divendres de timó

-De manera, doncs, que la Pasqua de Resurrecció se situa en el primer diumenge posterior al pleniluni que segueix l'equinocci de primavera. Em segueix?
-Molt bé. ¿I no podria dir-me qui arregla les coses d'aquesta manera?
-Aquest ordre de coses fou acordat en el concili de Nicea, que tingué lloc l'any 325.
-De llavors ençà ha plogut una mica.
-Potser no tant com hauria convingut, almenys en el Mediterrani.
[...]
-...Ara, el que jo voldria dir-li és que personalment trobo molt poètica l'elecció del diumenge posterior al pleniluni consecutiu a l'equinocci de primavera per celebrar la Pasqua. De petit, no podia explicar-me el malenconiós i trist aspecte que tenen els dies i sobretot les nits de Setmana Santa. Són els dies me´s tètrics de l'any. Encara que de dies faci sol i bon temps, les seves hores transcorren com tocades per una ombra opaca vagament tenyida de violaci o de verd fosforescent. Però recordi el que dèiem fa un moment. En primer lloc, la Setmana Santa està, de més o menys a prop, íntimament lligada amb l'equinocci de primavera, que e´s el temps indefectible de tràmpols i d'accidents meteorològics dramàtics. I després, estant Pasqua situada després del pleniluni, els dies immediatament anteriors a la festivitat són dies de lluna vella, és a dir, de lluna en minvant. Aquest any, el dimarts sant serà lluna plena. El dimecres, dijous, divendres i dissabte sant seran dies de lluna en minvant, que és la fase trista, esmorteïda i cadavèrica de la lluna.

Josep Pla: “Pasqua: les festes mòbils”, dins Les hores.


Tinc l'obra de Pla a l'Empordà, excepte, els Homenots i el Quadern gris, repetits, que també són a Barcelona. Alguna vegada m'enduc algun volum empordanès a la ciutat perquè vull continuar una lectura inacabada, com devia ser el cas de Les hores. Pla, encara que no sigui exactament en aquest fragment, em sol revitalitzar, em desperta, m'ajuda a relativitzar i, sovint em fa riure o somriure, que ja és, sobretot en els dies grisos.

És veritat que les setmanes santes de la meua infantesa o primera joventut tenien tots els ingredients que a priori podien convertir-les en un seguit de dies malenconiosos, opacs, sobretot per la manca de distraccions més enllà del les celebracions religioses, però eren aquestes mateixes celebracions i, sobretot, el retrobament amb els amics del poble amb tot el que comportava, els ingredients necessaris per superar la monotonia quotidiana.

Aquest any, en què la lluna plena s'esdevindrà a les 7, 19 (hora universal) de divendres i que tal com es troba el cel no sé si la veurà ningú del país, jo m'estaré a Barcelona, i només em recarà el fet de perdre'm una tradició, una rutina si es vol, que conservo des de petit amb escasses interrupcions, la d'anar a collir timó a la muntanya, un timó (del llatí culte thymus) que aquests darrers anys era farigola (del llatí vulgar ferricula) perquè estava situat al Montgrí. M'hauré de conformar amb el de l'any passat que, com és natural, continua conservant la flor.

Malgrat que algú pot creure que el timó és timó (o farigola) i no cal dir res més, el cert és que presenta alçades, textures, perfums, colors de la flor, distints, fins i tot amb diferències remarcables segons la procedència. El meu timó preferit és el que, de més lluny o més prop, respira l'aire de mar, i, d'entre aquest, el que es troba arrelat entre la terra i alguna roca. El timó és una planta medicinal excel·lent, que tant va bé per indisposicions pulmonars com pels mals de panxa. Una sopeta de pa sec llescat fi amb timó escaldat és mà de sant (o de santa, si la fa la mare, l'esposa, l'amiga, etc.), i si se li afegeix una mica d'all trinxat... I el timó en alguns guisats, que es nota però, amb mesura, no domina... I la mel de timó...

Tothom sap que la tradició diu que cal collir el timó en divendres sant perquè així conserva la flor indefinidament; bé, es pot fer algun altre dia. Si demà ho feu, però, com que tindrà excessiva humitat, recordeu-vos, per evitar que es floreixi, de deixar-lo assecar un dia o dos sobre alguna superfície abans de guardar-lo en un pot o, com el tinc jo, en una bossa de roba. I a anar gaudint-lo durant l'any.

en la meua mort

RETORN

L’arquer governa
el noble vol harmònic
de la sageta.
Fidel al temps, retorno
al meu callat origen.

Salvador Espriu.

En un moment de la sobretaula d’avui –qui sap si estimulats pels vessaments cerebrals dels llagostins al forn- hem parlat de la mort. De la preferència per conèixer (amb la imprecisió que el fet comporta) o no el moment de la nostra mort, evidentment, sempre sense patiment. De poder disposar on i a qui aniran a parar les nostres coses. De la possible pervivència en el record... No sé si per pudor o per descreença, no hem parlat de la possibilitat d’una altra vida, de reencarnacions, etc.

