15.5.13

aliments


Dia tristot, de plovisqueig matutí i de tarda incerta. Arribo fins a Arts Santa Mònica amb la intenció de veure l'exposició sobre l'àpat dels germans Roca. A l'espai de la planta baixa, la foscor amb taques de llum a les parets: plats i productes, sofisticació. El terra, de color marronós, té tacte de terra, ens parlen als sentits. Al mig, un espai circular marcat amb plafons amb obertures. Hi entro. Una taula rodona amb estovalles blanques; al voltant, asseguts amb cadires de cul massa tou, els autoconvidats circumstancials. M'assec entre dues parelles, una que parla i l'altra silenciosa. Ens envolten música, descripcions, a les parets interiors i també sobre la taula. Abstracció completa del món exterior. M'hi quedaria. No sabria dir si en aquest moment apreciaria els altres estímuls sensorials: el el gust, el de l'olfacte, el del tacte dels plats -o el que sigui- que només imaginem. Penso en Soylent green -aquest any en fa quaranta de la seua estrena-, en Edward G. Robinson, assegut davant de la pantalla, escoltant la música i mirant la natura mentre va morint.
 
Llegeixo que una part important de la població infantil del país té sobrepès, alguns són obesos; segur que és a causa de la crisi. També llegeixo que la FAO, és a dir, la ONU, ens recomana menjar insectes: fàcils de trobar o de criar, de gran valor proteínic, lliures de greixos. A l'Àfrica fa temps que en mengen, també a Àsia. Al mercat de la Boqueria hi havia una parada d'insectes que va haver de plegar perquè la legislació espanyola i europea no contemplava el cas; suposo que reobriran, i els altres mercats, i botigues diverses. A parts de mosquits -aquesta mania d'anar amb la boca oberta!- , no sé si he menjat altres insectes. Ja es veurà.

Continuo una estona més, no gaire perquè vaig malament de temps, a Arts Santa Mònica. Al primer pis fan una mena d'homenatge (no ho acabo d'aclarir) a la cooperativa la Fageda. Em sembla que intervé en diferit l'expresident Pujol. Veig la gent molt atenta. La meua intenció, però, és fer una mirada ràpida a l'exposició itinerant a La Revolta Poètica (1964-1982). A penes llegeixo res, fins que una cal·ligrafia infame em fa aturar en una vitrina. Reconec la meua lletra, però he oblidat completament les circumstàncies de l'escrit ( i les errades gramaticals, que podria atribuir a la pressa). Per què la poeta guardava aquesta carta meua que ja no recordava, escrita, possiblement, a finals de l'any 77 o principis del 78? Per què algú ha decidit que tenia res a veure amb la revolta poètica? Miraré d'esbrinar-ho. Alguns diuen que el que escrivim a internet viatjarà a través del temps i dels llocs per sempre més; sembla ser que també ho fa el paper; aquests papers que eren nostres, però que en algun moment van deixar de pertànyer-nos i que els destinataris, primers, segons o tercers, faran servir com els plagui.

Continua el dia tristot, una mica nostàlgic dels temps dels papers i de les revoltes, i de la poeta.


4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Òstres Miquel, quina sensació deu fer veure la teva lletra i un escrit personal, matèria d´exposició pública. Així per la cara...
Moltes vegades penso si als autors de cartes i escrits que es publiquen passats els anys els agradaria comprovar que són a l´abast de tothom. És un tema que em vaig plantejar quan vaig llegir les Cartes d´exili de la Rosa Leveroni i en Ferran Soldevila.És un tema pelut.

Ara m´ha picat la curiositat, veus, no et feia un revoltós poètic. Ai, encara em faràs baixar a Barcelona expressament a fer la lluferuda...;-)



Pais secret ha dit...

Sóc d´efecte retardat...ahir et preguntava què menjaves. I ara hi caic, amb el títol.
Amb aquesta dieta tan variada no hi ha perill de quedar-te sec.
Bon profit!

( ei, que potser només ha sigut telepatia)

Assum ha dit...

És la Maria Mercè la poeta?
Et recordo que fa temps que tenim una conversa pendent sobre ella.

miquel ha dit...

Així mateix, A., la primera sensació va ser d'incredulitat, després una mena de trasbals estrany.
He pensat moltes vegades el que dius sobre les cartes que s'envien els famosos i nosaltres mateixos, que encara no ho som, i la veritat és que ja em va bé llegir-les, però no crec que sigui gaire ètic de publicar-les. El material escrit és públic o privat, si és privat la seua publicació només s'hauria de poder fer amb el consentiment de l'autor i el destinatari. Ara podríem parlar de contraarguments diversos que sempre em semblarien secundaris.
No cal que baixis per mi A., total una al·lusió a la CNT, una altra a l'ensenyament a Polònia, un programa de no sé què. Però potser l'exposició està bé, encara no ho sé.
Ahir em deies que potser es tractava del descontentament a l'hora de passar el que es pensa a la paraula. Era ben bé això, encara que els pensaments tampoc és que siguin gaire brillants. :-)

Sí, Assum. I tenim la conversa pendent, però no et pensis, no crec que sigui gaire interessant.