en la meua mort

RETORN

L’arquer governa
el noble vol harmònic
de la sageta.
Fidel al temps, retorno
al meu callat origen.

Salvador Espriu.

En un moment de la sobretaula d’avui –qui sap si estimulats pels vessaments cerebrals dels llagostins al forn- hem parlat de la mort. De la preferència per conèixer (amb la imprecisió que el fet comporta) o no el moment de la nostra mort, evidentment, sempre sense patiment. De poder disposar on i a qui aniran a parar les nostres coses. De la possible pervivència en el record... No sé si per pudor o per descreença, no hem parlat de la possibilitat d’una altra vida, de reencarnacions, etc.

Suposo que a partir de certa edat o de determinades circumstància es pensa en la mort. Imagino que a la majoria, com a mínim, ens desconcerta un fet sobre el qual tenim una nul·la capacitat d’actuació. Acceptació, pors, rebel·lió... Però el fet és exactament el mateix per a tots en l’instant definitiu. Penso en els meus morts, en els que vaig estimar i estimo. De tots em queda el record i els records, segurament endolcits pel temps; de la majoria, em queden fotografies, poques o moltes, que aniran desdibuixant-se amb els anys; d’alguns em queden papers, és a dir, la seva ànima expressada directament en la mesura que sabien o podien. De tots, després de la meva generació i poques més, no en quedarà res: objectes, fotos, papers, tot desaparegut o dispersat; algun nom que ningú no sabrà identificar amb precisió. Per a la majoria dels humans, la desaparició total és una qüestió de temps, breu. Tant s’hi val.

De la meva mort, a part que, com tothom, aspiro que sigui el màxim d’indolora possible, només aspiro a no crear gaires maldecaps als qui quedin; qualsevol altre desig em semblaria excessivament pretensiós.

Ara bé, si algú em vol concedir a títol pòstum el premi al millor bloc de la dreta de l’Eixample durant el mes de maig de 2010... I si no és massa molèstia, afegir un poema curtet d’Espriu, que jo, massa prosaic, sóc incapaç de versificar.


COMIAT

Qui sap la greu partença
d’avui o de demà,
o qui diria encara
una paraula?
Només somric i penso
a destruir el nom
amb el silenci.

Salvador Espriu