Suposo que a partir de certa edat o de determinades circumstància es pensa en la mort. Imagino que a la majoria, com a mínim, ens desconcerta un fet sobre el qual tenim una nul·la capacitat d’actuació. Acceptació, pors, rebel·lió... Però el fet és exactament el mateix per a tots en l’instant definitiu. Penso en els meus morts, en els que vaig estimar i estimo. De tots em queda el record i els records, segurament endolcits pel temps; de la majoria, em queden fotografies, poques o moltes, que aniran desdibuixant-se amb els anys; d’alguns em queden papers, és a dir, la seva ànima expressada directament en la mesura que sabien o podien. De tots, després de la meva generació i poques més, no en quedarà res: objectes, fotos, papers, tot desaparegut o dispersat; algun nom que ningú no sabrà identificar amb precisió. Per a la majoria dels humans, la desaparició total és una qüestió de temps, breu. Tant s’hi val.

De la meva mort, a part que, com tothom, aspiro que sigui el màxim d’indolora possible, només aspiro a no crear gaires maldecaps als qui quedin; qualsevol altre desig em semblaria excessivament pretensiós.

Ara bé, si algú em vol concedir a títol pòstum el premi al millor bloc de la dreta de l’Eixample durant el mes de maig de 2010... I si no és massa molèstia, afegir un poema curtet d’Espriu, que jo, massa prosaic, sóc incapaç de versificar.


COMIAT

Qui sap la greu partença
d’avui o de demà,
o qui diria encara
una paraula?
Només somric i penso
a destruir el nom
amb el silenci.

Salvador Espriu

les hores serenes

Les persones que d’una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula “hores” suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix en determinats moments, una inquietud –sovint una angoixa- molt complexa.

Josep Pla: Les hores.


















Després de demanar les postres (el gelat de coco, la xocolata negra calenta i la melmelada de taronja amarga de sempre) deserto una estona del restaurant per anar a fumar un cigarret. Just quan el carrer es bifurca per fer la circumval·lació del poble m’aturo per fer una foto al rellotge. Sóc gairebé a tocar la paret per tenir una mica de perspectiva. A la meva esquerra hi ha dos nens que llegeixen la llegenda. El més gran, potser d’onze o dotze anys, li pregunta a la mare que vol dir serenes. La mare, que deu haver acabat de dinar i segurament espera que el marit els vingui a recollir amb el cotxe, no li respon, mira cap a una altra banda, sembla nerviosa, o qui sap si cansada de respondre les preguntes constants i insignificants dels fills. Em giro cap al nen, li somric i li dic: tranquil·les. “Mare, vol dir tranquil·les!”, repeteix.

No he volgut dir-li el significat més obvi: sense cap núvol, sense res que impedeixi que el sol es mostri; tampoc he volgut espatllar-li el moment amb definicions complicades: exempt de torbament. No sé quines són per ell, el seu germà, la seva mare, les hores tranquil·les, ni si les busquen o els arriben misteriosament, tampoc no sé com passen les hores ni quines compten. Aquestes hores són un secret de cadascú rarament compartit.

Torno al restaurant. Des de la finestra em fan senyal que ja han arribat les postres. Tempero la fredor del gelat amb l’escalfor de la xocolata i hi barrejo l’amargor de la taronja. M’afegeixo a la conversa. A l’exterior bufa un vent càlid que no identifico. Més tard, de seguida es fa fosc, llegiré algun llibre de Pla.

Les hores serenes... Ai!

inanitats XX -del sol ponent-

Trobo la forma,
però no les paraules
que expliquin l'hora.

En retirada,
un home i una dona.
El sol s'amaga.

Entre les cordes
avança una parella
cap al crepuscle

Incertes passes,
vet aquí la pregunta:
posta o aurora?

El sol que marxa
guiarà la parella
camí de casa.

El sol s'apaga,
un altre foc comença
en el crepuscle.

Blanca pupil·la
del dia que s'acaba;
l'amor fa via.

El sol avisa:
la nit encara és curta,
aprofiteu-la.

El sol s'emporta
les darreres espurnes
de la mar calma.

Van trenta versos:
petjades en la sorra,
que l'aigua esborra.


Les siluetes...

















P. S. Entenc que el títol, l'únic que repeteixo expressament de tant en tant en aquest bloc, és ben poc poètic, per això em reconforten aquestes paraules de Pla, que llegeixo casualment, on apareix el substantiu. I mantinc totes les distàncies i accepto les consideracions que es vulguin, oblits inclosos del mateix escriptor, com el de la fama. Un altre dia completaré la cita.

Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu la literatura anticomercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d'aquest ofici: la seva inanitat.

Josep Pla. Pròleg a Les hores.