RETORN
L’arquer governa
el noble vol harmònic
de la sageta.
Fidel al temps, retorno
al meu callat origen.
Salvador Espriu.
En un moment de la sobretaula d’avui –qui sap si estimulats pels vessaments cerebrals dels llagostins al forn- hem parlat de la mort. De la preferència per conèixer (amb la imprecisió que el fet comporta) o no el moment de la nostra mort, evidentment, sempre sense patiment. De poder disposar on i a qui aniran a parar les nostres coses. De la possible pervivència en el record... No sé si per pudor o per descreença, no hem parlat de la possibilitat d’una altra vida, de reencarnacions, etc.
Suposo que a partir de certa edat o de determinades circumstància es pensa en la mort. Imagino que a la majoria, com a mínim, ens desconcerta un fet sobre el qual tenim una nul·la capacitat d’actuació. Acceptació, pors, rebel·lió... Però el fet és exactament el mateix per a tots en l’instant definitiu. Penso en els meus morts, en els que vaig estimar i estimo. De tots em queda el record i els records, segurament endolcits pel temps; de la majoria, em queden fotografies, poques o moltes, que aniran desdibuixant-se amb els anys; d’alguns em queden papers, és a dir, la seva ànima expressada directament en la mesura que sabien o podien. De tots, després de la meva generació i poques més, no en quedarà res: objectes, fotos, papers, tot desaparegut o dispersat; algun nom que ningú no sabrà identificar amb precisió. Per a la majoria dels humans, la desaparició total és una qüestió de temps, breu. Tant s’hi val.
De la meva mort, a part que, com tothom, aspiro que sigui el màxim d’indolora possible, només aspiro a no crear gaires maldecaps als qui quedin; qualsevol altre desig em semblaria excessivament pretensiós.
Ara bé, si algú em vol concedir a títol pòstum el premi al millor bloc de la dreta de l’Eixample durant el mes de maig de 2010... I si no és massa molèstia, afegir un poema curtet d’Espriu, que jo, massa prosaic, sóc incapaç de versificar.
COMIAT
Qui sap la greu partença
d’avui o de demà,
o qui diria encara
una paraula?
Només somric i penso
a destruir el nom
amb el silenci.
Salvador Espriu
ELS RODAMONS DEL DHARMA
Fa 1 hora
6 comentaris:
home, el premi a títol pòstum no cal, ja te'l concedim d'entrada :) que ja ho deia la meua padrina: les flors en vida! :)
No lluito més
us deixo el sepulcre
-vastisim
abans terra del pares.
Somni, sentit. Em moro
pequé no se com viure
Salvador Espriu.
Premi concedit per majoria ien vida, perqué els premis a títol pòstum de que carall serveixen
Ja m´havies espantat!
Premi i en vida: un petó.
( els llorers i les copes, després)
Pere, ara no et va bé, morir-te, oi que no?
ja m'ho imaginava: a mi tampoc.
Premi concedit, com diuen els altres lectors, i - això si- m'has de dir si prefereixes flors blanques o de colors.
Jo encara no sé si donar el meu cos a la ciència (allò de la piscina de formol) o si donar els ulls i les ulleres (en un pack sencer)ep, que consti que hi ha també ulleres de sol graduades, que no ens hi posem per poc!
quan et foten a la piscina de formol, qui et llegeix un poema? eh? eh? eh? ÔÔ
Iep amic, ànims, que hem de veure els colors dels teus dits al Tamron.
No et moris, si us plau... que diuen per on vius.
Gràcies, clidice. Però, en aquesta època de crisi, no podria ser alguna cosa més consistent que unes flors? :-)
De res, Francesc, de res.
Veig que tant a tu com a mi ens ha sortit parlar de la mort i també hem compartit Espriu, que té poemes per donar i per vendre sobre el tema.
Va, intercanviem premis.
Parlar de la mort és un exercici interessant. A.; com a mínim indica que estàs viu.
Gràcies pel premi. Els altres ja vindran, o no; no té cap importància.
No, Arare, no m'interessa gaire morir en aquest moment, que estic a punt d'anar a dormir.
Ostrs, jo no voldria crear problemes als estudiants de medicina, preferiria que m'escampessin en algun lloc per adobar les flors; el color tant és, però que siguin perfumades.
Per llegir poemes, en aquest país de poetes sempre trobaríem voluntaris :-)
Que no príncep, que quan penso en la mort penso en els immortals Calders i Moncada, i que es parla poc de la mort.
Avui toca tele Nikon ;-)
Publica un comentari a l'entrada