Dia
tristot, de plovisqueig matutí i de tarda incerta. Arribo fins a
Arts Santa Mònica amb la intenció de veure l'exposició sobre
l'àpat dels germans Roca. A l'espai de la planta baixa, la foscor
amb taques de llum a les parets: plats i productes, sofisticació. El
terra, de color marronós, té tacte de terra, ens parlen als
sentits. Al mig, un espai circular marcat amb plafons amb obertures.
Hi entro. Una taula rodona amb estovalles blanques; al voltant,
asseguts amb cadires de cul massa tou, els autoconvidats
circumstancials. M'assec entre dues parelles, una que parla i l'altra
silenciosa. Ens envolten música, descripcions, a les parets
interiors i també sobre la taula. Abstracció completa del món
exterior. M'hi quedaria. No sabria dir si en aquest moment apreciaria
els altres estímuls sensorials: el el gust, el de l'olfacte, el del
tacte dels plats -o el que sigui- que només imaginem. Penso en
Soylent green -aquest any en fa quaranta de la seua estrena-, en
Edward G. Robinson, assegut davant de la pantalla, escoltant la
música i mirant la natura mentre va morint.
Llegeixo que una part important de la
població infantil del país té sobrepès, alguns són obesos; segur que és a causa de la crisi. També
llegeixo que la FAO, és a dir, la ONU, ens recomana menjar insectes:
fàcils de trobar o de criar, de gran valor proteínic, lliures de
greixos. A l'Àfrica fa temps que en mengen, també a Àsia. Al
mercat de la Boqueria hi havia una parada d'insectes que va haver de
plegar perquè la legislació espanyola i europea no contemplava el
cas; suposo que reobriran, i els altres mercats, i botigues diverses.
A parts de mosquits -aquesta mania d'anar amb la boca oberta!- , no
sé si he menjat altres insectes. Ja es veurà.
Continuo una estona més, no gaire perquè vaig malament de temps, a Arts Santa Mònica. Al primer pis fan una mena d'homenatge (no ho acabo d'aclarir) a la cooperativa la Fageda. Em sembla que intervé en diferit l'expresident Pujol. Veig la gent molt atenta. La meua intenció, però, és fer una mirada ràpida a l'exposició itinerant a La Revolta Poètica (1964-1982). A penes llegeixo res, fins que una cal·ligrafia infame em fa aturar en una vitrina. Reconec la meua lletra, però he oblidat completament les circumstàncies de l'escrit ( i les errades gramaticals, que podria atribuir a la pressa). Per què la poeta guardava aquesta carta meua que ja no recordava, escrita, possiblement, a finals de l'any 77 o principis del 78? Per què algú ha decidit que tenia res a veure amb la revolta poètica? Miraré d'esbrinar-ho. Alguns diuen que el que escrivim a internet viatjarà a través del temps i dels llocs per sempre més; sembla ser que també ho fa el paper; aquests papers que eren nostres, però que en algun moment van deixar de pertànyer-nos i que els destinataris, primers, segons o tercers, faran servir com els plagui.
Continua el dia tristot, una mica nostàlgic dels temps dels papers i de les revoltes, i de la poeta.