints, fins i tot amb diferències remarcables segons la procedència. El meu timó preferit és el que, de més lluny o més prop, respira l'aire de mar, i, d'entre aquest, el que es troba arrelat entre la terra i alguna roca. El timó és una planta medicinal excel·lent, que tant va bé per indisposicions pulmonars com pels mals de panxa. Una sopeta de pa sec llescat fi amb timó escaldat és mà de sant (o de santa, si la fa la mare, l'esposa, l'amiga, etc.), i si se li afegeix una mica d'all trinxat... I el timó en alguns guisats, que es nota però, amb mesura, no domina... I la mel de timó...

Tothom sap que la tradició diu que cal collir el timó en divendres sant perquè així conserva la flor indefinidament; bé, es pot fer algun altre dia. Si demà ho feu, però, com que tindrà excessiva humitat, recordeu-vos, per evitar que es floreixi, de deixar-lo assecar un dia o dos sobre alguna superfície abans de guardar-lo en un pot o, com el tinc jo, en una bossa de roba. I a anar gaudint-lo durant l'any.

els renills dels cavalls en la mar

Al quiosc de Provença-Passeig de Sant Joan, on compro sovint el diari, ahir els van arribar quatre exemplars de l'Antologia poètica de Foix, que segurament era la mateixa que en el seu moment es va publicar a la MOLC. Avui, quan he demanat al quiosquer de fullejar el llibre, m'ha dit que els havia venut tots. Menys de cinc euros -un miracle- cada exemplar. Qui sap si el reeditaran. Qui sap qui els ha comprats.


Com em passa sempre que hi ha una moguda literària als blocs i conec l'autor, aquests dies he anat rellegint i llegint Foix. M'he entretingut en un llibre publicat l'any 1970, la mateixa data que esmentava ahir, titulat Telegrames. Foix va anar publicant aquests textos breus, telegràfics, a “La Publicitat” entre 1929 i 1931 i havien d'aparèixer en forma de llibre l'any 1934, després, doncs, de Gertrudis (1927) i KRTU (1932). El projecte, però, no es va realitzar. Més tard, alguns “telegrames” van sortir a la revista “Dau al set” (1948), i, encara més tard, es van incloure a Allò que no diu “La Vanguardia” (1970). El Telegrames que esmento en primer lloc, es va publicar l'any 2005 per Edicions 62. Alguns lectors poden haver llegit per primera vegada aquests textos de Foix al segle XXI com si fossin novetat. Ho són, de novedosos? No, crec que no. Contingut, estil, etc., pertanyen a temps passats, però continuen sent atractius, insulsament innocents si tenim en compte la literatura posterior de Foix. He triat el “telegrama” següent, que, segurament sense motiu, m'ha recordat Perucho o, fins i tot, la Rodoreda:

TELEGRAMES.- Biarritz, 26 de febrer.- a tres milles de la gran platja, al tros comprès entre Cala Perduda i Port-Elos, molt temut per la seva mar oratjosa pels pescadors, el guaita del far de Luz presencià, la nit del dimarts, l'aparició del fons de les ones immenses que batien furiosament les roques, d'una ramada de milers de cavalls negres que s'estenia a gran trot per l'areny i que s'enfilava pels penyals escabrosos i pels cims inaccessibles enmig d'un renillar espantós. La fosforescència de llurs ulls era tan forta, que l'indret, aclarit com en ple dia, presentava un aspecte singularment exòtic. Quan el guaita, amb al seva muller, intentà, amb fortes precaucions, d'acostar-s'hi, la ramada fou engolida ràpidament per les ones, la remor de les quals apagà unes tràgiques i misterioses veus femenines. La sorpresa del guaita i de la seva muller fou en adonar-se que les seves filles havien desaparegut, i, l'endemà, per part del veïnat, en constatar-se, amb gran emoció, que en els vilatges propers mancaven totes les noies verges de a rodalia.

J. V. Foix: “La Publicitat, 27-02-1930.


En acabar la lectura d'aquesta prosa, he pensat en una altra de Pla que no sabia localitzar amb precisió -sóc tan desmemoriat-, fins que finalment l'he trobada. Tan diferents, i tots dos em van provocar algunes sensacions semblants. Deu ser la cosa animal.

A partir d'aquest moment tot anà amb una fulminant rapidesa. Es féu la maniobra d'acostament i de col·locació amb perfecta llibertat de moviments. No s'adonaren de res. Ens trobàvem deu o dotze milles fora de Sant Sebastià. No s'adonaren de res fins que sentiren el xoc sec i crepitant dels dos torpedes simultanis sobre la les planxes de la línia de flotació mateixa. Gairebé instantàniament el submarí aparegué a la superfície. Des del pont vaig poder contemplar perfectament el que s'esdevingué. El vaixell inicià un lleuger moviment d'inclinació del cantó dels impactes; al cap d'una certa estona s'escorà francament. Mentrestant començà a aparèixer molta gent en coberta enmig de la confusió natural i d'un guirigall de crits. Ningú no s'acostà als canons, sinó a les llanxes de salvament. Però tot aquest guirigall humà fou a penes sentit, perquè de la sentina del vaixell s'elevà una remor que em féu posar la pell de gallina. En la majestat de la mar s'elevà un renill frenètic, nerviós, angoixant, de tres-cents, quatre-cents, cinc-cents cavalls -potser faig curt- inexorablement tancats en el vaixell moribund. El renill corprenedor anà seguit d'una fressa sorda, greu, terrible, com si el carregament de cavalls tracte´s de rompre, amb les potes, amb les dents, amb tot el cos, les planxes de ferro. Aquesta remor espantosa, que els crits aguts trencaven com fulguracions sonores, em féu una impressió terrible. Em vaig posar a plorar com una criatura. I a través del tel de les llàgrimes, com un espectacle somniat, vaig veure de sobre aparèixer en els grossos esvorancs dels impactes una successió de siluetes esperitades, crispades, de cavalls tirant-se a l'aigua frenèticament. La nostra tripulació contemplà la tràgica fuga com qui assisteix a un espectacle esportiu. Els animals nedaven xarbotant l'aigua, el cap i la crinera al vent, aixecant les potes davanteres com si haguessin de posar-se a volar, a cada instant. Però el vaixell accentuava la seva inclinació i arribà un moment en que l'aigua tapà els esvorancs. L'últim cavall que sortí sembla irrompre del fons mateix del mar. Després s'inicià -sense que la fressa i els renills cessessin un sol moment- l'engoliment. El vaixell anà al fons amb la solemnitat de la caiguda d'un plom tot recobrà llavors la calma. Veiérem la tripulació, en les llanxes, bogant fort cap a terra. Quan abandonarem el lloc, els cavalls nedaven encara, infatigablement. La llum groga i rosada del crepuscle d'hivern -un crepuscle fred, pur, despullat- tocava l'escuma de l'aigua que les potes alçaven...

Josep Pla: fragment de “Un de Begur” (no sé la data d'escriptura)

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.